El folklore valencià és molt més que una dansa amb vestits tradicionals. És la memòria viva d’un poble que ha sabut resistir, adaptar-se i reinventar-se. És la dolçaina que ressona en les festes majors, el tabal que marca el ritme de les processons, les jotes que es ballen en les places, les llegendes que es conten a la vora del foc, les dites que s’arrosseguen de generació en generació. És també la manera com parlem, com celebrem, com ens relacionem amb el nostre entorn. I és, sobretot, una expressió col·lectiva que ens connecta amb les nostres arrels i ens projecta cap al futur.
Però per a que el folklore siga realment viu, ha de ser més que una representació puntual. Ha de formar part del teixit quotidià. I això només és possible si la llengua que el sustenta —el valencià— té presència real en tots els àmbits: en l’educació, en els mitjans de comunicació, en l’administració, en la cultura contemporània. Quan la llengua es relega a l’àmbit folklòric, es corre el risc de convertir-la en una curiositat, en una relíquia, en una cosa que només s’utilitza per a cantar cançons antigues o per a fer representacions tradicionals. I això és una forma de minorització.
En els últims anys, hem vist com determinades polítiques —especialment impulsades per sectors de la dreta— han intentat desmantellar els avanços aconseguits en matèria de normalització lingüística. S’han retallat programes educatius en valencià, s’han qüestionat els continguts dels mitjans públics, s’ha promogut una visió folkloritzada de la cultura valenciana. Tot això amb l’argument que el valencià és una llengua regional, útil per a les festes i les tradicions, però no per a la ciència, la tecnologia o la comunicació global. Esta visió és profundament errònia i perillosa.
La cultura valenciana no pot ser una peça de museu. Ha de ser una cultura viva, dinàmica, capaç de dialogar amb el present i de construir el futur. I això implica reconéixer que el folklore és només una part —important, sí— però no l’única. El valencià ha de ser llengua de creació, de pensament, de debat, de innovació. Ha de ser la llengua en què es fan pel·lícules, es publiquen llibres, es redacten projectes, es fan conferències, es creen videojocs. I per a això, calen polítiques públiques valentes, decidides, que no es conformen amb la visibilitat folklòrica, sinó que aposten per la normalització real.
Sagunt i la comarca del Camp de Morvedre són un exemple clar de com el folklore pot ser motor de cohesió i de reivindicació. El Grup de Danses de Morvedre, amb dècades de trajectòria, ha sabut combinar la recuperació de tradicions amb la innovació i la pedagogia. Les danses que organitzen cada any, les trobades de folklore, les activitats formatives, són una mostra de com el folklore pot ser una eina educativa, social i cultural. Però també cal reconéixer que, sense suport institucional, estos esforços poden quedar limitats. És imprescindible que els ajuntaments, les diputacions i la Generalitat Valenciana impulsen polítiques que donen continuïtat i profunditat a estes iniciatives.
La recerca etnogràfica, per exemple, és una àrea que necessita més suport. Documentar les tradicions, les festes, les músiques, les formes de vida, és fonamental per a preservar el patrimoni immaterial. Però també cal digitalitzar-lo, fer-lo accessible, incorporar-lo als currículums escolars, utilitzar-lo com a base per a projectes artístics contemporanis. El folklore no ha de ser una cosa que només interessa a les persones majors o als estudiosos. Ha de ser una font d’inspiració per a les noves generacions, una manera de connectar amb el territori, una forma de expressar-se.
En este sentit, cal reivindicar el paper de les escoles. L’educació és clau per a que el folklore no siga només una representació puntual, sinó una experiència viva. Quan les criatures aprenen a ballar, a tocar la dolçaina, a contar llegendes, a parlar en valencià, estan construint una identitat compartida. Però per a que això siga possible, cal que el valencià tinga presència real en l’aula, que les mestres tinguen formació, que els materials didàctics siguen adequats, que les activitats culturals tinguen suport. No es pot parlar de cultura valenciana si no es garanteix el dret a viure en valencià.
També cal parlar del paper dels mitjans de comunicació. La visibilitat del folklore i de la cultura valenciana passa per tindre canals que difonguen estes expressions. La televisió pública, la ràdio, les plataformes digitals, han de donar espai a les tradicions, però també a les noves formes de creació en valencià. No es tracta només de retransmetre festes, sinó de generar continguts que dialoguen amb el folklore, que el reinventen, que el fan atractiu per a les persones joves. La cultura no és una cosa estàtica, és una conversa constant entre passat i present.
En este context, la reflexió de Fuster continua sent més vigent que mai. Quan advertia del perill de reduir la cultura a folklore, no estava menyspreant les tradicions. Al contrari, estava reivindicant que la cultura valenciana és molt més que això. És una cultura amb capacitat de pensar, de transformar, de incidir en el món. I per a que això siga possible, cal que la llengua tinga presència real, que les institucions la defensen, que la societat la utilitze. El folklore pot ser una porta d’entrada, però no pot ser el límit.
