Quan caminem pel carrer Cavallers o per la plaça Major, sovint oblidem que sota els nostres peus descansen tresors que travessen segles. Però quan una administració no garanteix l’obertura d’un espai tan singular com la Vía del Pòrtic, allò que fem és condemnar eixe llegat a la foscor i a l’oblit. Això no és només una qüestió d’horaris, és un senyal clar que l’arqueologia queda relegada a un calaix polsegós, mentre les eines de promoció i divulgació romanen tancades, sense rumb ni visió estratègica.
La paret que envolta el recinte no hauria de separar-nos del passat; hauria de ser només un marc per a la celebració de la història. Quan les persones han de renunciar a visitar una via rocata que conserva arcades i fondàries, i quan l’espai roman infranquejable perquè no hi ha pressupost ni personal que el custodie, es produeix una fuita de sentit. L’arqueologia convoca imaginació, proximitat, comunitat. I tanmateix, la gestió municipal manté el pany posat, convertint en un privilegi el que hauria de ser un dret de tothom.
És evident que fa falta una planificació econòmica coherent. Les inversions no poden dependre només de la urgència d’un any electoral, si no d’un calendari sostenit que blinde el finançament necessari per a mantenir oberts els jaciments i els espais expositius. Quan la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament parlen de col·laboració, cal que eixes paraules es transformen en xifres que arriben als arqueòlegs i arqueòlogues, al personal tècnic i al conjunt de la ciutadania. No basta amb una partida genèrica de “patrimoni”. Cal detallar quants diners dediquem a la Via del Pòrtic, al Teatre i al Castell, i quina part d’eixe pressupost es destina a atendre l’atenció al públic, la seguretat i la difusió didàctica del patrimoni.
El compromís polític no pot reduir-se a una roda de premsa anunciant actuacions puntuals, com si el patrimoni fóra un element merament ornamental. Quan els representants públics visiten el jaciment, hi ha d’haver un diàleg clar amb les associacions locals, amb els centres d’estudis saguntins i amb les persones voluntàries que dediquen hores a difondre la història de la ciutat. Aquesta complicitat és la que fa possible rutes adaptades, jornades de portes obertes i recitals de poesia arrelats en la pedra de Sagunt, que deixen una empremta viva en la memòria col·lectiva.
És paradoxal que en una ciutat que oprimeix la Vía del Pòrtic pel seu mal funcionament administratiu, continuen sense regular-se les visites guiades que garantisquen l’accessibilitat per a col·lectius amb diversitat funcional. En molts casos, les persones amb mobilitat reduïda no poden ni acostar-se a les pedres que van suportar el pas de legionaris i mercaders. Aquesta contradicció revela la desconnexió entre un discurs d’inclusió cultural i la realitat de la gestió municipal, que no contempla mesures tan bàsiques com la instal·lació d’elevadors, rampes o la formació de guies especialitzades.
Cal fer front a una altra mancança gravíssima: l’absència de vigilància i manteniment. Quan plou, part de les estructures patixen filtracions i erosions que, sense una inversió continuada, poden acabar comprometen l’estabilitat de les arcades. Si deixem que el desgast natural avance sense actuacions preventives, arribarem a un punt en què el cost de la reparació sigui insuportable per a les arques públiques. Invertir en conservació no és un luxe, sinó una política de prevenció que protegeix la riquesa patrimonial i redueix riscos futurs.
La Vía del Pòrtic no és un element aïllat, sinó el nus d’un conjunt arqueològic que inclou la Domus dels Peixos, l’espai d’interpretació i els carrers adjacents, que conformen un ecosistema urbà arqueològic únic. Si aquest nucli roman tancat, la ciutat perd una peça essencial del seu teixit cultural. Tanmateix, aquesta situació obre una finestra d’oportunitat per reivindicar un model de gestió col·laborativa on la participació ciutadana estiga plenament reconeguda. Voluntaris i voluntàries, alumnes de Batxillerat i Universitat, personal municipal i tècnics de patrimoni han de treballar plegats, amb un sentit real de co-responsabilitat.
Sense aquesta aliança, la protesta quedarà en quatre pancartes i en articles com aquest. En canvi, quan veiem persones del teixit associatiu en reunions, presentant informes i aportant coneixement local, observem com s’esculleix una mena de complicitat pràctica que supera l’oblit administratiu. Això implicaria que cada any, en el pressupost local, hi haja una partida fixa per als espais arqueològics de Sagunt, amb el compromís de fer balanç públic del seu grau d’obertura, del nombre de visitants i de les actuacions de conservació realitzades.
