La guia de recomanacions per a projectes d’infraestructura peatonal del Ministeri de Transports d’Espanya planteja un repte clar: dissenyar un entorn urbà que parle de dignitat i accessibles continuïtat. Aquest document reclama voreres amples que conviden al passeig, zones de convivència on les famílies puguen aturar-se, xiquets i xiquetes puguen gaudir d’un tros d’asfalt sense cotxes i persones majors troben un banc on reposar els passos. El que aquesta guia proposa no és un ideal inalcançable, sinó l’expressió de ciutats avançades on la proximitat i la lentitud construeixen comunitats. Però perquè aquestes idees fructifiquen a Sagunt cal transformar-les en accions concretes, en modificacions reals del paisatge urbà i en un compromís ferm dels responsables polítics.
Les queixes que ha recollit l’ajuntament no són un brindis al sol: més de dues-centes cinquanta reclamacions han arribat arreu dels barris, denunciant horaris d’autobús que deixen buits llargs, vehicles massa plens que impedeixen el viatge digne, i suppressions de línies sense avisos previs. Darrere d’aquestes xifres hi ha rostres que esperen indefinidament a la parada, estudiants que arriben tard a classe, treballadores que han de fer malabarismes amb la seua jornada laboral. És un clam col·lectiu que implora solucions urgents, una demanda de servei públic eficient, però també de gestió planificada i transparent, on cadascú puga consultar l’estat del transport sense por de trobar-se amb enquestes buides.
Però l’exigència no s’acaba en millorar l’oferta de bus; palesa una necessitat més profunda: reconéixer que caminar és un dret i no un subproducte de la incapacitat de conduir. Quan es projecta un carrer, cada centímetre de vorera ha de comptar amb el criteri de la persona que la transitarà sense vehicle. Cal revisar els materials de pavimentació perquè siguen antilliscants i permeables, protegir amb vegetació i arbres que oferisquen ombra en els mesos de calor i configurar una xarxa de passos de zebra ben visibles i il·luminats que redueisquen la xifra d’accidents i incrementen la sensació de seguretat.
A més de la qualitat de l’asfalt i la inclinació de les voreres, és fonamental situar punts de descans amb regularitat. Un banc cada cinc cents metres, una font d’aigua potable, un element de mobiliari urbà que aporte personalitat als carrers i convide a aturar-se. Aquesta infraestructura també ha de respondre a criteris de manteniment: no serveix de res inaugurar un espai de convivència si mesos després apareix brut o malmès. La cura contínua ha de formar part dels pressupostos municipals, assignant recursos específics perquè els serveis de neteja i jardineria treballen amb prioritat en els itineraris peatonals.
La reducció de velocitat dels vehicles és clau per dotar de centralitat el vianant. Implantar límits de trenta quilòmetres per hora a tota la trama urbana no sols millora la seguretat viària, sinó que humanitza els carrers i afavoreix la pacificació del trànsit. Quan els cotxes circulen a una velocitat moderada, la gent es mou amb més confiança, xiquetes i xiquets experimenten la ciutat amb la ment més desperta al seu entorn i la contaminació acústica cau en picat. Aquest canvi de paradigma ha de vindre acompanyat de senyalització clara i de controls de velocitat que recorden a tot moment la importància de respectar els límits establerts.
Paral·lelament a aquestes mesures, és imprescindible implementar mecanismes de participació real. No es tracta de celebrar un parell de reunions formals o de publicar un butlletí amb solucions ja decidides. Cal constituir consells de mobilitat de barri, on associacions veïnals, centres educatius, col·lectius d’esport i gent major intercanvie idees i propose millores. Aquest procés deliberatiu ha de comptar amb sessions regulars, amb itineraris urbans previstos per a la seua inspecció i amb la possibilitat que qui habita el carrer aporte observacions sobre aspectes invisibles als plànols.
Un altre àmbit que reclama atenció és la integració de la mobilitat activa amb la protecció del patrimoni local. A Sagunt, la Part Alta, el port antic, la muralla i la Ribera ofereixen paisatges de gran valor històric. Els itineraris a peu poden relacionar aquests punts d’interès amb rutes ben senyalitzades, amb panells que conten històries de la pedra viva i la vida humana que ha transcorregut allí. D’aquesta manera, la mobilitat s’enriqueix amb una dimensió cultural, i cada trajecte es converteix en un recorregut que inspira a estiuejants i residents per descobrir tresors amagats.
En el disseny de carrils bici connectats és possible demostrar que la mobilitat sostenible no exclou el vianant, ans al contrari, pot reforçar-la. Cal assegurar que aquests carrils discorrin paral·lels a les voreres, però separats per elements de protecció físics que garantisquen la seguretat tant de qui va pedalejant com de qui camina. A més, l’estacionament segur de bicicletes en punts estratègics ha de convertir-se en prioritat. Un aparcament mal assegurat o mal ubicat pot dissuadir l’ús habitual de la bicicleta i, amb això, reduir l’oportunitat de combinar trajectes a peu i en bici.
No podem oblidar-nos de les zones d’especial protecció escolar, on cada matí i migdia la vida urbana s’accelera amb el flux de xiquets i xiquetes. En aquests entorns és urgent desenvolupar pacificacions temporals, amb carrers tallats durant l’entrada i eixida de les classes, camins escolars que estiguen marcats i vigilats, i circuits que permeten als més menuts arribar a peu a l’escola amb confiança. Aquest model ha demostrat a altres ciutats que fomenta hàbits de mobilitat saludable i alleuja la congestió al voltant dels centres educatius.
