La memòria històrica a l’Estat espanyol continua travessada per una fractura discursiva que impedeix una reconciliació honesta amb el passat. Aquesta fractura es manifesta, entre altres formes, en la tendència recurrent d’alguns sectors polítics i mediàtics a contraposar els crims comesos durant la Guerra Civil amb la repressió franquista posterior, com si foren fenòmens equivalents o simètrics. Aquesta equiparació, que sovint emergeix com a resposta a les denúncies de les víctimes del franquisme, no sols és historiogràficament errònia, sinó que constitueix una estratègia de deslegitimació de la memòria democràtica.
La Guerra Civil espanyola (1936–1939) fou un conflicte armat que va enfrontar dos projectes antagònics de societat: d’una banda, la República democràtica, plural i reformista; de l’altra, el bàndol sublevat, que pretenia instaurar un règim autoritari, nacionalcatòlic i militaritzat. En aquest context, es van produir crims de guerra en ambdós costats, amb episodis de violència extrema, execucions sumàries, persecucions ideològiques i destrucció cultural. Tanmateix, la naturalesa, l’abast i la intencionalitat d’aquests crims no poden ser assimilats a la repressió sistemàtica que el franquisme va desplegar durant dècades.
Els crims de guerra, com els ocorreguts a Paracuellos del Jarama, van ser perpetrats en un context de desordre institucional, amb milícies descontrolades i una estructura republicana debilitada. Paul Preston, en la seua obra monumental El holocausto español, assenyala que “la violència republicana fou desordenada, caòtica i sovint improvisada, mentre que la repressió franquista fou metòdica, burocratitzada i prolongada en el temps” (Preston 2011, 45). Aquesta distinció és fonamental per entendre que, mentre la República intentava controlar i sancionar els excessos, el franquisme va institucionalitzar la violència com a eina de govern.
La repressió franquista no va ser una conseqüència inevitable de la guerra, sinó una política deliberada de purga ideològica, cultural i social. Des del mateix moment del cop d’estat, el bàndol nacional va aplicar una estratègia de terror que incloïa afusellaments massius, desaparicions forçades, camps de concentració, empresonaments, exili forçat, robatori de nadons i depuracions laborals. Segons la Viquipèdia, s’estima que fins a 500.000 persones van morir com a conseqüència directa o indirecta de la repressió franquista, en un procés que va durar fins ben entrada la dècada de 1970 (Repressió franquista, Viquipèdia).
Julián Casanova, historiador especialitzat en la Guerra Civil i la dictadura, afirma que “la destrucció del vençut es va convertir en prioritat absoluta” (Brunori 2024). Aquesta afirmació sintetitza la lògica del règim: no es tractava de pacificar, sinó d’humiliar, sotmetre i erradicar qualsevol vestigi de dissidència. La repressió no va acabar amb la guerra, sinó que es va intensificar en la postguerra, amb judicis sumaríssims, lleis retroactives i una política de venjança que afectava tant combatents com civils, intel·lectuals, mestres, sindicalistes, artistes i qualsevol persona considerada “roja”.
Ricard Vinyes, en el seu estudi sobre les polítiques de memòria, destaca que “la dictadura franquista va construir un aparell de repressió que no tenia com a objectiu la pacificació, sinó la submissió total de la societat” (Vinyes 2004, 112). Aquesta submissió es va articular mitjançant una tanatopolítica que convertia el cos del dissident en objecte de càstig exemplar, i una biopolítica que excloïa els vençuts dels beneficis de la ciutadania. La repressió no sols fou física, sinó també simbòlica, cultural i emocional.
La confusió entre crims de guerra i repressió franquista respon a una estratègia discursiva que busca deslegitimar les demandes de memòria democràtica. Aquesta estratègia s’articula mitjançant la negació de la responsabilitat institucional del franquisme i la banalització del dolor de les seues víctimes. Francisco Espinosa, en la seua obra Contra el olvido, denuncia que “la dreta espanyola ha construït una memòria paral·lela que equipara víctimes i botxins, evitant qualsevol reconeixement de la repressió franquista” (Espinosa 2006, 78).
Aquesta memòria paral·lela es fonamenta en una narrativa de confrontació que presenta la Guerra Civil com una lluita entre dos bàndols igualment cruels, i que pretén diluir la responsabilitat del franquisme en un magma de violència indistinta. Però aquesta narrativa ignora que, mentre la República va ser derrotada i desmantellada, el franquisme va governar durant quaranta anys, amb el suport de l’Església, l’exèrcit i les oligarquies econòmiques. La repressió franquista no va ser una resposta, sinó una política de règim.
La persistència d’aquesta confusió en el discurs públic té conseqüències greus per a la construcció d’una memòria democràtica. En primer lloc, impedeix el reconeixement institucional de les víctimes del franquisme, que encara esperen justícia, reparació i dignificació. En segon lloc, bloqueja els processos pedagògics que haurien de garantir que les generacions futures comprenguen la diferència entre una guerra i una dictadura. En tercer lloc, alimenta una cultura de l’oblit que perpetua les ferides i dificulta la reconciliació.
