En temps convulsos, quan les paraules pareixen perdre valor i les institucions culturals són qüestionades amb una lleugeresa alarmant, alçar la veu per defensar la llengua pròpia no és només un acte de dignitat, sinó també una forma de resistència. El manifest que ha sorgit recentment en defensa del valencià i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no és un simple text col·lectiu, sinó una expressió profunda d’un malestar que travessa la societat valenciana. És una crida a la responsabilitat, a la memòria i a la consciència lingüística.
La llengua no és un instrument neutre. És el vehicle a través del qual es construeix la identitat, es transmet el pensament i es configura la realitat. Quan una comunitat veu com la seua llengua és arraconada, deslegitimada o instrumentalitzada, no només perd un mitjà de comunicació, sinó també una part essencial del seu patrimoni emocional i cultural. El valencià, com a llengua històrica del territori, ha patit llargues etapes de marginació, però també ha estat capaç de resistir, de reinventar-se i de continuar viu gràcies a la voluntat de les persones que el parlen, l’estimen i el defensen.
El manifest que ara s’ha fet públic no naix del caprici ni de la nostàlgia. Naix d’una preocupació real per les polítiques que, de manera directa o indirecta, poden posar en perill la normalització lingüística. Quan es qüestiona el paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no s’està discutint només sobre una institució, sinó sobre el consens que va costar dècades construir. L’AVL representa un punt d’equilibri entre sensibilitats diverses, una autoritat normativa que ha sabut mantindre una línia de treball rigorosa i respectuosa amb la realitat sociolingüística del País Valencià.
Deslegitimar l’AVL o reduir-li competències és, en el fons, una manera de debilitar la llengua. És una estratègia que busca fragmentar, dividir i generar confusió. I això, en un context on el valencià encara no gaudeix d’una plena igualtat amb el castellà, pot tindre conseqüències devastadores. La llengua necessita estabilitat, reconeixement i espais de prestigi. Sense això, corre el risc de convertir-se en una llengua residual, usada només en àmbits íntims o folklòrics, però absent de la vida pública, de l’educació, dels mitjans i de l’administració.
El manifest també posa el focus en l’educació, un dels pilars fonamentals per a la transmissió lingüística. Si el valencià perd presència en les escoles, si es redueixen les línies en valencià o si es qüestiona la seua utilitat, s’està condemnant les generacions futures a una desconnexió amb la seua pròpia cultura. L’educació no ha de ser un camp de batalla ideològica, sinó un espai de formació integral, on la llengua pròpia tinga un paper central. No es tracta d’imposar, sinó de garantir drets. El dret a aprendre en valencià, a viure en valencià, a estimar en valencià.
Els mitjans de comunicació públics també són un termòmetre de la salut lingüística. Quan el valencià és minoritari en la programació, quan no es fomenta la creació audiovisual en la llengua pròpia, s’està enviant un missatge clar: que el valencià no és útil, que no és modern, que no connecta amb la societat. I això és fals. El valencià té una capacitat expressiva extraordinària, pot parlar de qualsevol tema, pot emocionar, pot fer riure, pot fer pensar. El problema no és la llengua, sinó la voluntat política de fer-la visible.
Una altra qüestió que el manifest aborda amb encert és la politització de la llengua. Quan el valencià es converteix en una eina de confrontació, en un símbol partidista, es trenca el consens social. La llengua ha de ser de totes i de tots, independentment de les ideologies. Ha de ser un espai comú, un territori compartit on les diferències es diluïxen i la convivència es fa possible. Convertir el valencià en un problema és una irresponsabilitat. El que cal és convertir-lo en una oportunitat, en una riquesa, en un pont entre persones.
La societat valenciana ha demostrat al llarg del temps una gran capacitat de resistència lingüística. Malgrat les dificultats, el valencià continua viu en molts àmbits, gràcies a l’esforç de les famílies, del professorat, de les persones creadores, de les entitats culturals. Però no podem confiar només en la voluntat individual. Calen polítiques públiques valentes, decidides, que posen la llengua al centre. Calen recursos, formació, campanyes de sensibilització. Cal que el valencià siga present en tots els espais de la vida quotidiana, des de l’administració fins als videojocs, des de les xarxes socials fins als hospitals.
El manifest és, en aquest sentit, una alerta, però també una proposta. No es limita a denunciar, sinó que convida a reflexionar, a dialogar, a construir. És una mostra de maduresa col·lectiva, de compromís amb el futur. I és important que siga escoltat, no només per les institucions, sinó per tota la ciutadania. Perquè la llengua no és només dels filòlegs, ni dels escriptors, ni dels polítics. És de totes les persones que la parlen, que la senten, que la viuen.
En un món globalitzat, on les llengües minoritzades corren el risc de desaparèixer, defensar el valencià és també defensar la diversitat. És apostar per un model de societat plural, inclusiva, respectuosa amb les diferències. És dir que no volem ser uniformes, que volem conservar la nostra veu pròpia, el nostre accent, la nostra manera de mirar el món. I això no és una qüestió de passat, sinó de futur.
La llengua és memòria, però també és projecte. És arrel, però també és horitzó. I el manifest ens recorda que, si volem un País Valencià viu, just, cohesionat, hem de cuidar el valencià. Hem de parlar-lo, hem de escriure’l, hem de estimar-lo. Hem de exigir que les institucions el respecten, el promoguen, el dignifiquen. Perquè sense llengua, no hi ha cultura. I sense cultura, no hi ha poble.
Potser algunes persones pensen que la defensa del valencià és una qüestió identitària, limitada a un grup concret. Però no és així. La llengua és una eina de convivència, de comunicació, de construcció social. És una part essencial del nostre ecosistema cultural. I quan es debilita, tot el sistema trontolla. Per això, el manifest és important. Perquè ens recorda que la llengua no és un luxe, ni una relíquia, ni una molèstia. És una necessitat.
Cal que la societat valenciana s’impregne d’aquesta consciència lingüística. Que entenga que parlar valencià no és una obligació, sinó un dret. Que usar-lo en tots els àmbits no és una extravagància, sinó una forma de normalitat. Que defensar-lo no és anar contra ningú, sinó a favor de totes i tots. El manifest és una oportunitat per repensar el nostre model lingüístic, per revisar les polítiques públiques, per obrir espais de diàleg.
No es tracta de imposar, ni de excloure, ni de dividir. Es tracta de sumar, de integrar, de construir. El valencià pot conviure perfectament amb el castellà, com ho ha fet durant segles. Però per a que aquesta convivència siga real, cal que hi haja equitat, respecte, reconeixement. Cal que el valencià tinga les mateixes oportunitats, els mateixos recursos, la mateixa visibilitat.
El manifest és, en definitiva, una expressió d’amor per la llengua. Un amor que no és ingenu, ni romàntic, ni idealitzat. És un amor crític, compromés, actiu. Un amor que es tradueix en acció, en denúncia, en proposta. I és aquest amor el que pot salvar el valencià. No només de les amenaces polítiques, sinó també de la indiferència, de la desconnexió, de l’oblit.