Context històric i social
Les primeres fotografies de Sagunt s’emmarquen en un context europeu dominat per la fascinació romàntica i el desig de documentar vestigis arqueològics. Els fotògrafs forans que van visitar la ciutat identificaven en el teatre romà i en el castell els grans atractius dignes de ser eternitzats. L’impacte d’aquelles imatges va fer créixer l’interès per la tutela del patrimoni, però també va fomentar una visió parcialitzada que tendia a petrificar el paisatge urbà en un escenari museístic.
A mesura que avançava el segle XX, Sagunt experimentà un procés d’industrialització i creixement demogràfic, especialment en la zona del Port. Les noves realitats econòmiques, socials i laborals van generar una demanda de testimonis visuals que anaren més enllà de la simple postal turística. La fotografia va començar a funcionar també com a eina per documentar condicions de vida, obres d’infraestructura i actes col·lectius.
Usos inicials de la fotografia i construcció monumental
En les primeres dècades, la mirada europea i professional sobre Sagunt es va centrar en la monumentalitat de les restes romanes i medievals. Les postals i els àlbums dirigits al públic internacional mostraven paisatges esvaloritzats per la seua antiguitat, generant un relat fonamentat en la idea de Sagunt com a lloc de passió i epopèia. Aquesta narrativa visual va reforçar la imatge de la ciutat com a enclavament patrimoni que calia preservar, però va relegar la vida quotidiana de les veïnes i els veïns a un segon pla.
La selecció dels motius fotogràfics no era neutra: allò que feia referència a l’arquitectura monumental quedava legitimada mentre que la realitat social i econòmica —els tallers, les llars, els oficis— quedava fora del camp visual. D’aquesta manera es forjava un dispositiu simbòlic que orientava la mirada externa cap a un iconari reduït, amb repercussions en les polítiques locals de conservació i en la configuració de la memòria col·lectiva.
L’apropament dels fotògrafs locals
El canvi de segle va coincidir amb la consolidació de fotògrafs establerts a la ciutat i al Port, professionals que van incorporar la quotidianitat com a element central de la seua obra. Les imatges de reportatges familiars, de festes populars, d’obres públiques i de retrats socials van constituir un document viu que contraposava la vida diària al relat monumental. La diversitat de formats —negatius en vidre, fotografies a dues tintes, postals locals— mostra la capacitat d’adaptació tècnica i creativa d’aquests fotògrafs, que sovint convertiren els seus estudis en espais oberts a la població.
Aquest grup de fotògrafs va exercir un important paper com a cronistes visuals de la modernització de Sagunt. Van retratar obres d’enginyeria, transformacions urbanes i la implantació de la indústria siderúrgica, alhora que conservaven imatges de les festes religioses i civils. Les marques d’empresa impreses en els marges de les fotografies recorden que aquesta pràctica combinava el component documental amb l’activitat comercial, però també subratllen la complicitat amb les institucions i els col·lectius locals que demanaven el seu treball.
Democratització de la fotografia i pràctiques amateurs
Amb el desenvolupament de càmeres de petit format i la disminució dels costos dels processos fotogràfics, la pràctica es va estendre entre aficionades i aficionats que no havien estat professionals ni formals. La proliferació de fotografia amateur representa un gir important perquè posa en valor la memòria privada i els usos doméstics de la imatge. Àlbums familiars, caixes amb negatius, col·leccions de postals comprades i intercanviades van convertir-se en un arxiu ocult que reflecteix la vida íntima de cada comunitat.
Les persones aficionades van fixar escenes quotidianes com passejos, menjars festius, moments de descans a la platja o tasques agrícoles. Aquestes imatges, sovint sense autor conegut, són una font inesgotable per a qui vulga reconstruir els costums, la moda, les relacions familiars i l’arquitectura desapareguda. D’una banda, reben menys atenció per part de la historiografia oficial; de l’altra, constitueixen el contrapès essencial per comprendre el caràcter viu i heterogeni de la ciutat.