Els mercats de proximitat també mereixen un tractament especial. Aquests entorns són nuclis de vida social i econòmica, on el vianant guanya protagonisme per defecte. Convertir els accessos al mercat en zones exclusives per a persones i bicicletes, amb àrees de càrrega i descàrrega ordenades i limitades a hores concretes, afavoreix la seguretat i la convivència. És l’oportunitat de recuperar la imatge d’un carrer bulliciós, on la gent intercanvia productes, converses i rialles sense por a embussar-se.
Un model de governança oberta ha de contemplar la creació de pressupostos participatius destinats a projectes de mobilitat activa. Assignar una partida econòmica perquè la ciutadania decida quines intervencions es duen a terme crea un vincle directe entre les aportacions de cadascú i la transformació física de la ciutat. Quan la gent veu plasmada la seua veu en un banc dissenyat per elles i ells o en una ombra que han propostat, augmenta el sentit de pertinença i la cura dels espais comuns.
Cal també involucrar entitats esportives, culturals i de joventut en projectes de dinamització dels carrers. Esdeveniments com carreres populars, marxes a peu guiades per historiadors locals o rutes nocturnes fan visible la mobilitat activa com un fet quotidià i festiu. Aquestes jornades, a més, serveixen de banc de proves per testar elements urbans, com bancs mòbils o punts d’animació, que després es puguen consolidar de manera permanent.
En el context de canvi climàtic, la mobilitat a peu esdevé una arma per adaptar la ciutat a condicions extremes. Plantar alineacions d’arbres adequats, instal·lar pèrgoles i jocs d’aigua en punts de descans i dissenyar sistemes de drenatge sostenible en voreres són accions que ajuden a mitigar l’efecte illa de calor. Cada canvi fa que el passeig siga agradable encara que l’ambient carregue d’humitat o calor, i convida a les dones, a les persones majors i a tota la ciutadania a sortir de casa sense por de patir un cop de calor.
És imprescindible posar en valor la col·laboració interadministrativa. El govern local ha de coordinar-se amb conselleries de patrimoni, d’infraestructures i de salut per garantir una cohesió en les polítiques públiques. Les obres de manteniment de clavegueram no poden interrompre anys després una vorera acabada de remodelar, i els projectes de recuperació de façanes històriques han de preveure també l’accessibilitat per a cadires de rodes i cotxets. Aquesta visió global evita duplicitats i malbaratament de recursos.
S’ha de revisar el model d’aparcament, reduint places al nucli antic i creant àrees dissuasòries a les rodalies. Assignar aquests espais per a bicicletes o patinets i ubicar punts de lloguer de vehicles elèctrics i bicis públiques transforma la percepció de la mobilitat. Alliberar el centre urbà del domini del cotxe no és només una qüestió estètica, sinó una decisió de justícia urbana. Quan la plaça degradada desapareix perquè es converteix en un espai de joc, en un zona jardinada o en un mercat ambulant, la ciutadania recupera l’essència del carrer com a espai comú.
Per a implementar totes aquestes idees, la planificació ha de basar-se en dades reals. L’ajuntament ha de publicar informació oberta sobre fluxos de vianants, incidències de seguretat viària, queixes ciutadanes geolocalitzades i resultats de proves temporals de pacificació. Aquestes estadístiques han de ser accessibles a tota la població, i consultables amb eines senzilles, perquè qualsevol persona interesada puga entendre quines zones necessiten millores urgents i quines intervencions han tingut èxit.
El repte és ambiciós però no és inabastable. Aquest article no pretén dictar un pla gran i inamovible, sinó obrir la ment i el cor de la ciutadania i de les institucions. Mirar la ciutat amb ulls de vianant implica replantejar prioritats, calendaris i pressupostos. Cal assumir que cada inversió en transport públic o en carrils bici ha de combinar-se amb una estratègia clara per a la mobilitat a peu. Només així podrem parlar de policies integrals, on cada euro gastat genere el màxim benefici social.
La revolució del vianant comença en el gest de qüestionar la normalitat dels cotxes que ocupen voreres, que eixamplen els carrils i que mantenen en silenci la veu de la col·lectivitat. És una revolució amable, no violenta, que neix de la constatació que caminar és un dret fonamental per a la llibertat individual i col·lectiva. A Sagunt, aquesta revolució ha de lligar-se al caràcter mediterrani, a la tradició de passejar a la fresca, a les tertúlies de carrer i a aquell costum de la gent gran de detenir-se a parlar davant de la porta.
En definitiva, posar el vianant al centre de la política de mobilitat local és més que un canvi tècnic: és un compromís ètic amb la qualitat de vida, amb la salut pública i amb la cohesió social. És reconéixer que la ciutat és un escenari infinit de relacions humanes i de solucions compartides. És confiar que el futur de Sagunt serà més inclusiu, més sostenible i més càlid el dia que mirem el carrer no com un espai per al trànsit, sinó com un escenari per a la convivència. Caminar junts, escoltar-nos i decidir plegats com volem les nostres voreres és el primer pas d’una transformació que dibuixa una ciutat viva, saludable i plena de possibilitats.