En primer lloc, cal reconèixer que el terrorisme no és una simple explosió de violència inconscient, sinó l’estratègia premeditada d’un o diverses actors que utilitzen la por com a instrument de control social. S’estableix una distinció entre el terrorisme d’origen no estatal, que empra la violència contra civils per pressionar governs i imposar una agenda ideològica, i el terrorisme d’estat, on el mateix aparell institucional recorre a desaparicions forçades, tortures i execucions extrajudicials per destruir qualsevol dissidència. En ambdós casos, la voluntat és la mateixa: subordinar la llibertat de totes les persones a una particular visió del món, espantar consciències i arrasar els espais de diàleg.
Quan ens fixem en l’evolució històrica, veiem que el terrorisme modern va fer-se patent al segle xix amb colles revolucionàries i grups anarquistes que van assassinar caps d’estat i personalitats polítiques. A casa nostra es van viure atemptats com la bomba al Liceu de Barcelona el 1893 o l’agressió contra la processó de Corpus el 1896, on la fragilitat de l’ordre social i la crisi del sistema monàrquic van generar un clima de tensió que alguns actors van intentar explotar amb la violència. Durant la primera meitat del segle xx, el terrorisme va adoptar formes nacionals d’alliberament, com les accions de l’IRA a Irlanda o les operacions d’ETA al País Basc, on la reivindicació territorial i cultural esdevenia motiu per a l’atemptat. Però el segle xxi ha vist un canvi de paradigma amb la irrupció de xarxes globals com Al-Qaeda i ISIS, que van disparar la dimensió planetària de la por amb atacs massius de signe religiós i fanàtic.
A mesura que ens acostem al present, algunes noves amenaces emergeixen amb una força inesperada. L’informe de Seguretat Nacional d’Espanya de l’any 2024 alerta que el radicalisme d’extrema dreta creix de manera alarmant en els entorns digitals i pot traduir-se en grups armats si la polarització social no es frena. A països com Alemanya ja s’han produït detencions vinculades a organitzacions terroristes de signe ultradretà, mentre que molts partits que defensen idees xenòfobes o supremacistes han guanyat representació parlamentària i han validat discursos d’odi sota l’aspecte d’un missatge polític respectable. En paral·lel, l’informe TE-SAT 2025 d’Europol constata que els atacs de cara a minories religioses, grups immigrants i persones racialitzades han crescut de manera sostinguda i que les detencions relacionades amb terrorisme de dreta han experimentat un increment notable a França, Suècia i altres estats membres.
Aquest repunt no és casual. Està lligat a l’afebliment de les institucions representants, a la crisi econòmica que arrossega poblacions senceres cap a la precarietat laboral i a la percepció d’ineficàcia de la Unió Europea i dels governs nacionals per gestionar la immigració i garantir l’accés a serveis públics bàsics. Quan la ciutadania ja no confia en la democràcia ni en els mecanismes de protecció dels drets humans, es torna més vulnerable a promeses simplistes que culpen ”els altres” de tots els mals. L’extrema dreta, amb discursos que vinculen immigració i inseguretat, ofereix un enemic clar contra el qual dirigir la frustració, i al mateix temps funciona com un moviment de captació que aprofita la por i el ressentiment per insistir en la necessitat d’un líder fort i d’un ordre més estricte.
Les xarxes socials tenen un paper clau, perquè potencien cambres d’eco on la desinformació circula sense fre. Algoritmes que premien la interacció mostren amb més insistència els missatges més extremistes, i la intel·ligència artificial que filtra els continguts sovint no és capaç de diferenciar entre una crítica legítima a la política migratòria i un atac que alimenta l’odi racial. D’aquesta manera, algunes persones passen de consumir mems de tremp reaccionari a sentir-se part d’una guerra interminable contra una suposada invasió i acaben inclòs justificat actes violents o atemptats individuals.
A més, no podem deixar de banda la dimensió psicològica i personal que condueix un individu cap a la violència. La necessitat de pertinença, el dolor que provoca un trauma personal i la rancúnia per experiències de humiliació o discriminació es combinen amb una oferta d’estructura i sentit de germanor quan un grup violent es presenta com a alternativa. La sensació d’absència de futur o de represa quan la crisi econòmica els ha deixat sense oportunitats reforça el vincle amb aquestes organitzacions, que ofereixen la possibilitat de convertir-se en heroi o víctima sublim qualificada. Aquest joc de promeses de grandesa i sacrifici per la ”pàtria” o la ”raça” és, en el fons, un instrument de manipulació emocional.
Quan parlem de terrorisme d’estat, la interpretació legal sol ser més complicada perquè el dret internacional defineix el terrorisme com una acció no estatal. No obstant això, la pràctica política ha registrat casos tan greus que resulten inevitables d’estudiar sota aquesta etiqueta. De l’Argentina de la Guerra Bruta fins a l’Espanya franquista i el règim de Pinochet, nombrosos governs han utilitzat la violència repressiva i la por per mantenir el control social. Les desaparicions forçades, les tortures sistemàtiques i els tribunals d’excepció han estat una forma d’aplicar un terrorisme sostingut contra la població pròpia, amb l’objectiu d’erradicar qualsevol oposició. Les conseqüències de tals violacions de drets humans continuen presents en la memòria col·lectiva i ens mostren que el poder exercit sense frens democràtics és una de les amenaces més grans per a totes les persones.
