Hi ha frases que no són només paraules. Són espurnes que encenen consciències, que travessen generacions, que es converteixen en banderes, en crits, en murmuris que ressonen en les places, en els barris, en les assemblees. “Sols el poble salva al poble” és una d’eixes. I ara, en un moment on les crisis s’encavalquen, on les institucions trontollen i on les comunitats es reorganitzen, apareix una altra proposta que sacseja el debat: “Sols lo públic salva al poble”. No és una correcció, ni una esmena. És una mirada diferent, una aposta per repensar el paper de les estructures comunes, de les polítiques públiques, de l’estat del benestar. I entre les dues, s’obri un espai de reflexió que mereix ser explorat amb calma, amb profunditat i amb esperit crític.
El lema original, “Sols el poble salva al poble”, té una càrrega històrica i emocional molt potent. Naix de la resistència, de la desconfiança cap a les institucions, de l’experiència acumulada de tantes vegades que el poble ha hagut de fer front a les adversitats sense ajuda, o fins i tot malgrat els entrebancs institucionals. És una frase que s’ha escoltat en concentracions, que s’ha pintat en murs, que s’ha cantat en cançons de protesta. És una afirmació d’autonomia, de dignitat, de capacitat col·lectiva. Quan les DANAs arrasen els carrers, quan els barrancs desborden i les cases s’inunden, són les veïnes les que trauen aigua amb galledes, les que acullen, les que cuinen, les que organitzen. Quan les administracions arriben tard, o no arriben, el poble actua. I això no és una excepció, és una constant.
Però també és cert que eixa frase pot caure en una romantització de la precarietat. Que pot convertir la resistència en rutina, la solidaritat en substitut de drets, l’autogestió en resignació. Perquè el poble no hauria de salvar-se sol. No hauria de carregar amb tot. No hauria de ser qui sempre paga els plats trencats. I ací és on entra la proposta alternativa: “Sols lo públic salva al poble”. Esta frase posa el focus en la responsabilitat institucional, en la necessitat de polítiques públiques fortes, justes, universals. És una defensa del que és de totes, del que no pot ser mercantilitzat, del que ha de garantir condicions de vida dignes. És una crida a reforçar l’educació pública, la sanitat pública, els serveis socials, l’habitatge públic, el transport públic. És una aposta per un model de societat on no siga la caritat ni la improvisació la que resolga els problemes, sinó la planificació, la inversió, la justícia.
Ara bé, esta segona frase també té els seus límits. Pot caure en una idealització de les institucions, en una confiança cega en estructures que sovint estan desconnectades de la realitat, que poden ser lentes, ineficaces, o fins i tot injustes. Pot invisibilitzar la força de les comunitats, la saviesa popular, la capacitat d’organització que naix des de baix. Pot convertir el poble en usuari, en receptor passiu, en consumidor de serveis. I això també és perillós.
Per tant, el debat no hauria de ser entre una frase o l’altra, sinó entre com les combinem, com les fem dialogar, com construïm una societat on el poble siga protagonista, però no estiga sol; on lo públic siga fort, però no siga paternalista; on la solidaritat siga complement, no substitut; on la institució siga eina, no obstacle. En definitiva, una societat on el poble i lo públic caminen junts, es reforcen mútuament, es vigilen, es cuiden.
En el context actual, esta reflexió és més necessària que mai. A Sagunt, com en tants altres llocs del País Valencià, les DANAs han posat en evidència les mancances estructurals, les vulnerabilitats acumulades, les desigualtats que es fan més visibles quan plou fort. Però també han posat en valor la força de les xarxes veïnals, la capacitat de resposta comunitària, la creativitat col·lectiva. I alhora, han evidenciat la necessitat de millorar les infraestructures, de planificar amb criteris climàtics, de invertir en prevenció, en manteniment, en serveis d’emergència. És a dir, han mostrat que ni el poble sol ni lo públic sol poden fer front a tot. Que cal una aliança, una complicitat, una corresponsabilitat.
Esta idea també té implicacions polítiques. Perquè defensar lo públic no és només demanar més pressupost, és exigir transparència, participació, rendició de comptes. És reclamar que les institucions escolten, que s’arrelen al territori, que reconeguen les veus diverses, que deixen de mirar des de dalt. I defensar el poble no és només enaltir la seua capacitat, és garantir que no haja de fer-ho tot, que no haja de suplir el que li correspon per dret. És reconéixer que la solidaritat és preciosa, però no pot ser l’única resposta. Que l’autogestió és poderosa, però no pot ser l’única opció.
Per això, potser cal reformular el lema. No per esborrar-lo, sinó per ampliar-lo. Potser cal dir: “Sols el poble defensa lo públic, sols lo públic protegeix el poble”. O potser: “Quan lo públic falla, sols el poble salva al poble”. O fins i tot: “El poble i lo públic, junts, salven el poble”. Són maneres de reconéixer que no hi ha una única veritat, que les frases són eines, no dogmes, que el que importa és el que fem amb elles, com les convertim en acció, en política, en transformació.
Esta reflexió també té una dimensió cultural. Perquè les paraules que triem diuen molt de com entenem el món. “Poble” no és només una categoria social, és una identitat, una memòria, una manera de viure. “Lo públic” no és només una estructura administrativa, és una aposta col·lectiva, una visió de futur, una garantia de drets. I en el País Valencià, eixes paraules tenen una història, una càrrega, una lluita. Han estat reivindicades, traïdes, recuperades. Han estat cantades, escrites, pintades. I ara, més que mai, cal tornar-les a posar al centre, cal fer-les viure, cal fer-les servir per construir.
En definitiva, el debat entre “Sols el poble salva al poble” i “Sols lo públic salva al poble” no és una disputa de lemes. És una oportunitat per repensar com volem viure, com volem cuidar-nos, com volem organitzar-nos. És una invitació a no caure en simplificacions, a reconéixer la complexitat, a buscar aliances. És una crida a fer política des de baix, però també a exigir que lo de dalt funcione. És una manera de dir que no volem triar entre resistència o drets, entre comunitat o institucions, entre improvisació o planificació. Volem tot. Volem viure bé. Volem que quan ploga, no ens ofeguem. Volem que quan trontolle tot, no caiguem. Volem que quan ens miren, ens reconeguen. I per això, potser cal dir-ho clar: sols el poble salva al poble, sí. Però també: sols lo públic salva al poble. I si ho fem junts, millor.