Fa ja dècades que vivim amb el misteri urgent del canvi climàtic: un fenomen que no és cap profecia, sinó la conseqüència inevitable de l’actuació frenètica de la humanitat sobre el planeta. En aquesta hora tan decisiva, no podem tolerar que el negacionisme camp a pler en les converses quotidianes, en les xarxes socials o en certs fòrums amb poder mediàtic. Quan algú defensa que el canvi climàtic “no existeix”, no sols em maltracta la lògica científica, sinó que agredeix el futur de totes i tots.
Ens han ensenyat a dialogar, a escoltar amb respecte, i a contrastar les fonts abans d’obrir la boca. Tanmateix, quan rebotem contra una pared de desinformació, cal recordar-nos que no parlem amb un adversari intel·lectualment honest. Sovint darrere del negacionisme climàtic s’hi amaguen interessos econòmics de grans empreses de combustibles fòssils, s’hi amaga la por al canvi polític o la simple incomprensió de processos que superen l’escala del quotidià.
Quan agafem el telèfon per respondre amb contundència i empatia a qui menysprea les proves de la ciència, exercim un acte de justícia envers els qui han quedat al marge de la discussió: xiquetes i xiquets que heretaran temperatures extremes, comunitats costaneres que perdran la seua mitja terra, espècies senceres que s’esvairan sense haver tingut temps d’adaptar-se. Cal que la nostra veu es faça sentir, que cada argument esdevinga un mur sòlid contra la irresponsabilitat i la malenconia narcisista de qui pensa que el futur és un recurs il·limitat.
En primer lloc, convé recordar que el clima ha evolucionat al llarg dels milions d’anys del nostre planeta. Però les dades més recents ens mostren que l’alteració que estem vivint accelera a un ritme que la natura no havia experimentat en centenars de milers d’anys. Les estacions perden la seua regularitat, d’un hivern inhòspit passem a onades de calor fora de temporada; els registres oficials de temperatura baten rècords una vegada darrere una altra. Aleshores, quan algú s’afanya a dir que tot això és un cicle natural, hem de contraposar-li el rigor dels registres de satèl·lit, dels boies oceanogràfiques, de les dades històriques recollides per generacions d’investigadores i investigadors que no depenen d’interessos privats.
Desgraciadament, el negacionista apel·la a la mentida més antiga: la manipulació de dades. És com acusar de frau un equip mèdic perquè ens diu que tenim febre i, mentrestant, preferim refugiar-nos en la nostra comoditat ignorar. Quan responen que “no hi ha prou proves”, cal fer açò: demanar concretament quines proves falten. En el moment en què no poden citar estudis, institucions o estadístiques serioses, queden en total ridícul. I és aleshores quan podem iniciar un diàleg que no qüestiona la seua intel·ligència, sinó la seua obstinació davant les evidències més flagrants.
El negacionisme també s’escuda en l’estratagema de la falsa equidistància: presentar la ciència i l’opinió particular al mateix nivell. És l’art de dir “hi ha dos bandes” quan la realitat ens ofereix un consens gairebé absolut. En el cas del canvi climàtic, més del noranta-set per cent de les persones que dediquen la seua vida a estudiar el clima coincideixen que la crisi actual és causada per l’augment de gasos d’efecte hivernacle procedents de la crema de carbó, petroli i gas. Quan algú reclama “equitat” entre interessos polítics i descobriments científics, li hem de fer notar que la realitat no és un concurs de popularitat, sinó un exercici d’honestedat intel·lectual: es tracta de defensar la veritat que guarda el nostre present i el futur col·lectiu.
Existeix també la temptació de menysprear la realitat del canvi climàtic apel·lant a un hipotètic benefici de zones que, per uns anys, veuran estius més temperats o mesos de cultiu nous. Però cal remarcar que qualsevol avantatge puntual es dilueix davant l’escanyament global que suposa la desertificació, la pujada del nivell del mar, l’augment de fenòmens meteorològics extrems, la crisi hídric omplint-se de territoris que ja no rebran pluges regulars. I sobretot, cal subratllar que aquestes “ventatges” s’expliquen gairebé exclusivament per l’acció humana: no són un regal de la natura, sinó una conseqüència perversa de la seua desregulació.
En terres valencianes hem patit d’a prop els efectes d’aquesta desregulació: incendis sòrdids travessant serralades senceres, onades de calor que col·lapsen hospitals i ajupen el cor dels més vulnerables, sequeres que trenquen collites de tarongers i vinyes que sustenten milers de famílies. Quan l’al·lot de l’era que visqué l’onada de calor de l’any vint-i-dos diu que els termòmetres eren així fa un segle, es crea un fals paral·lelisme entre “quan jo era menut feia calor” i la crisi climàtica. Però no és el mateix un estiu puntualment càlid que un increment sostingut i progressiu de la mitjana anual que, a més, altera tots els ecosistemes.