Per això, cal exigir polítiques públiques que vagen més enllà de la representació. Cal finançar projectes de recerca, impulsar la creació artística en valencià, garantir l’ús de la llengua en tots els àmbits, donar suport a les entitats culturals, promoure la formació de professionals, assegurar la presència del valencià en les tecnologies, en la ciència, en l’empresa. Només així podrem construir una cultura valenciana plena, diversa, inclusiva, capaç de dialogar amb el món sense perdre les arrels.
El folklore, en este sentit, no és una fi, sinó un mitjà. Un mitjà per a connectar, per a emocionar, per a recordar, per a imaginar. Quan es balla una dansa tradicional, no només es mou el cos, es mou la memòria. Quan es canta una cançó popular, no només s’escolta una melodia, s’escolta una història. Quan es celebra una festa, no només es fa comunitat, es fa identitat. Però tot això només té sentit si es fa des de la consciència, des del compromís, des de la voluntat de construir un futur en què el valencià siga llengua de vida.
Sagunt, amb la seua història mil·lenària, amb el seu patrimoni cultural, amb les seues entitats actives, té una oportunitat única per a ser referent en esta aposta. El Camp de Morvedre, amb la seua diversitat territorial, amb les seues tradicions marineres i agrícoles, pot ser laboratori de innovació cultural. Però per a que això siga possible, cal que les institucions creguen en el projecte, que la ciutadania s’implice, que les escoles, els mitjans, les entitats, treballen conjuntament. El folklore pot ser el punt de partida, però el camí ha de ser molt més ampli.
En definitiva, el folklore valencià és una joia que cal cuidar, però també cal reivindicar que la cultura valenciana és molt més que folklore. És llengua, és pensament, és creació, és futur. I per i per a que això siga possible, cal que el compromís siga col·lectiu. No podem deixar la responsabilitat només en mans de les institucions, tot i que són fonamentals. La societat civil, les entitats culturals, les escoles, les famílies, les persones joves i majors, totes han de formar part d’esta construcció. El folklore ens pot unir, però la llengua ens ha de vertebrar. I només si el valencià és llengua de convivència, de treball, de creació i de futur, podrem garantir que la cultura valenciana no siga una peça de museu, sinó una força viva.
És important que, des de cada poble i ciutat, es reivindique el dret a viure plenament en valencià. Que les festes populars no siguen només espectacle, sinó espai de transmissió cultural. Que els grups de danses, les colles de dolçainers, les associacions de cultura popular, tinguen suport real, reconeixement institucional i presència als mitjans. Que les persones que treballen en la recerca etnogràfica, en la pedagogia cultural, en la creació artística, siguen valorades i escoltades. Que el folklore no siga una excusa per a invisibilitzar la resta, sinó una porta per a reivindicar-ho tot.
Al País Valencià, tenim una cultura rica, diversa, arrelada i oberta. Tenim una llengua que ha resistit segles de marginació i que continua viva gràcies a la tenacitat de milers de persones. Tenim tradicions que ens connecten amb el territori, amb la història, amb les emocions compartides. Però també tenim reptes enormes: la pressió uniformitzadora, la invisibilització mediàtica, la precarietat cultural, la manca de voluntat política en alguns sectors. Davant d’això, cal una resposta ferma, decidida, il·lusionada.
No es tracta de fer del folklore un símbol tancat, sinó una eina oberta. No es tracta de defensar el valencià només com a llengua de tradicions, sinó com a llengua de futur. No es tracta de mirar enrere amb nostàlgia, sinó de mirar endavant amb esperança. I per a això, cal que cada persona que estima esta terra, que balla una dansa, que canta una cançó, que conta una rondalla, que escriu un poema, que fa ràdio, que educa, que investiga, que crea, que viu en valencià, siga part activa d’esta transformació.
Sagunt, com a ciutat històrica, com a capital cultural, com a espai de trobada, té un paper clau en este procés. El Camp de Morvedre, amb la seua pluralitat, amb la seua força comunitària, pot ser exemple de com el folklore i la llengua poden caminar junts cap a un futur millor. Però això només serà possible si deixem de veure el folklore com una cosa decorativa, i comencem a entendre’l com una expressió profunda, política, emocional i transformadora.
Joan Fuster ens va advertir del perill de la folklorització. No per menysprear les tradicions, sinó per defensar la cultura en tota la seua amplitud. Hui, més que mai, cal recuperar eixa advertència, i convertir-la en acció. Cal fer del folklore una força viva, del valencià una llengua plena, de la cultura valenciana un projecte compartit. I això només serà possible si ho fem juntes, des de cada racó del país, des de cada escola, des de cada plaça, des de cada pantalla, des de cada cor que batega en valencià.
Perquè el folklore no és només memòria. És resistència. És futur. És vida.