En el record col·lectiu del teatre espanyol del segle xx, apareix amb una força tràgica i apassionada la figura de Margarita Xirgu, actriu i directora que va saber transformar de manera irreversible la manera d’entendre l’escena lorquiana. La seua trajectòria artística va transcendir la pura interpretació per convertir-se en un vertader espill on la paraula poètica de Federico García Lorca prenia vida amb una intensitat que encara avui ens pertorba. Quan pensem en la col·laboració entre aquestes dues veus, no parlem només de l’estrena de peces mestres, sinó d’una aliança creativa capaç d’impregnar de renovació la tradició teatral. La seua complicitat va fregar l’alquímia, un espai on el text es convertia en matèria viva i el públic sentia que allò que veia era molt més que un espectacle: era la veritat d’unes emocions col·lectives que Xirgu, amb la seua veu i el seu gest, sabia fer-present en cada escena.
En els primers anys de la dècada dels vint, quan Lorca començava a trencar motlles i a buscar un llenguatge escènic lliure dels esquemes vells, Margarita Xirgu ja era una presència indiscutible als escenaris de Madrid i Barcelona. El seu encontre el 1915 al teatre Cervantes de Granada va marcar el començament d’una relació artística destinada a escriure una pàgina clau de la història del teatre. Aquell dia, Lorca va presenciar un dramatúrgic Elèctra que li va somoure l’ànima i va comprendre immediatament que aquella actriu posseïa el caràcter i la força escènica necessaris per encarnar els seus futurs personatges femenins. A partir de llavors, Lorca va imaginar Yerma, Bernarda Alba i altres figures amb la imatge de Xirgu en ment, com si ja les hagués vista materialitzant-se al seu costat.
Quan Margarita Xirgu va pujar al tron escènic amb Mariana Pineda, la primera gran peça de Lorca, va transcendir la mera interpretació per convertir-se en un veritable acte de creació conjunta. No era solament una directora que seguia instruccions, sinó una màgina capaç de proposar matisos, intensitats i un tempo dramàtic que sovint acudien de la intuïció conjurada amb la seua pròpia experiència vital. Gràcies a ella, la veu de Lorca va vibrar de manera plena i original, fugint de l’afectació que s’arrossegava de l’estil teatral anterior. En aquell moment va nàixer una nova dramaturgia, en què el text literari i l’energia interpretativa anaven lligats de la mà per obrir camí a un teatre més viscerals, més proper a la sang i a la passió, un teatre que encara avui reverbera amb la mateixa potència.
La manera en què Xirgu encarnava els papers feminins perifèrics i a la vegada universals de Lorca va canviar la nostra percepció dels arquetips teatrals. Yerma, esplendorosa i malalta d’amor frustrat, es va fer real quan Xirgu li va infondre la desesperació d’una dona que sent el crit de la seua infertilitat com un punyal. Bernarda Alba, amb la seua tirania silenciosa, va esdevenir un monòlit de por i de poder gràcies a la seua mirada immòbil i al seu parlar mesurat. Aquesta capacitat de projectar l’interior psicològic amb recursos corporals simples però carregats de significat va obrir una via nova per a totes les intèrprets posteriors, que a partir de l’exemple de Xirgu s’atrevirien a explorar la força simbòlica de cada gest i de cada silenci.
En aquell salt qualitatiu entre paraula i acció, Xirgu va posar al centre la necessitat d’una autonomia interpretativa que, fins al moment, havia estat sotmesa a modes reiteratives. La seua forma de respirar amb el personatge, de fer que cada paraula brollara en un espai dramàtic viu, va obrir una nova dimensió de comunicació amb el públic. No era una declamació erudita ni un soliloqui tècnic, sinó una experiència compartida, un acte de complicitat en què els espectadors i les espectadores sentien que la història els afectava de manera íntima. Aquesta renovació del contracte escènic va influir de manera decisiva en la recepció de Lorca, que a partir d’aquell moment ja no podia concebre’s sense l’energia i la vàlua de Xirgu al peu de l’escenari.
La dimensió poètica de Lorca troba en l’actuació de Xirgu la seua millor traducció, en un joc subtil entre el simbòlic i el realista. Els perellons dramàtics giraven entorn de metàfores en blanc i negre que la seua posada en escena feia ressonar en tonalitats cromàtiques i emocionals. En mans de Xirgu, l’ombra projectada per una mort anunciada, el silenci carregat de tensió, la ventilació incessant del desig es convertien en imatges teatrals d’una bellesa geomètrica i tumultuosa. Ella entenia la poesia de Lorca no com una succió de belles paraules, sinó com un paisatge emocional susceptible de ser habitat i transitat en primera persona. Gràcies a aquesta visió, l’obra lorquiana va perdre tot rastre de pedanteria per guanyar en autenticitat visceral.
