Ara que el Consell Agrari de Sagunt ha estat dissolt, és imprescindible reconéixer el buit que això suposa per al territori. Fins ara, aquest organisme coordinava la vigilància forestal amb la guàrdia rural, gestionava les faixes tallafocs i cuidava la xarxa de camins agrícoles. Era el pont que unia l’Ajuntament, la Generalitat i la Diputació, un espai on els agricultors exposaven les seues inquietuds i aportaven el seu coneixement sobre el terreny. Sense aquest òrgan, perdríem la capacitat local de reaccionar ràpidament, de fer desbrossaments a temps i de mantenir un contacte directe amb les zones més vulnerables. El descans d’aquest eix vertebrador suposa una retirada injustificada davant l’amenaça creixent del canvi climàtic i les sequeres prolongades, que agreugen la inflamabilitat dels boscos valencians.
La protesta dels bombers del nostre territori no és només una crida per a millors condicions laborals o per a equipament més adequat. És un crit de socors perquè la seguretat col·lectiva no pot dependre d’una voluntat individualíssima o d’una programació pressupostària que prioritze activitats festives per damunt de la protecció de la ciutadania. Quan els efectius manifesten la falta de plataformes de vigilància, la carència de vehicles adaptats o la necessitat d’una formació especial per a atendre episodis de gota freda, estan posant damunt de la taula el grau d’afilada desconnexió entre el discurs sobre sostenibilitat i la realitat de la inversió pública. Sense una dotació econòmica justa i sense un marc organitzatiu fort, els bombers no podran complir la seua missió de cuidar els boscos, les urbanitzacions de la muntanya i les nostres vides.
Tornar a articular la prevenció forestal exigeix recuperar les funcions del Consell Agrari en un nou marc que no supose simplement un canvi de nom. S’ha de crear una comissió de seguiment on participen tècniques i tècnics de medi ambient, representants de veïnats i veïnades i membres de la guàrdia rural, amb plenes competències per a planificar desbrossaments, dissenyar faixes tallafocs i calendaritzar inspeccions periòdiques. Aquesta comissió hauria de tindre drets de decisió i recursos propis, amb pressupost suficient per a contractar personal destinat exclusivament a aquestes tasques. Si triem relegar aquestes funcions a departaments genèrics sense dotar-los d’estructura ni autonomia, tornarem a repetir l’error de desatendre la primera línia de defensa contra els incendis.
Perquè aquesta nova organització funcione, cal exigir transparència total. Els comptes municipals, provincials i autonòmics han de publicar les partides destinades a prevenció d’incendis i les comparatives amb els fons per a altres àmbits, com ara les festes taurines. Aquesta obertura permet a la ciutadania fiscalitzar, plantejar qüestions i mobilitzar-se si detecta que hi ha prioritats errònies. Una administració que fuig del control públic perd credibilitat i responsabilitat. És hora d’exigir explicar per què, en un context de crisi climàtica i de crescuda de la superfície forestal abandonada, es retallen recursos en la gent que ens salva la vida i es reforcen els espectacles que tenen un impacte ambiental i social discutible.
Cal recordar que la prevenció d’incendis no és un cost, sinó una inversió. Cada euro destinat a vigilància, a cremes controlades, a podada i a manteniment de camins evita despeses infinitament superiors en extinció, en subvencions posteriors i en indemnitzacions per les pèrdues materials i personals. Quan un bosc crema, no només el patrimoni natural desapareix, sinó que s’incrementa l’erosió, s’afebleix la biodiversitat i augmenta el risc de desplaçaments de població. Les aigües que eren retenudes pels sòls forestals es converteixen en torrentades i causen danys en infraestructures. Aquesta cadena d’impactes demostra que el retorn social de la prevenció és molt superior al de qualsevol festa o esdeveniment que es puga finançar amb els mateixos recursos.
En aquest escenari, la ciutadania ha de fer sentir la seua veu. És responsabilitat de totes i tots organitzar-se, expressar el desacord i proposar alternatives. Cal recollir signatures per reclamar la reinstauració de l’espai tècnic dedicat a la prevenció, mobilitzar-nos en assemblees periòdiques i generar campanyes en xarxes socials on es posen en valor les històries dels bombers i dels agricultors. Només quan la pressió social és suficient, les institucions es veuen obligades a rectificar. Les protestes pacífiques, les xerrades obertes i els actes culturals al voltant de la cura del medi ambient generen consciència i creen un teixit de suport que lcança un missatge clar: volem una gestió forestal responsable i no renunciarem a ella.
Reclamar la col·laboració estreta entre l’Ajuntament de Sagunt, la Diputació de València i la Generalitat és fonamental. Aquest trident ha de coordinar cada passa de la prevenció: des de la concepció dels plans fins a la dotació de mitjans tècnics. Han de signar convenis que especifiquen mecanismes de finançament, terminis d’execució i indicadors clars de seguiment. Quan una administració assumeix la seua responsabilitat i s’assegura que els recursos arriben realment al camp, les feines de manteniment canvien de ritme i l’abandonament de les àrees forestals disminueix. Sense aquesta aliança, qualsevol esforç local quedarà despenjat per la falta de mitjans.