A més, és fonamental que la ciutadania tinga accés fàcil a la informació sobre l’estat dels projectes. Quan es parla de fons europeus, de subvencions autonòmiques o de plans de la Diputació, les informacions no poden quedar amagades en expedients. La transparència és un ingredient bàsic per exigir responsabilitats. Si la gestió ha estat deficitària, cal que les persones responsables donen compte públicament de les causes i presenten un full de ruta per recuperar el temps perdut.
Hi ha qui sostieneix que l’arqueologia és un luxe quan hi ha altres necessitats socials. Però eixa visió és miope, perquè el patrimoni cultural també és un motor econòmic. La Via del Pòrtic, ben gestionada i oberta amb regularitat, atrauria visites d’escoles, de grups de turisme cultural i de recerca universitària, generant ingressos que revertirien en la pròpia ciutat. A més, l’experiència d’excavar en espais arqueològics o de passejar per galeries sota el sòl impulsa l’economia de proximitat: bars, restaurants i comerços locals hi trobarien un atractiu complementari.
Per a fer efectiva aquesta articulació, és necessari impulsar una estratègia turística que reconega la singularitat saguntina i que la vincule amb rutes temàtiques de tot el Camp de Morvedre. Un projecte compartit amb els ajuntaments veïns, amb les associacions de poble i amb la Xarxa de Centres d’Interpretació del Patrimoni, potenciaria la difusió i l’eficàcia de la inversió. És imprescindible sortir de la visió localista i entendre que protegir la Via del Pòrtic és protegir un llegat que parla de totes i tots, que forma part d’un imaginari col·lectiu ampli.
En paral·lel, cal recordar que cada espai arqueològic té la seua gent. Els treballadors i treballadores de la Domus dels Peixos han de guanyar-se reconeixement i condicions laborals dignes. Quan un o una guia ha de renunciar a dies d’estar amb la família per tancar l’espai, la motivació cau i es multiplica el risc d’abandonament d’un servei que és clau per a l’educació patrimonial. Garantir estabilitat contractual i formació continuada hauria de ser una prioritat en qualsevol acord de cooperació institucional.
La història de Sagunt està plena de capitols de resistència i de superació. Des de l’assalt del general Amílcar fins a la llegenda de Marc Antoni, cada pedra compta un relat de coratge. No podem permetre que l’actual govern municipal es converteixi en el nou enemic silenciós que impedeix l’accés a aquestes històries. Per això, la ciutadania ha de mantindre el pols, ha de pressionar amb mobilitzacions pacífiques, amb campanyes de signatures i amb demandes cíviques fins que la Vía del Pòrtic torne a obrir amb regularitat i amb condicions dignes d’un jaciment de primera.
L’ètica del patrimoni ens impulsa a reclamar compromís i a exigir que la llengua de les pedres siga escoltada. Quan obrim portes, quan organitzem rutes nocturnes i jornades pedagògiques, quan expliquem als més menuts que la història no són només llibres sinó el que palpeja la nostra terra, estem teixint un futur on la identitat de Sagunt es reforça. Una identitat que es nodreix de la col·laboració entre administracions i ciutadania, sense que cap pany municipal la frene.
L’espai arqueològic és la caixa de ressonància de la nostra comunitat. Quan se sent eixir un xiquet o una xiqueta exclamant davant un mosaic, sabem que eixa emoció és la recompensa més gran. La Via del Pòrtic ha de recuperar el seu lloc, ha de deixar de ser l’exemple de la ineficiència i ha de passar a ser el símbol de la nostra capacitat de recuperar el passat i projectar-lo cap al futur. Perquè Sagunt no és només un municipi que dorm ajagut sobre pedres velles, sinó un poble que vol despertar l’arqueòleg i l’arqueòloga que porta dins de si.
És hora de reivindicar que la inversió no siga un concepte abstracte, sinó una realitat palpable que obri portes i aixoplugues la curiositat. És hora que el compromís es materialitze en xifres visibles i en condicions de treball dignes. És hora que els espais arqueològics es converteixin en motors de cohesió social i de dinamització cultural. I és hora que la Vía del Pòrtic deixe de ser la víctima de la ineficiència municipal i esdevinga la protagonista d’una ciutat que decideix fer de la seua història la seua millor carta de presentació.
Quan això ocórrega, podrem sentir, un dia qualsevol, com el fill i la filla d’una família de Sagunt expliquen amb orgull que han passat la vesprada amb els amics remenant cullets de ceràmica i comprovant com la història és un fil que travessa generacions. I eixe dia sabrem que hem guanyat una batalla decisiva: la de la dignitat patrimonial i la de la democràcia cultural. Un dia en què cada pas pel carrer Major serà una invitació a girar el cap i a recordar que ací, sota les pedres, sota la terra, viu un passat que mereix ser celebrat, compartit i, sobretot, obert.