Quan es va imposar la repressió política, Margarita Xirgu va haver d’agafar la maleta i marxar cap a l’exili, però en cap moment va oblidar la responsabilitat de fer viure Lorca allà on anara. Des de Montevideo i més tard des de Buenos Aires, va estrenar, dirigir i ensenyar les obres que havien marcat l’última etapa del poeta. Les seues funcions es convertiren en ritu de record i de resistència, un espai on l’art compartit esdevenia arma contra l’oblit i la censura. El fet que Lorca no pogués gaudir mai d’aquella explosió d’expressió no va impedir que la relació entre dramaturg i intèrpret continuara activa des de la distància, confirmant així que el vincle creatiu és capaç de transcendència més enllà del temps i de la mort.
Durant els anys de dictadura, quan al cor d’Espanya bategava encara la presó ideològica, l’exemple de Xirgu mantenia viva una espurna de llibertat. Les seues interpretacions havien esdevingut llegenda a l’altra banda de l’Atlàntic, i aquelles versions havien estat enregistrades en la memòria col·lectiva de generacions d’espectadores. Els llibres de Lorca es continuaven llegint clandestinament, les imatges de Xirgu en cartells desapareguts continuaven circulant de mà en mà, i la seua veu seguia sonant en els aules de teatre lluny de la pàtria imposada. Aquest fenomen va demostrar que una interpretació compromesa i una direcció valenta poden convertir l’escena en un territori de llibertat on el missatge artístic sobreviu a totes les prohibicions.
Margarita Xirgu no va ser només intèrpret sinó també mestra i referent per a un voluntatosa joventut d’actoras i actors que volien explorar el sentit profund del teatre. Les seues classes, sovint impartides de manera improvisada després de funcions o en reculats salons d’encontres culturals, eren una síntesi de tècnica i intuïció, d’estudi de text i de vivència corporal. Allà va transmetre als nous talents la importància d’escoltar el silenci, de reconèixer l’espai escènic com a cos compartit i de defensar la veritat emocional encara que això impliqués afrontar la censura i la incomprensió. Aquest llegat pedagògic és un fil invisible que recorre el teatre iberoamericà i també que, de manera insospitada, arriba fins a nosaltres.
En la simbiosi entre Lorca i Xirgu hi havia una consciència clara que el teatre potser no és solament un entreteniment sinó un acte polític de denúncia i de reconstrucció de la memòria col·lectiva. Quan Xirgu vestia els parlamentos de Lorca amb la seua veu intensa i l’ombra del seu rostre, estava posant en qüestió els silencis imposats i els tabús socials. Les seues interpretacions tenien una càrrega de crítica subtil però punyent, capaç de veure en cada personatge una metàfora de la repressió i de l’aspiració a un món més lliure. D’aquesta manera, va contribuir a forjar una imatge de Lorca no com un poeta mort, sinó com un revolucionari espiritual que encara bategava des de les escenes d’Uruguai i d’Argentina.
Quan pensem en l’herència de Xirgu en el context valencià, trobem també una riquesa d’experiències que van reforçar la tradició d’un teatre compromès amb la llengua i la identitat pròpia. A finals dels anys trenta, algunes de les seues gravacions i algunes companyies itinerants inspirades en el seu exemple van ser reclamades per grups dramàtics valencians que buscaven renovar el repertori amb obres que trenquessen esquemes i donaren lloc a noves lectures col·lectives. Si bé no hi va haver mai un vincle personal tan intens com amb Lorca, el seu esperit de renovació i la seua passió per la paraula poètica van ser una referència per a tots aquells que sentien que calia superar les formes rurals i folklòriques per obrir-se al moviment d’avantguarda.
La modernitat que va introduir Xirgu en la representació de Lorca és un llegat que avui continua sent un desafiament per a les adaptacions contemporànies. En un món saturat d’espectacles multimèdia i de produccions massives, recordar la intimitat gairebé ritual de les seues funcions de postguerra ens obliga a repensar el valor de la proximitat dramàtica i de la veritat escènica. Quan una intèrpret actual s’apropa a Yerma o a Bernarda Alba, ha de mesurar-se tant amb el text original com amb l’ombra formidable que va deixar Xirgu, que va assajar cada escena com qui remou la cendra d’un foc sagrat.
Margarita Xirgu va saber, amb la seua elegància austera, mostrar-nos que la bellesa teatral no résideix necessàriament en l’espectacle monumental, sinó en la recerca obsessiva d’un diàleg honest entre qui parla i qui escolta. El seu llegat ens recorda que l’obra de Lorca és un món a descobrir constantment, i que cada vers, cada silenci, cada respiració pot adquirir significats inèdits si qui l’interpreta és capaç de posar-hi la pròpia empremta. I aquesta empremta, a les nostres terres, ve carregada de promeses de renovació i de resistència.
