En ple segle XXI, quan la tecnologia ens permet vore en temps real qualsevol racó del món, quan les xarxes socials amplifiquen cada crit, cada llàgrima, cada injustícia, la Franja de Gaza s’ha convertit en un símbol dolorós de la incapacitat humana per protegir la vida. No és només una crisi humanitària. No és només una guerra. És una tragèdia que, segons moltes veus internacionals, s’acosta al que jurídicament es pot considerar genocidi. I enmig d’aquest panorama, la fam s’ha convertit en una arma, en una condemna silenciosa que castiga a qui menys culpa té: infants, persones majors, persones amb diversitat funcional, mares que ja no tenen força ni per plorar.
La declaració oficial de la situació de fam a Gaza per part de les Nacions Unides ha sacsat consciències, però no ha provocat els canvis urgents que caldrien. Més de mig milió de persones viuen en condicions catastròfiques, sense accés a aliments, aigua potable ni assistència mèdica. Les morts per desnutrició ja no són excepcions, són part del dia a dia. I tot això, en un context de bombardejos constants, de bloquejos, de desplaçaments forçats i de destrucció sistemàtica de la infraestructura civil.
La fam no és una conseqüència inevitable de la guerra. És una decisió. És el resultat d’una estratègia militar que utilitza el patiment com a eina de pressió. Quan es bloqueja l’entrada d’ajuda humanitària, quan es restringeix l’accés a aliments i medicaments, quan es bombardeja un hospital o una escola, no estem parlant de danys col·laterals. Estem parlant de crims. De crims que, segons el dret internacional, poden ser qualificats com a crims de guerra. I si aquest patiment s’aplica de manera sistemàtica contra una població concreta, amb l’objectiu de destruir-la parcialment o totalment, estem parlant de genocidi.
La paraula genocidi no s’ha d’utilitzar a la lleugera. Té un pes històric, jurídic i moral enorme. Però quan les xifres parlen de desenes de milers de morts, de milions de persones desplaçades, de la destrucció de més del 80% dels centres de salut, de l’eliminació de la infraestructura educativa, cultural i alimentària, cal fer-se preguntes. Cal mirar de cara la realitat i anomenar-la pel seu nom. Gaza no és només una zona en guerra. És una comunitat sotmesa a una violència estructural que busca la seua desaparició.
Les imatges que arriben des de Gaza són insuportables. Infants amb el ventre inflat per la fam, mares que intenten alimentar les seues criatures amb aigua bruta, persones majors que moren en silenci perquè no poden accedir a una pastilla per a la tensió. I tot això, mentre el món mira cap a un altre costat. Les condemnes diplomàtiques són necessàries, però insuficients. Les declaracions de preocupació no salven vides. Calen accions concretes, urgents, valentes. Cal que la comunitat internacional actue amb la mateixa contundència amb què condemna altres crims. Cal que es trenque el silenci còmplice que envolta aquesta tragèdia.
És especialment dolorós vore com la fam afecta la infància. Més de 130.000 menors de cinc anys pateixen desnutrició severa. Això no només posa en risc la seua vida, sinó que condiciona el seu desenvolupament físic i cognitiu per sempre. Estem parlant d’una generació condemnada abans de començar a viure. I això, en qualsevol lloc del món, hauria de ser inacceptable. Però a Gaza, sembla que el dolor s’ha normalitzat. Que la mort s’ha convertit en rutina. Que el sofriment és invisible.
La responsabilitat d’aquesta situació no recau només en qui dispara les bombes o bloqueja els camions d’ajuda. També recau en qui calla, en qui justifica, en qui relativitza. Quan es diu que “és complicat”, que “cal entendre el context”, que “totes les parts tenen culpa”, s’està diluint la responsabilitat. I això és perillós. Perquè la fam no té context. La fam és una violació directa del dret a la vida. I qui la provoca, qui la permet, qui la ignora, està contribuint a un crim.
És cert que el conflicte entre Israel i Palestina té arrels profundes, que la història és complexa, que hi ha dolor en totes les parts. Però això no pot servir d’excusa per justificar l’injustificable. El dret internacional és clar: les potències ocupants tenen l’obligació de garantir el benestar de la població civil. I quan aquesta obligació es viola de manera sistemàtica, cal actuar. No amb paraules, sinó amb mesures concretes: sancions, investigacions, judicis, pressió diplomàtica.
La situació a Gaza també ens obliga a reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació. Massa sovint, les notícies sobre Palestina es presenten amb un llenguatge neutre, que evita assenyalar responsables. Es parla de “enfrontaments”, de “tensions”, de “víctimes col·laterals”. Però quan una població sencera és sotmesa a la fam, no hi ha neutralitat possible. Cal anomenar les coses pel seu nom. Cal parlar de crims, de genocidi, de responsabilitats. I cal fer-ho amb valentia, amb rigor, amb compromís.
També cal escoltar les veus que arriben des de Gaza. Les persones que viuen aquesta tragèdia no són només víctimes. Són resistents, són testimonis, són portaveus d’una veritat que incomoda. Quan una mare explica que ha hagut de enterrar el seu fill perquè no hi havia menjar, no està buscant compassió. Està exigint justícia. I nosaltres, com a societat, tenim el deure d’escoltar, de amplificar, de actuar.
La fam a Gaza no és només una qüestió humanitària. És una qüestió política, ètica, moral. És un mirall que ens mostra fins a quin punt el món ha fallat. I és una crida a la consciència, a la solidaritat, a la responsabilitat. No podem permetre que la indiferència siga la resposta. No podem acceptar que la vida humana tinga menys valor segons el lloc on ha nascut. No podem mirar cap a un altre costat mentre una població sencera és condemnada a morir de fam.
És hora de trencar el silenci. És hora de exigir responsabilitats. És hora de actuar. Perquè cada dia que passa, cada hora que s’endarrereix l’ajuda, cada minut que es justifica la inacció, és una vida que es perd. I això, en qualsevol llengua, en qualsevol cultura, en qualsevol cor, hauria de ser intolerable.