Les veus negacionistes intenten guanyar suports apel·lant a la por a la pèrdua de llocs de treball o a la limitació de certs productes que considerem indispensables. Davant d’això, cal recordar que la transició ecològica és una oportunitat històrica. Les energies renovables constitueixen indústries joves amb un potencial immens de creixement. Aquí, a la Comunitat Valenciana, ja hi ha projectes de generació solar distribuïda, parcs eòlics en alta mar planejats amb sensibilitat territorial, indústries que reconverteixen fàbriques de ciment en centres de producció d’hidrogen verd. No es tracta d’un sacrifici per als treballadors i treballadores, sinó d’una revolució econòmica que pot regenerar zones rurals, crear noves vocacions i garantir ocupació digna en àmbits que aporten un llegat net al planeta.
El negacionista es tanca sovint en la idea de conspiració: diuen que darrere de l’alarma climàtica hi ha interessos polítics que volen imposar impostos verds, regulacions o un control de la societat. Però, si entenem la ciència climàtica com un corpus de coneixement construït al marge de fronteres nacionals, ideologies polítiques i interessos privats, ens adonem que és impossible que tot el món científic col·labori en un engany global. A més, cal preguntar-se qui guanya realment amb la desinformació. Si hi ha diners fàcils per explotar el carbó i el petroli, no cal cap muntatge obscur per mantenir el negoci intacte: n’hi ha prou amb difondre dubtes i banalitzar les conseqüències.
La lluita contra el negacionisme climàtic requereix, empero, molt més que una freda refutació de dades. Hem de tocar el cor i l’esperit de les persones, perquè són les persones les que voten, les que prenen decisions al dia a dia, les que poden inculcar hàbits responsables. Quan expliquem per què plantar arbres no sols capta diòxid de carboni sinó que renova l’aire de les ciutats, refresca els carrers i recupera espais per al gaudi comú, vam una porta a l’esperança. Quan convindrem que un model urbà menys depenent del cotxe privat i més orientat cap al transport públic, la bicicleta i els espais per a vianants millora la salut de la població, estem construint arguments que van molt més enllà de l’òrbita científica.
És en aquest punt on l’estratègia comunicativa esdevé fonamental. Cal parlar clar, sense falsejar els riscos, però també sense incutir por paralitzant. Hem de convertir-nos en relators d’una narrativa inspiradora: la transformació ecològica és una aventura col·lectiva que pot renovar comunitats, projectar un nou enfocament de la cooperació i obrir oportunitats que encara ni ens hem imaginat.
Quan algú pregunta com podem canviar el món, la resposta més potent és la que s’adreça directament a l’acció personal i comunitària. Quan somiem amb carrers ombrejats per fileres d’arbres autòctons, consum responsable, autoconsum d’energia i molta solidaritat entre els barris, estem plantant les llavors d’un futur més just. I és gràcies a aquestes accions que podem acabar de convèncer els més escèptics: veure un parc urbà regenerat, una bassa que recull aigua de pluja per regar horts escolars, un mercat de km zero on pageses i pagesos venen directament, són imatges i experiències que no admeten discussió.
El repte és gegantí, però no hi ha alternativa: si no actuem amb ambició, el creixement de la temperatura posarà en perill la nostra manera de viure, la nostra cultura, les nostres tradicions lligades a la mar i al camp. Si volem continuar celebrant falles, romeries i festes al carrer, hem de garantir l’estabilitat climàtica que les fa possibles. Si volem mantenir la riquesa del nostre litoral, la salut dels nostres ecosistemes de muntanya i la sobirania alimentària de la huerta, cal una acció decidida que venci la resistència del negacionisme.
Per això, totes i tots hem de convertir-nos en altaveus de la veritat climàtica. No basta amb compartir un gràfic a l’aparador de la xarxa social, cal implicar-nos en el nostre entorn: en les associacions de barri, en les escoles, en els col·lectius juvenils, en les agrupacions de majors. Hem de demanar als nostres representants polítics que posen la protecció del clima al cor de les seues polítiques, hem de vetlar per un finançament públic que impulse la recerca i hem de rebutjar de ple els lobbies que treballen per desacreditar científiques i científics.
Quan siguem capaces de transformar el parany del negacionisme en un espill on cadascú puga veure’s responsable del seu futur, haurem guanyat la batalla més important de la nostra generació. I aquest triomf no serà mai solitari: serà el fruit de la cooperació entre metropolitanes i pobles menuts, entre qui creu fermament en la ciència i qui només necessita una empenta d’esperança. Perquè el canvi climàtic no és una teoria abstracta ni un drama inabastable: és una crida a l’acció immediata, una promesa de renovació global i una urgència moral de la qual depén la vida a la Terra.
Acabe este article amb una invitació: poseu-li veu a la ciència, canalitzeu la vostra indignació en accions concretes, sigueu els instigadors d’un canvi decisiu al vostre entorn. Quan això siga un poble sencer, una comarca, un país de totes i tots, el negacionisme s’esvairà davant la força d’una ciutadania desperta, compromesa i capaç de fer front al repte més gran de la nostra història.