Vivim temps convulsos, temps en què les veus del passat tornen a ressonar amb força. La Guerra Freda, aquell període de tensió global que marcà el segle XX, sembla haver trobat una nova forma de manifestar-se en el món contemporani. Ja no es tracta d’una confrontació directa entre blocs ideològics, però sí d’una pugna constant per l’hegemonia, per la influència, per la capacitat de marcar el rumb del planeta. I enmig d’aquest escenari, Espanya es troba en una cruïlla complexa, amb el País Valencià com a territori que, tot i no ser protagonista, viu les conseqüències d’aquest nou ordre mundial.
La nova Guerra Freda no té un mur de Berlín, però sí fronteres invisibles que separen aliances, interessos i valors. Els Estats Units, com a potència tradicional, intenten mantindre el seu lideratge davant l’ascens de la Xina i la reconfiguració de Rússia com a actor desafiador. Europa, per la seua banda, es veu obligada a redefinir el seu paper, atrapada entre la dependència energètica, les pressions geopolítiques i les seues pròpies contradiccions internes. I Espanya, com a membre de la Unió Europea i de l’OTAN, ha de prendre decisions que afecten no només la seua política exterior, sinó també la vida quotidiana de les persones que habiten els seus territoris.
Des del País Valencià, aquesta realitat global es percep amb una barreja de distància i proximitat. D’una banda, les grans decisions es prenen a Madrid, Brussel·les o Washington, però d’altra, les seues conseqüències arriben a les nostres comarques en forma de canvis econòmics, tensions socials o transformacions culturals. La guerra a Ucraïna, per exemple, ha provocat una pujada dels preus de l’energia que afecta directament les famílies valencianes, especialment aquelles que ja vivien en situació de vulnerabilitat. Les polítiques de defensa, cada vegada més presents en el debat públic, també tenen implicacions en el pressupost estatal, que podria destinar-se a reforçar serveis públics com la sanitat o l’educació.
Però més enllà de les xifres, el que està en joc és el model de societat que volem construir. La nova Guerra Freda no és només una qüestió de diplomàcia o armament, sinó també de valors. Davant l’auge de règims autoritaris, la repressió de drets i la manipulació informativa, cal una resposta clara i decidida des de les democràcies. I això implica no caure en la hipocresia, no utilitzar la defensa de la llibertat com a excusa per justificar intervencions o aliances que perpetuen injustícies. Espanya ha de ser coherent amb els seus principis, i això vol dir apostar per una política exterior basada en la pau, la cooperació i el respecte als drets humans.
En aquest sentit, el País Valencià pot jugar un paper important. La nostra terra té una tradició de solidaritat, de diàleg, de construcció col·lectiva. Des de les associacions veïnals fins als moviments socials, passant per les institucions educatives i culturals, existeix un teixit que pot contribuir a generar consciència crítica i a promoure una ciutadania activa. Davant la desinformació i la polarització, cal reforçar l’educació en valors, el pensament crític i la capacitat de comprendre el món des de múltiples perspectives.
A més, el País Valencià té un potencial estratègic en l’àmbit energètic. Amb un clima favorable i una geografia diversa, podem ser referents en la producció d’energies renovables, com la solar, l’eòlica o l’hidrogen verd. Això no només ens permetria reduir la dependència de combustibles fòssils, sinó també generar ocupació de qualitat i impulsar un model econòmic més sostenible. Però per fer-ho realitat, cal voluntat política, inversió pública i una planificació que tinga en compte les necessitats del territori i les persones que hi viuen.
També és fonamental abordar les qüestions identitàries amb maduresa i respecte. En un context de tensió global, la diversitat cultural i lingüística ha de ser vista com una riquesa, no com una amenaça. El valencià, com a llengua pròpia del nostre poble, ha de ser protegit i promogut, especialment en l’àmbit educatiu i mediàtic. Les polítiques que busquen reduir la seua presència o presentar-lo com a imposició són irresponsables i contribueixen a la fractura social. La convivència es construeix des del reconeixement mutu, des de la igualtat i des de la voluntat de compartir.
En aquest escenari, les polítiques estatals han de tindre una mirada territorial, que reconega les especificitats de cada comunitat i que promoga la justícia social. No es pot parlar de seguretat si no es garanteix l’accés a l’habitatge, a la salut, a l’educació o a un treball digne. No es pot defensar la democràcia si no s’escolta la veu de les persones, si no es respecta la pluralitat, si no es combat la corrupció i l’abús de poder. La nova Guerra Freda ens interpel·la com a societat, ens obliga a repensar les nostres prioritats i a construir un futur que no estiga basat en la por, sinó en l’esperança.
Per això, cal que el País Valencià alce la veu, que participe activament en els debats globals, que aporte la seua visió i la seua experiència. No som un territori perifèric, som part d’un món que necessita solucions valentes, inclusives i transformadores. Des de les nostres ciutats, pobles i barris, podem contribuir a fer front als reptes del segle XXI, des de la crisi climàtica fins a la defensa dels drets humans, passant per la construcció d’una economia més justa i d’una cultura més oberta.
La nova Guerra Freda no és inevitable. És una construcció humana, fruit de decisions polítiques, econòmiques i socials. I com a tal, pot ser transformada. No es tracta de tornar al passat, sinó d’aprendre’n per evitar repetir els mateixos errors. La pau no és només absència de guerra, és presència de justícia, de dignitat, de respecte. I això comença per les polítiques que es fan a escala local, autonòmica i estatal. Comença per les converses que tenim, per les decisions que prenem, per les lluites que compartim.
Des del País Valencià, tenim molt a dir. Tenim molt a fer. I tenim, sobretot, la responsabilitat de construir un futur que no estiga marcat per la confrontació, sinó per la col·laboració. Que no estiga basat en la por, sinó en la confiança. Que no es fonamente en la imposició, sinó en el diàleg. Perquè només així podrem superar les ombres del passat i encendre una llum que ens guie cap a un món més humà, més just i més lliure.