La Constitució Espanyola de 1978 és un document complex, fruit d’un consens difícil entre forces polítiques molt diverses. No és un text monolític ni uniforme, sinó que conté principis liberals, socials, territorials i culturals que conviuen en un equilibri delicat. Això implica que ser constitucionalista no pot reduir-se a defensar la unitat d’Espanya o la monarquia parlamentària, sinó que exigeix respectar el conjunt de drets i garanties que el text reconeix. I és ací on PP i Vox fallen estrepitosament.
Un dels exemples més clars és el tractament de les llengües cooficials. L’article 3 de la Constitució reconeix que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, però també estableix que les altres llengües espanyoles seran cooficials en les respectives comunitats autònomes. Això implica un reconeixement explícit del català, el gallec, el basc i altres llengües com a part del patrimoni cultural espanyol. Malgrat això, tant PP com Vox han impulsat polítiques que redueixen la presència del català en l’educació, en l’administració pública i en els mitjans de comunicació. A les Illes Balears, per exemple, el pacte entre ambdós partits ha provocat una regressió lingüística que ha estat qualificada per entitats culturals com un “genocidi lingüístic”. Aquesta actitud no sols vulnera l’article 3, sinó que contradiu l’esperit pluralista de la Constitució.
Un altre punt de fricció és el dret a l’autonomia de les comunitats autònomes, reconegut en l’article 2. Aquest article, tot i afirmar la indissoluble unitat de la nació espanyola, reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Vox, però, ha proposat suprimir les autonomies, mentre que el PP ha defensat una recentralització de competències. Aquestes propostes no sols són políticament discutibles, sinó que entren en clara contradicció amb el marc constitucional. No es pot ser constitucionalista si es nega un dels pilars del sistema territorial establit per la pròpia Constitució.
La qüestió de la igualtat davant la llei, recollida en l’article 14, també posa en evidència les contradiccions del discurs constitucionalista de la dreta espanyola. Aquest article prohibeix qualsevol discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Tanmateix, Vox ha promogut discursos i propostes que exclouen les persones migrants, que neguen els drets del col·lectiu LGTBI i que rebutgen les polítiques feministes. El PP, tot i tenir un discurs més moderat, ha pactat amb Vox en diverses comunitats autònomes, assumint part d’aquest ideari. Això suposa una vulneració clara del principi d’igualtat, i per tant, una actitud anticonstitucional.
El dret a una vivenda digna, reconegut en l’article 47, és un altre exemple de com la dreta espanyola ignora els drets socials que la Constitució consagra. Aquest article estableix que totes les persones tenen dret a gaudir d’una vivenda digna i adequada, i que els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu aquest dret. Malgrat això, tant PP com Vox han rebutjat les polítiques que regulen el preu del lloguer, que limiten els desnonaments o que promouen l’habitatge públic. La seua defensa de la propietat privada i del lliure mercat entra en conflicte amb l’obligació constitucional de garantir l’accés a l’habitatge. No es pot dir que respecten la Constitució si ignoren els drets socials que aquesta reconeix.
Encara més revelador és l’article 128, que afirma que tota la riquesa del país, siga quina siga la seua titularitat, està subordinada a l’interés general. Aquest article permet que l’Estat intervinga sectors econòmics si és per garantir el benestar col·lectiu, i reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica. Tanmateix, PP i Vox defensen un model econòmic liberal, on l’Estat té un paper mínim i la propietat privada és prioritària. Aquesta visió entra en conflicte amb l’article 128, que té un caràcter clarament social i redistributiu. Ignorar aquest article és ignorar una part fonamental de la Constitució.
A més, cal recordar que la Constitució reconeix el pluralisme polític com a base del sistema democràtic. L’article 6 estableix que els partits polítics expressen el pluralisme polític i concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular. Vox, però, ha proposat il·legalitzar partits independentistes, cosa que vulneraria aquest article i la doctrina del Tribunal Constitucional. El PP, tot i no compartir aquesta proposta, ha mantingut pactes amb Vox que legitimen aquest tipus de discursos. Això suposa una amenaça al pluralisme polític i, per tant, una actitud contrària a la Constitució.
Tot això ens porta a una conclusió inevitable: el discurs constitucionalista de PP i Vox és parcial, selectiu i instrumental. Utilitzen la Constitució com a escut per defensar la unitat d’Espanya, però ignoren o vulneren els articles que reconeixen drets socials, culturals i territorials. Aquesta actitud no sols és incoherent, sinó que posa en perill la convivència democràtica i el respecte a l’Estat de dret.
Dir que PP i Vox són anticonstitucionalistes no és una exageració, sinó una afirmació fonamentada en l’anàlisi dels seus discursos i polítiques. No es pot ser constitucionalista si es nega el pluralisme lingüístic, si es vulnera el dret a l’autonomia, si s’exclou la diversitat, si s’ignoren els drets socials i si es pretén recentralitzar l’Estat. La Constitució és un tot, i respectar-la implica assumir-ne totes les parts, no sols aquelles que encaixen amb un ideari conservador.
En aquest sentit, cal reivindicar una lectura completa, crítica i progressista de la Constitució. Una lectura que reconega la diversitat cultural i lingüística, que defense els drets socials, que promoga la igualtat real i que garantisca l’autonomia territorial. Només així es pot construir una societat democràtica, justa i inclusiva. I només així es pot ser, de veritat, constitucionalista.
Per tant, davant l’ús partidista i restrictiu que PP i Vox fan de la Constitució, cal alçar la veu i denunciar la seua incoherència. Cal recordar que la Constitució no és patrimoni d’un partit ni d’una ideologia, sinó un pacte col·lectiu que ha de servir per protegir els drets de totes les persones. I cal exigir que qui es diga constitucionalista ho siga en tots els sentits, no sols en aquells que li convenen.
La democràcia no es defensa amb discursos buits ni amb pactes que erosionen els drets fonamentals. Es defensa amb coherència, amb respecte a la pluralitat i amb compromís amb la justícia social. I això, lamentablement, és el que PP i Vox han demostrat que no estan disposats a fer.