Circumspice et cogita de rerum natura és una expressió llatina que ens convida a mirar al nostre voltant i reflexionar sobre la naturalesa de les coses. Aquesta frase, aparentment senzilla, amaga una profunditat filosòfica que travessa segles de pensament i que continua sent plenament vigent en el món contemporani. En un moment històric marcat per la velocitat, la hiperconnexió i la crisi ambiental, aquesta màxima ens recorda la importància de parar, observar i pensar.
Mirar al nostre voltant no és només un acte físic. És una actitud. És una manera d’estar al món que implica atenció, presència i consciència. Sovint, en la rutina diària, passem per alt els detalls que configuren el nostre entorn: la manera com es mou la llum al llarg del dia, els sons que ens envolten, les persones amb qui compartim espais, els canvis subtils en la natura. Recuperar la capacitat de mirar és recuperar una forma de coneixement que no es basa només en dades o teories, sinó en l’experiència directa i viva.
Però la cita no es queda en la contemplació. Ens demana també que reflexionem. Que pensem. Que no ens limitem a veure, sinó que ens preguntem pel sentit del que veiem. Aquesta reflexió pot adoptar moltes formes: pot ser filosòfica, científica, poètica o política. El que importa és l’actitud crítica i oberta, la voluntat d’entendre i de qüestionar. Reflexionar sobre la naturalesa de les coses és, en el fons, una invitació a comprendre el món i el nostre lloc dins d’ell.
La naturalesa de les coses —rerum natura— és una expressió que remet directament a l’obra de Lucreci, un poeta i filòsof romà que va intentar explicar l’univers des d’una perspectiva materialista i racional. Per a Lucreci, entendre la naturalesa era una forma d’alliberament: conèixer les causes dels fenòmens naturals permetia superar la por als déus i a la mort. Avui, aquesta idea continua sent rellevant. Entendre el funcionament del món, des de les lleis físiques fins a les dinàmiques socials, ens dona eines per actuar amb més llibertat i responsabilitat.
En el context actual, reflexionar sobre la naturalesa de les coses també implica fer-se preguntes incòmodes. Què estem fent amb el nostre entorn? Com afecta el nostre estil de vida al planeta? Quines conseqüències tenen les nostres accions sobre altres éssers vius i sobre les generacions futures? La crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat i la degradació dels ecosistemes són realitats que ens interpel·len directament. No podem mirar al nostre voltant sense veure els signes d’un desequilibri profund. I no podem reflexionar sobre la naturalesa sense reconèixer la nostra responsabilitat en aquest desequilibri.
Això no vol dir caure en el pessimisme o en la culpa paralitzant. Vol dir, més aviat, assumir una actitud activa i compromesa. Mirar i pensar són els primers passos per transformar. Quan observem amb atenció i reflexionem amb profunditat, podem començar a imaginar alternatives, a construir formes de vida més sostenibles, més justes, més respectuoses amb la diversitat del món. La cita llatina ens recorda que el pensament no és una activitat abstracta o desvinculada de la realitat, sinó una eina poderosa per a la transformació.
També és important destacar que aquesta reflexió no ha de ser solitària. Encara que el pensament comença sovint en la interioritat, es nodreix del diàleg, de l’intercanvi, de la pluralitat de mirades. Mirar al nostre voltant també vol dir escoltar altres veus, reconèixer altres experiències, obrir-se a altres formes de coneixement. En un món globalitzat i divers, la reflexió col·lectiva és més necessària que mai. Només des del reconeixement mutu i la cooperació podrem afrontar els reptes que tenim al davant.
A més, la cita ens convida a una actitud d’humilitat. Reflexionar sobre la naturalesa de les coses és adonar-se que no ho sabem tot, que el món és complex i misteriós, que sempre hi ha més per descobrir. Aquesta humilitat és fonamental per evitar el dogmatisme, per mantenir viva la curiositat i per respectar allò que no entenem del tot. En un temps en què sovint es premia la certesa i la rapidesa, recuperar el valor del dubte i de la lentitud pot ser un acte revolucionari.
També podem llegir aquesta màxima com una crida a la connexió. En mirar al nostre voltant i reflexionar sobre la naturalesa, ens adonem que no som éssers aïllats, sinó part d’un teixit més ampli. Som éssers interdependents, vinculats a altres formes de vida, a altres persones, a altres realitats. Aquesta consciència de la interconnexió pot generar una ètica de la cura, una manera de relacionar-nos amb el món basada en el respecte, la responsabilitat i l’afecte.
Cal dir que aquesta actitud de mirar i pensar pot ser font de bellesa i de plaer. No es tracta només d’una obligació moral o intel·lectual, sinó també d’una font de goig. Contemplar un paisatge, escoltar el cant d’un ocell, entendre un fenomen natural, compartir una conversa profunda... tot això ens enriqueix, ens fa sentir més vives, més connectades, més humanes. La reflexió no és només una eina per resoldre problemes, sinó també una forma de viure amb més intensitat i sentit.
Circumspice et cogita de rerum natura és molt més que una frase llatina. És una proposta de vida. Una invitació a obrir els ulls, a obrir la ment i a obrir el cor. En un món que sovint ens empeny a la distracció, a la superficialitat i a la indiferència, aquesta màxima ens recorda el valor de l’atenció, del pensament i de la connexió. Ens convida a ser més conscients, més responsables i més plenes. I potser, si l’escoltem de veritat, també ens pot ajudar a construir un futur més habitable per a totes.