El paper de la postal com a mitjà discursiu
La postal ha jugat un paper central en la difusió de la imatge de Sagunt. La seua circulació massiva, tant dins de l’estat espanyol com a l’estranger, va transformar aquesta peça en un dispositiu ideològic capaç de condensar imaginaris col·lectius. Les vistes del teatre romà, del castell, de portalades històriques i de perspectives panoràmiques es convertiren en icones que alimentaven el turisme i la narrativa patrimonial.
Però la postal és també un format limitat que tendeix a reduir la complexitat de la ciutat a un quadre estàtic. La selecció de motius, la composició i l’absència d’elements problemàtics —com les friccions socials o les zones degradades— reflecteixen un projecte de construcció de la imatge pública que amaga la dimensió conflictiva i canviant de la realitat urbana. Aquest aspecte convida a repensar la postal com a font que requereix una lectura crítica, capaç de desxifrar els silencis i les tensions que romanen fora de l’enquadrament.
Font documental i metodologies de recerca
La investigació sobre fotografia a Sagunt requereix combinar diferents fonts d’arxiu. D’una banda, cal recórrer als fons públics: arxiu municipal, biblioteca pública, Centro Nacional de Información Artística. D’altra banda, és imprescindible localitzar i catalogar els fons privats que conserven negatius, àlbums familiars i col·leccions de postals. L’ús de bases de dades digitals i la col·laboració amb entitats culturals i universitàries faciliten la creació d’un catàleg centralitzat.
Les metodologies adoptades inclouen l’anàlisi iconogràfica per identificar tipologies d’imatge i temes recurrents, la lectura comparada per contrastar com diferents autores i autors representen el mateix escenari, i l’enfocament etnogràfic per recollir els discursos de les persones que apareixen a les fotografies o que les van encarregar. Aquestes estratègies permeten situar la fotografia no només com a document històric, sinó també com a objecte social que dialoga amb les pràctiques i les expectatives de les diverses generacions.
Reflexions sobre la memòria visual i la inclusió
La fotografia de Sagunt mostra una dualitat entre representació monumental i retrat de la vida quotidiana. Aquesta dualitat posa en evidència la necessitat d’una aproximació inclusiva que valori tant les imatges de grans paisatges patrimonials com aquelles que reflecteixen la diversitat social, econòmica i cultural de la població. És fonamental reconéixer la contribució de tots els col·lectius, incloses les dones que apareixen als retrats familiars, les col·laboradores dels estudis fotogràfics i els equips de conservació que han vetlat perquè aquestes imatges arribaren fins als nostres dies.
Posar en diàleg les mirades foranes i les mirades locals, les fotografies professionals i les amateurs, les imatges comercials i les privades, és una via per contrarestar la construcció parcial de la memòria. Aquesta perspectiva plural i crítica obri la porta a noves narratives, on les veïnes i els veïns deixen de ser subjectes passius i passen a ser protagonistes actius de la seua història visual.
Conclusions
La fotografia a Sagunt constitueix un llegat patrimonial, social i simbòlic que ha de ser estudiat des de múltiples angles. El recorregut que va des del romanticisme monumentalista de les primeres imatges fins a les pràctiques amateurs del segle XX il·lustra la complexitat d’un espai urbà en transformació. La democratització de la tècnica fotogràfica va permetre que cadascuna de les persones poguera contribuir a la construcció de la memòria visual de la ciutat.
En la salvaguarda i difusió d’aquest llegat cal impulsar una política de digitalització i de conservació que assegure l’accés de tota la comunitat. Cal promoure també projectes de recerca interdisciplinària que integren els estudis històrics, socials i culturals amb les tècniques emergents de tractament d’imatge. Només així podrem articular una mirada crítica, inclusiva i plural que reconega la veu de totes les persones, visibilitze el passat en la seua integritat i aporte perspectives per imaginar el futur col·lectiu.