Un matí de primavera, amb el cel net i el perfum de tarongina flotant per l’aire, una figura elegant descendia del tren a l’estació de Sagunt. Portava ulleres fosques, un mocador de seda al coll i una maleta de cuir antic. Era Anita Blanch, l’actriu que havia triomfat als escenaris i pantalles de Mèxic, però que mai havia oblidat les seues arrels. Tornava a Sagunt, la ciutat que l’havia vist nàixer, després de dècades d’absència.
La primera parada d’Anita fou la casa familiar, un edifici modest però ple de records, al cor del nucli històric. Allí l’esperaven cosins, nebots i veïns que encara recordaven les històries que contava sa mare abans d’emigrar. L’abraçada amb la seua cosina Teresa, ja major però amb la mateixa mirada viva de quan eren xiquetes, fou llarga i plena de llàgrimes.
“Encara recorde quan jugàvem a fer teatre al corral de casa,” digué Teresa. “Tu sempre volies ser la reina.”
Anita va somriure. “I tu, la bruixa que em robava el tron.”
Després del retrobament familiar, Anita va voler fer una parada especial: l’Hostal de les Granotes, un lloc que sa mare li havia descrit amb tant de detall que quasi podia veure’l amb els ulls tancats. El nom, curiós i entranyable, provenia d’una fonteta on les granotes cantaven a la vora del vespre, i que havia donat fama a l’establiment entre viatgers i locals.
El mesonero, un home afable anomenat Vicent, la va rebre amb sorpresa i reverència. “Per Sant Vicent! Si no és Anita Blanch, la nostra estrella! Ma mare parlava de tu com si fores una llegenda.”
Anita, amb humilitat, va respondre: “Només sóc una filla de Sagunt que ha tornat a casa.”
Vicent li va preparar una taula a la terrassa, sota una parra vella que feia ombra i deixava passar la llum com si foren focus d’un escenari. El menú era senzill però deliciós: arròs al forn, figues amb ametles i una copa de mistela.
Amb la panxa plena i el cor lleuger, Anita va decidir passejar pels carrers empedrats del centre històric. Va passar per la Plaça Major, on uns xiquets jugaven a pilota, i per la Jueria, on les pedres semblaven contar històries antigues. Cada racó li despertava un record, una imatge, una emoció.
Va entrar a una petita botiga de ceràmica, on una dona major, Roseta, la va reconéixer de seguida. “Tu eres la filla de la Maria Blanch, veritat? L’actriu que va creuar l’oceà!”
Anita va assentir, emocionada. “Sí, i he tornat per escoltar la veu de les pedres.”
Roseta li va regalar una petita figureta d’una granota feta a mà. “Perquè no oblides mai d’on vens.”
De tornada a l’hostal, Anita es va asseure a la fresca amb alguns veïns que s’havien reunit per veure-la. Entre ells hi havia Paco el barber, Dolores la mestra jubilada i Julià el llibreter. Tots volien escoltar les seues històries.
“Com és que vas acabar a Mèxic?”, preguntà Dolores.
“Ma mare volia un futur millor per a nosaltres. Jo només tenia tretze anys quan vam embarcar. Al principi va ser dur, però el teatre em va salvar. Em vaig formar, vaig actuar, i vaig trobar una nova llar entre bambolines i càmeres.”
Paco, amb ulls brillants, va dir: “Jo et vaig veure en una pel·lícula, La barraca. Vas fer plorar a ma dona.”
Anita va riure. “A mi també em feia plorar el guió. Però era un homenatge a la nostra terra.”
L’endemà, Anita va pujar al Castell de Sagunt, acompanyada per alguns joves del poble que volien conéixer-la. Des del mirador, contemplà la mar blava i els camps de tarongers. “Aquest paisatge és més bell que qualsevol escenografia,” digué.
Un dels joves, Marc, li preguntà: “T’agradaria fer una obra ací?”
Anita va somriure. “Seria un somni. Una nit d’estiu, amb el cel estrellat i el castell com a decorat. Shakespeare, Lorca, o fins i tot una obra sobre la meua vida.”
Aquella vesprada, al saló de l’hostal, Anita va contar la seua història amb més detall. Va parlar de la seua germana Isabelita, amb qui va fundar una companyia teatral a Mèxic. De com van transformar el Teatre Ideal en un espai de cultura i llibertat. De les pel·lícules, les telenovel·les, els premis i els fracassos.
“Però el més important,” digué, “és que mai vaig deixar de ser aquella xiqueta de Sagunt que jugava a ser actriu amb una cortina vella i una cadira per tron.”
Els assistents l’escoltaven en silenci, captivats. Quan acabà, Vicent li va portar una copa de vi dolç i brindaren tots junts: “Per Anita, la nostra estrella!”
Aquella nit, l’hostal es va omplir de música i rialles. Un grup de músics locals tocava cançons tradicionals, i Anita, animada, es va alçar i recità uns versos que havia escrit:
“Vaig creuar mars i deserts,
però el meu cor mai va marxar.
Perquè entre granotes i estels,
Sagunt sempre em va guardar.”
Els aplaudiments foren espontanis i sincers. Alguns ploraven, altres reien. Tots sabien que aquella nit quedaria gravada a la memòria del poble.
L’endemà, Anita va fer la maleta amb calma. Abans de marxar, va deixar una carta a l’hostal, oferint-se per tornar cada any i fer lectures, tallers i xarrades per als joves. També va proposar crear una petita escola de teatre amb el seu nom.
Vicent, emocionat, li va regalar una clau antiga. “És la clau de l’habitació on vas dormir. Per si mai vols tornar, que sàpigues que ací tens casa.”
Anita va abraçar-lo. “Gràcies. Tornaré. Sempre es torna on una va ser feliç.”