La condició de Gaza com a territori ocupat multiplica la complexitat d’aquesta crisi. Quan parlem d’ocupació, no ens referim només a la presència militar sinó a un entramat de barreres polítiques, econòmiques i humanitàries que estrenyen progressivament la vida quotidiana. Les restriccions de moviment impedeixen que els subministraments bàsics arriben amb regularitat, i els punts de control esdevenen testimonis de frustracions i retards que poden costar vides. No es tracta tan sols d’un bloqueig comercial, sinó d’una asfíxia programada que fonamenta la violència estructural sobre població civil. En aquest escenari, l’acció humanitària tradicional topa amb murs invisibles que requereixen resposta política i diplomàtica, a més de la simples entrega de menjar i medicaments.
Per a articular un veritable “actuar per la humanitat” en Gaza cal reconéixer la interdependència entre alleugeriment del patiment i resolució del conflicte. Qualsevol parcel·la d’ajuda que no vaja acompanyada d’un compromís ferm per garantir drets i sobirania serà només un pegat en una ferida que s’albirarà sempre oberta. Així doncs, no podem limitar-nos a enviar lotes d’aliments o carpes de campanya sense exigir que les parts enfrontades respecten la Constitució de Ginebra i el Dret Internacional. És imprescindible una pressió sostinguda que apunte tant a la fi dels bombardejos indiscriminats com a la fi del bloqueig que asfíxia els mercats i les infraestructures sanitàries.
Els mitjans de comunicació i les xarxes socials han jugat un paper clau a l’hora de posar de manifest la destrucció massiva i el dolor de la població gazaïna. Imatges d’edificis esfondrats, d’infants amb clapes d’atacs a la roba i de famílies atrapades entre runes s’han convertit en testimoni gràfic de la tragèdia. No obstant això, la sobreexposició visual pot generar una certesa alienant: pensem haver fet suficient només per haver vist aquelles fotografies compartides milers de vegades. La nostra responsabilitat no acaba amb un “m’agrada” o un comentari de compassió. Cal traslladar aquesta indignació a accions concretes, ja siga a través de campanyes de recaptació de fons, del suport a iniciatives que pressionen governs o de la creació de canals alternatius per al pas de l’ajuda.
La comunitat internacional, amb organismes com Nacions Unides i la Creu Roja, ha tractat de garantir corredors d’assistència, però sovint ha topat amb obstacles burocràtics i manipulacions polítiques. Els punts de distribució es tanquen o es traslladen de manera abrupta, obligant les ONG locals i internacionals a revisar contínuament els seus plans. Aquesta indecisió i aquesta falta de previsió comprometen no sols l’abast de l’ajuda, sinó també la seguretat del personal humanitari, que en massa ocasions ha pagat amb la vida el seu desig de servir. És inacceptable que les persones que es dediquen a salvar vides es convertisquen elles mateixes en víctima de la violència.
A més, cal destacar que la crisi a Gaza no és un capítol aïllat dins del panorama global. Hi ha altres territoris ocupats arreu del món on la injustícia s’escalfa dia darrere dia. En paraules de qui conega les tensions que travessen el Sàhara Occidental, el Tibet o la regió de Tigray, l’asfíxia de la mobilitat, la censura de la informació i el bloqueig dels subministraments formen un patró tancat de repressió. Davant d’això, una visió fragmentada de l’ajuda no fa més que reforçar les lògiques d’opressió. Només una solidaritat transversal, que no es conforme amb mínims, podrà articular estratègies compartides i modular recursos segons les necessitats particulars de cada poble.
En aquest context, la tecnologia emergeix com un complement essencial per als equips sobre el terreny. Les imatges aèries captades per drons permeten localitzar amb precisió els col·lectors d’aigua danyats i els punts més crítics on cal reparar canonades. Les aplicacions mòbils promogudes per les comunitats locals faciliten el mapa en temps real de les necessitats, des de mòduls sanitaris fins a escoles improvisades. Tanmateix, aquesta digitalització de l’emergència no pot substituir l’atenció personalitzada. La tecnologia ha de servir per empoderar les persones afectades, no per controlar-les o sotmetre-les a nous protocols d’autorització.
L’educació és un altre àmbit on “actuar per la humanitat” pot marcar la diferència des de l’arrel del problema. Quan es rehabiliten aules de campanya i es garanteix el dret a l’aprenentatge, s’activa un xoc de futur contra la resignació. Les xiquetes i xiquets de Gaza, igual que els de qualsevol altre lloc assolat per conflicte, necessiten referents i espais on imaginar una vida més enllà del bombardeig. Els programes d’estimació psicològica, els tallers de creació literària i els campaments de la pau són instruments que refreden el carrer i alimenten l’esperança. A més, la formació de docents locals assegura la continuïtat de la docència quan els actors externs no puguen mantenir la seua presència.