La Llei de Memòria Democràtica de 2022 intenta corregir aquesta situació, establint mecanismes de reconeixement, reparació i educació. El seu preàmbul afirma que “la democràcia exigeix el reconeixement de totes les víctimes i la condemna de tota forma de totalitarisme” (Llei 20/2022). Tanmateix, la seua aplicació ha estat contestada per sectors que continuen utilitzant Paracuellos com a excusa per no condemnar els afusellaments del franquisme, com els ocorreguts el 27 de setembre de 1975, cinquanta anys enrere.
Aquestes resistències evidencien la persistència del franquisme sociològic, una cultura política que normalitza la dictadura, relativitza la seua violència i es nega a reconéixer el patiment dels vençuts. Aquesta cultura es manifesta en discursos que equiparen la repressió franquista amb els crims de guerra republicans, com si foren fenòmens simètrics. Però no ho són. Els crims de guerra són episodis puntuals en context de conflicte armat; la repressió franquista és una política d’Estat, prolongada, sistemàtica i institucional.
Per tant, cal insistir en una pedagogia de la memòria que distinga clarament entre violència en context de guerra i repressió institucional posterior. Aquesta pedagogia ha de ser inclusiva, territorialment arrelada i emocionalment connectada amb les comunitats que van patir la repressió. Ha de reconéixer la diversitat de les víctimes, la pluralitat de les resistències i la dignitat dels qui van defensar la democràcia. Ha de combatre la banalització del mal i promoure una cultura de drets humans.
En aquest sentit, les accions cíviques, les campanyes visuals, els formats dramatitzats i les intervencions en l’espai públic poden jugar un paper fonamental. La memòria no és només una qüestió d’arxius i lleis, sinó també de relats, emocions i símbols. Cal transformar la memòria en acció, en pedagogia viva, en cultura democràtica. I per fer-ho, cal desmuntar les confusions interessades, com la que equipara Paracuellos amb la repressió franquista.
Només des d’una mirada crítica, inclusiva i territorialment compromesa podrem avançar cap a una memòria compartida que reconega el patiment, la dignitat i la resistència de totes les persones represaliades. La memòria democràtica no pot construir-se sobre l’oblit ni sobre la negació. Ha de ser una eina de justícia, en compromís amb les víctimes i en construcció de futur.
La memòria democràtica ha de ser també una memòria territorial. Els crims del franquisme no van ser abstractes ni deslocalitzats: van tindre lloc en pobles, ciutats, comarques, barris, escoles, cementeris, casernes i jutjats. A Sagunt, a València, al Camp de Morvedre, hi ha rastres visibles i invisibles de la repressió. Fosses comunes, edificis que foren centres de detenció, documents que revelen depuracions, famílies que encara busquen els seus desapareguts. La memòria no és només estatal: és també local.
És per això que les iniciatives de base, les accions culturals, les campanyes visuals i les propostes pedagògiques arrelades al territori tenen un valor fonamental. No es tracta només de recordar, sinó de fer memòria viva. De connectar el passat amb les lluites presents per la justícia social, la participació ciutadana i la defensa del patrimoni verd. De vincular els colors, les emocions i els símbols a una identitat plural, inclusiva i transformadora.
En aquest marc, la confusió entre crims de guerra i repressió franquista no és només una errada historiogràfica: és una forma de violència simbòlica. És una manera de negar el dolor dels vençuts, de perpetuar el relat dels vencedors, de impedir la reparació. És una estratègia que cal desmuntar amb rigor, amb sensibilitat i amb compromís. Com diu Emilio Silva, fundador de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, “la democràcia no pot permetre que hi haja morts sense nom, sense reconeixement, sense dignitat” (Silva 2010).
La memòria democràtica no és venjança. No és confrontació. És justícia. És reconeixement. És dignificació. És construcció d’un relat compartit que permeta entendre el passat per transformar el present. És una eina per a la pau, per a la convivència, per a la llibertat. I per a això, cal separar clarament entre els crims de guerra —que han de ser estudiats, contextualitzats i condemnats— i la repressió franquista —que ha de ser reconeguda, reparada i visibilitzada.
Cinquanta anys després dels últims afusellaments del franquisme, la societat espanyola encara té pendent una tasca de memòria. Una tasca que no pot ser bloquejada per discursos que equiparen allò que no és equiparable. Una tasca que ha de ser col·lectiva, inclusiva, territorial i emocional. Una tasca que ha de partir del reconeixement del dolor, de la dignitat de les víctimes i de la responsabilitat institucional. Només així podrem construir una democràcia plena, que no tinga por de mirar el seu passat, i que siga capaç de transformar-lo en força per al futur.
Referències
Espinosa Maestre, Francisco. Contra el olvido: historia y memoria de la guerra civil. Barcelona: Crítica, 2006.
Preston, Paul. El holocausto español: odio y exterminio en la Guerra Civil y después. Barcelona: Debate, 2011.
Vinyes, Ricard. El Estado y la memoria: gobiernos y ciudadanos frente a los traumas del pasado. Barcelona: RBA, 2004.
Silva, Emilio. “La memoria como derecho ciudadano.” Revista de Estudios Políticos 148 (2010): 45–62.
Brunori, Gianluca. “Entrevista a Julián Casanova: ‘La destrucción del vencido fue una prioridad absoluta del franquismo’.” El Salto, 2024.
Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica. BOE núm. 251, de 20 d’octubre de 2022.
Repressió franquista. Viquipèdia: L’enciclopèdia lliure. Accés 27 setembre 2025.