Però també aquest camí de foscor s’ha anat combatent amb eines de solidaritat i resistència. La memòria històrica, per exemple, és un recurs indispensable per tallar les onades de violència abans que arrelin. Ensenyar a les noves generacions què va passar durant les dictadures i els atemptats terroristes, donar veu a supervivents i familiars de víctimes, recuperar relats oblidats i obrir espais de diàleg és protegir la societat de repetir errors. Els projectes educatius que inclouen testimonis directes en l’aula generen empatia i humanitzen el conflicte, fent palès que darrere de cada dada estadística hi ha vides marcades per la por i el dolor.
L’educació, en el sentit més ampli, pot esdevenir la millor vacuna contra l’odi. No es tracta només de transmetre coneixements, sinó de formar persones capaces de pensar críticament, de gestionar les emocions i de reconèixer la diversitat com un valor. Incorporar l’educació per la pau i la convivència en el currículum, potenciar les habilitats socioemocionals, fomentar el respecte mutu i oferir eines per combatre la desinformació són estratègies que trenquen el discurs fonamentat en l’exclusió. Quan la ciutadania interioritza els principis dels drets humans, es fa molt més difícil que cregui en discursos violents i simplistes.
En paral·lel, la societat civil té un rol essential per articular una xarxa de suport i consciència que arribe a peu de carrer. Associacions veïnals, organitzacions de defensa dels drets humans, grups culturals i moviments juvenils poden crear fòrums de trobada on s’afronten prejudicis, on es descobreix la riquesa de la pluralitat i on es construeixen relacions de confiança. Els espais artístics, els festivals de diversitat i els tallers de debat obert són laboratoris de convivència que actuen com a barreres a la propagació de l’odi. Cal recordar que la cohesió social no es decreta des de dalt sinó que brolla quan les persones se senten escoltades i pertanyen a un col·lectiu que les valora.
Des del vessant institucional, qualsevol mesura antiterrorista ha d’anar acompanyada de controls efectius per garantir que no esdevé un instrument de retallada de llibertats. Un sistema de seguretat que vulnera els drets fonamentals —ja siga a través de la censura, el perfilatge o la detenció indiscriminada— pot esdevenir un terrorisme d’estat que colpeja especialment les persones més vulnerables. De la mateixa manera que combatre l’extrema dreta exigeix fermesa, cal que aquesta fermesa respecti les garanties judicials i les normes internacionals de drets humans. La credibilitat de la democràcia depèn de la coherència entre paraula i acció.
La cooperació internacional juga un paper imprescindible en la resposta a les noves amenaces. Cap estat pot fer front de manera aïllada als fluxos d’odi digital i al finançament transnacional de grups violents. Compartir informació de manera àgil, coordinar operacions policials contra xarxes d’extrema dreta i establir protocols comuns per combatre la desinformació són passos necessaris per frenar el terrorisme de dreta que, sovint, supera fronteres. Però aquesta col·laboració no pot fer-se a qualsevol preu: cal que l’aplicació d’acords respecte els principis de transparència i supervisió que garanteixen l’exercici dels drets civils.
També els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat ètica. La cobertura informativa, si no es fa amb rigor i context, pot amplificar el missatge d’odi i alimentar la por irracional. Quan es parla de persones detingudes per ideologia extremista, convé explicar el context social i polític que ha abocat-les en aquest punt, sense caure en la demonització simplista. Cal donar veu a experiències de convivència i construir un relat que valori la diversitat com un actiu i que mostre estratègies reals de resistència pacífica.
Mirant cap al futur, el repte no és només contenir un grup o desarticular una organització terrorista, sinó abordar les causes estructurals que generen intolerància i violència. Les crisis econòmiques, els impactes del canvi climàtic i els fluxos migratoris són reptes globals que posen a prova la capacitat de resposta de la democràcia i ofereixen oportunitats a aquells que defensen solucions excloents. És en aquests moments que cal reforçar l’aposta per la justícia social, per la cooperació i per la solidaritat transnacional. Només així podrem construir una societat resilient, capaç de fer front a qualsevol forma de terrorisme, ja siga d’origen estatal o de signe ultradretà.
Finalment, és la ciutadania qui té en les seues mans la possibilitat de decidir quin model de convivència vol. Des de la participació activa en processos democràtics fins al suport a iniciatives culturals i educatives, totes les accions compten. Quan totes les persones, sense excepció, se senten protagonistes del seu futur, els discursos de l’odi perden força i la violència queda relegada a un reducte minoritari. Per això cal no cedir espais als discursos que divideixen i, al contrari, elaborar noves formes de relació basades en la cura mútua, la dignitat i el reconeixement de la diversitat com a font de riquesa.
Hem vist com l’extrema dreta va apoderant-se de certs discursos, com els processos de radicalització es retroalimenten en línia i com els estats han practicat el seu propi terrorisme contra la dissidència. Però també hem descobert la força transformadora de l’educació, la solidaritat de la societat civil i l’oportunitat que ofereix la cooperació internacional. Ara és el moment de posar en pràctica aquestes lliçons i de construir un futur on la pau siga molt més que l’absència de violència: que siga la presència activa de la justícia, de la memòria i de la fraternitat entre totes les persones.