Un altre pilar fonamental és la salut mental. La violència perpetuada contra la població gazaïna no sols provoca ferides físiques, sinó seqüeles emocionals que poden perviure generacions. El dolor xoca amb la memòria, i sense un acompanyament terapèutic adequat, es corre el risc que la ràbia es trasllade de pares a fills. Enviar equips de psicòlogues, educadores i treballadores socials no ha de considerar-se un luxe, sinó una intervenció tan prioritària com la cirurgia de camp de batalla. Cal entendre el trauma com una emergència sanitària que cal tractar amb urgència i recursos.
La participació activa de la ciutadania és la clau per sostindre l’impuls humanitari davant l’oblit que caracteritza molts conflictes. Quan escoles, universitats i associacions culturals organitzen xerrades, exposicions i concerts solidaris, no sols recullen fons sinó que eduquen noves generacions en valors de cooperació i respecte. Aquestes accions poden semblar modestes enfront de la magnitud de la tragèdia, però construeixen complicitats que travessen fronteres i perduren més enllà d’un titular. Mantenir viva la conversa sobre Gaza i altres territoris ocupats és la millor vacuna contra la indiferència.
No obstant això, també hem de qüestionar-nos constantment la nostra manera d’ajudar. Quins mecanismes de rendició de comptes implementem? Com garantim que els recursos arriben a qui més ho necessita i no queden atrapat en entramats corruptes? Cal una transparència radical que implique informes detallats i la participació de les mateixes persones afectades en la presa de decisions. Només així podrem evitar duplicitats ineficients i assegurar que cada euro, cada litre d’aigua i cada camp de refugiats millorat es traduïsca en un somriure menys insegur.
Els governs de la Unió Europea, amb Espanya al capdavant com a actor històricment compromés, tenen una responsabilitat especial. No basta amb declaracions generals o ajudes condicionals. S’ha de promoure un diàleg diplomàtic ferm perquè concloga l’ocupació militar i es garantisca l’arribada sense traves de l’ajuda humanitària. Les sancions polítiques han de combinar-se amb incentius per a una reconversió sostenible de l’economia local, amb programes que generen ocupació digna i redueixen la dependència de l’assistència externa. La reconstrucció no pot reduir-se a la reparació d’edificis, sinó que ha d’embrancar el teixit social.
El moviment social i les organitzacions de base també són actors imprescindibles. Els col·lectius de suport a la causa palestina han demostrat aqueixa capacitat creativa de convocatòria que converteix el dol en força de canvi. Han teixit xarxes de col·laboració amb moviments similars arreu del món, intercanviant experiències, estratègies i protagonismes. Aquesta sobirania de l’ajuda, sorgida des de baix, constitueix l’antiquíssim gest de la solidaritat compartida que transcendeix fronteres i ideologies. Quan les persones oprimides prenen la paraula i dirigeixen la seua pròpia ajuda, el terme “humanitari” recupera el seu sentit original.
Mirant cap al futur, cal entendre que qualsevol solució que ignore l’impacte del canvi climàtic serà incompleta. La congestió de la Franja de Gaza, amb una densitat poblacional extrema, agreuja la vulnerabilitat davant dels fenòmens climàtics extrems. Les sequeres, les pluges torrencials i l’augment de la salinitat de l’aigua amenacen els cultius més bàsics i la salut pública. Per això, els projectes d’ajuda han d’incloure estratègies de mitigació i adaptació climàtica, com la restauració de pous sostenibles, la plantació de barreres naturals i la formació de comunitats en pràctiques agrícoles resilients.
Al costat d’aquestes mesures de llarga durada, la protecció dels drets humans ha de guiar cada iniciativa. Les violacions sistemàtiques patides durant dècades a Gaza han de repel·lir qualsevol espectre de normalitat. No podem parlar de reconstrucció si no hi ha un reconeixement clar de la responsabilitat per les accions passades. La impunitat és una violència que s’acumula i alimenta noves pulsions de venjança. Les víctimes han de tindre accés a mecanismes judicials que permeten documentar i sancionar els crims comesos, sense por a represàlies.
En última instància, “actuar per la humanitat” implica un compromís ètic radical que travessa la geopolítica. És recordar que darrere de cada titular hi ha una persona amb nom, records i desitjos. És resistir la deshumanització que justifica els bombardejos i el bloqueig, i reivindicar el caràcter sagrat de la vida. És creure que la solidaritat global pot desplegar-se com un teló que cobreix les bombes i els murs. I, sobretot, és entendre que cap d’aquestes veus serà escoltada si nosaltres, des de la nostra comoditat, simplement fem veure que no passa res.
Per això reivindiquem una diplomàcia basada en la veritat i en el prestigi de la justícia, una acció humanitària aliada amb la defensa de la dignitat i un moviment social que no abaixe la guarda davant de la indiferència. Cada gest de suport és un pas cap a un món on cap persona regida pels graus de poder es crega amb dret a traure’s la vita. Quan actuem per la humanitat, transformem la compassió en coratge i l’empatia en canvi concret. I és així com, colze a colze, farem possible que Gaza i tots els territoris ocupats esdevinguen espais de pau, llibertat i esperança.