A més, cal dotar el tècnic responsable d’aquestes polítiques d’un perfil amb experiència agrària i forestal. No podem permetre que una persona sense coneixement directe del terreny prenga decisions que afecten la seguretat de poblacions i boscos. Necessitem gent que conega cada camí, cada zona susceptible de desgast, què vegetació creix amb més força i on cal repassar la poda. Aquest bagatge enriquix el procés, millora l’eficàcia i estalvia recursos. És moment de apostar per perfils vocacionals que reivindiquen que cuidar la terra és cuidar-nos a nosaltres mateixes i a nosaltres mateixos.
En paral·lel, les inversions en formació per a bombers i voluntariat ambiental han de començar a augmentar. Els professionals han de tindre accés continuat a cursos de gestió d’emergències, a simulacres de grans incendis i a actualitzacions en tecnologies de detecció primerenca. El voluntariat, per la seua banda, pot fer tasques de suport en zones menys conflictius, permetent que els bombers se centren en les tasques més especialitzades. Aquesta combinació amplia la xarxa de vigilància i fa més sòlida la resposta comuna davant una torba de focs que avança per les muntanyes.
Els ajuntaments veïnats de muntanya han de replicar aquest model. Cada urbanització a la falda del bosc ha de comptar amb la seua pròpia dinàmica de prevenció: grups de persones que supervisen l’estat de les feixes tallafocs, que detecten canvis en la vegetació i que alerten immediatament les autoritats corresponents. Aquestes entitats de proximitat no sols reforcen la vigilància, sinó que construeixen una sensació de comunitat vigilant, on la cura del medi ambient és un compromís compartit i cada veïna o veí se sent còmplice de la seguretat col·lectiva.
La transversalitat de la prevenció d’incendis haurà de reflectir-se també en la planificació urbanística. Cal vetlar perquè les noves zones residencials incloguen corredors verds de protecció, que es redissenyen itineraris segurs per a evacuacions i que s’incorporen criteris de resiliència climàtica en cada projecte. Quan planejam una nova calle o una parcel·la industrial, hem de contemplar el risc d’incendi i assegurar que els equipaments públics, com escoles o centres de salut, estiguen en llocs estratègics que garanteixen l’evacuació ràpida si la situació ho demana. Aquesta visió integral és la que evita futures tragèdies i minimitza danys.
La sinergia amb entitats ecologistes i universitats és una altra via imprescindible. La investigació aplicada pot aportar dades sobre com evoluciona la vegetació, sobre quines zones són més calentes durant l’estiu i com els canvis en el règim de pluges modifiquen el comportament del foc. Les estudiants i els estudiants de ciències ambientals poden participar en projectes de camp, recopilar mostres i crear mapes de risc que alimenten les polítiques públiques. A més, aquestes col·laboracions generen consciència en la generació més jove, que es converteix en el motor del futur model de prevenció.
No podem oblidar l’impacte de la sobreexplotació turística i de l’ús massiu de vehicles en zones naturals. La generació contínua de residus, la circulació de persones sense control i la presència de fogueres il·legals augmenten la probabilitat d’un incendi. Per tant, és clau impulsar campanyes divulgatives que expliquen les conseqüències de cada imprudència i promouen hàbits responsables. Quan visitam un paratge rural, hem de saber que cada acció té repercussions i que mantenir net l’entorn és també una forma de prevenció.
La manera com utilitzem les eines digitals pot fer la diferència. Aplicacions mòbils específiques permeten als voluntaris reportar incidents en temps real, fotografies de zones amb massa vegetació i plats de risc elevat. Aquestes informacions arriben directament al centre de coordinació d’emergències i activen ràpidament les patrulles preventives. La inversió en tecnologia d’avantguarda, com drons amb càmeres tèrmiques, també aporta un punt addicional de seguretat: detecten punts calents abans que es transforme en foc visible.
Per a les administracions, comprendre que el suport a la prevenció d’incendis és una inversió social i ecològica és fonamental. Els recursos han de fluir sense traves burocràtiques, perquè el temps és l’element més preciós davant una amenaça que pot prendre forma en qüestió de minuts. Quan els equips d’actuació parlen de manca de vehicles, de bombes retardades o d’una àrea sense cobertura informàtica, no parlen de capritx, sinó de la realitat de la seua feina. Per aquest motiu, exigir pressupostos reals i no simulats, i fer un seguiment de cada euro invertit, és una de les millors garanties de seguretat.
Les dones i els homes que vivim a les faldes de les muntanyes, als volts de Muntanya Romeu o als camins agrícoles, hem d’assumir un paper actiu. No cal ser professionals per reconéixer un racó amb massa vegetació ni per alertar del perill. La prevenció comença en la responsabilitat individual i es desplega en el compromís col·lectiu. Cada persona que repeteix la necessitat de mantenir nets els límits del bosc contribueix a crear un entorn més segur i més resilient davant les sequeres extremes i els vents forts.
Finalment, aquesta batalla per la prevenció d’incendis és la mateixa que llancem contra l’abandonament rural, contra la crisi climàtica i contra la desconnexió entre administració i societat. Si reivindiquem ara la reinstauració d’un Consell Agrari fort, la dotació de pressupostos coherents, la coordinació efectiva entre institucions i la implicació ciutadana, establimarem un model de governança que vaja més enllà de gestos simbòlics. Serà la prova que podem encarar els reptes ambientals amb valentia i ambició, que defensem la vida i que, en comptes de prioritzar espectacles mecànics o festes sense futur, invertim en un escut de seguretat per a totes i tots. Aquest clar claríssim compromís és l’única manera de garantir que els boscos valencians siguen un llegat imprescindible per a les generacions venidores.