Quan revisitem ara les escenes que Xirgu va compartir amb Lorca, som testimonis d’un moment irrepetible, d’un coratge artístic que va trencar les restriccions de gènere, de classe i de política. La forma com va apoderar-se de la paraula poètica i la va fer reverberar en l’ànima de milions d’espectadores denota una intel·ligència dramàtica poc freqüent. Ella ens va mostrar que la interpretació és també una forma de creació col·lectiva, una construcció compartida amb els autors, amb les decoracions, amb la llum i amb l’energia del públic.
En la nostra actualitat, on la recerca de models més diversos i inclusius ocupa un paper central, la figura de Xirgu esdevé encara més rellevant. La seua capacitat per encarnar personatges complexos sense caure en estereotips, la seua insubmissió davant d’un escenari que li dictava papallones de gènere o de classe, i la seua valentia per mantenir viva la veu de Lorca en circumstàncies adverses ens recorden que l’art ha de ser un espai de rebel·lia, llibertat i transformació social.
Quan algunes companyies valencianes recuperen avui textos lorquians, ja no basta amb traduir paraules; cal descobrir noves maneres de donar-los cos i context. En aquest procés, l’esperit de Xirgu ens acompanya com un far que il·lumina camins a partir del respecte al text i de l’exigència de veritat escènica. Ella ens va ensenyar que cada personatge és una pel·lícula d’emocions que espera ser projectada, i que l’actriu o l’actor és també un relé que canalitza l’energia col·lectiva.
En definitiva, parlar de l’herència de Margarita Xirgu en la interpretació de les obres de Federico García Lorca és fer emergir un model de relació artística en què la frontera entre dramaturg i intèrpret es difumina. És reconèixer que la potència d’un text poètic neix de la trobada amb una veu capaç de fer-lo palpitant. És comprendre que cada funció és un acte irrepetible, un pont entre l’autor i el públic, i que en el salt cap a l’exili s’hi amagava la ferma convicció que l’art és invencible quan s’expressa amb veritat.
Quan la foscor semblava imposar-se amb el vent de la censura i de la mort, Margarita Xirgu va encendre vetlles d’esperança, i amb elles va il·luminar el camí d’un teatre fidel a la seua funció més noble: explicar-nos qui som i quines ferides compartim. Gràcies a ella, Lorca no és una figura petita encallada en el passat, sinó una veu viva que continua parlant en cada llengua, en cada dialecte i en cada mirada que s’atreveix a aspirar a la llibertat que ell va proclamar amb tanta convicció.
Aquest llegat, que batega en la memòria d’espectadores i de futurs professionals, demostra que la col·laboració entre un dramaturg i la seua intèrpret ideal pot convertir-se en un referent universal. I si mirem cap a la nostra realitat, trobarem en la seua gènesi una lliçó irrenunciable: la veritat poètica exigeix compromís, i l’ofici d’actuar només adquireix sentit quan qui puja a l’escenari assumeix la responsabilitat de fer present el corbó del text.
Quan la nit de la història es faça llarga i arribe el silenci imposat per censors i per ombres, serà la imatge de Xirgu aferrant-se a la paraula la que ens rescatarà. Perquè ella va demostrar que unes mans, una veu i un cor poden sostenir més veritat que qualsevol mur de pedres. Per això, hui celebrem la seua figura i la seua aportació a l’obra de Lorca, i reivindiquem que cada vegada que un nou públic entra en una sala de teatre, ho faça amb la convicció que allò que veurà pot canviar-li la vida.
En la modernitat teatral que mirem d’inventar a les nostres comarques, bestreta d’ella s’alça una lliçó que no caduca: l’art veritable naix de l’alquímia entre el text i la persona que el fa viure. I en aquest ritual de renascuda humanitat, Margarita Xirgu continua sent un far que guia totes les veus que busquen la seua pròpia forma de fer-se escoltar, de trencar silenci i de reconstruir memòria. Perquè, al capdavall, el teatre és la prova vivencial que, quan parlem de nosaltres, reclamem també el dret d’abraçar la utopia de ser allò que mai hem estat.
I així, mentre la llum s’apaga a poc a poc i el teló cau suau, portem amb nosaltres l’herència d’una col·laboració sense fronteres: la d’una intèrpret que va fer que la poesia lorquiana es prolongara fins a l’infinit i la d’una veu que, gràcies a ella, va trobar en l’escena la seua residència definitiva. Aquest és el miracle que ens regala Margarita Xirgu, el record entranyable que perdura en cada respiració teatral i que ens anima a destructurar i reconstruir la nostra pròpia manera d’entendre la força sanadora de la paraula viva.