Aquest capellà no ha parlat des de l’altar com qui recita dogmes, sinó com qui escolta els crits que no es volen sentir. Ha denunciat que hi ha jornalers que treballen dotze hores per cinquanta euros, que viuen en barraques que ningú consideraria casa, que no tenen ni els drets laborals més bàsics. I ha dit que això no és només injust, sinó que és pecat. Que Déu no oblida el que se li escatima al pobre. Que si tens una casa per oferir, hauria de ser una on tu mateix podries viure. Que si contractes algú, li has de pagar com toca. Paraules senzilles, però que punxen.
No és habitual escoltar discursos així des de l’Església. Sovint, el missatge religiós queda atrapat en sermons abstractes, en litúrgies que no toquen terra. Però aquest home ha decidit que la fe no pot ser aliena al sofriment. Ha parlat clar, sense por, i ha fet que molta gent es preguntara si no haurien de ser més veus com la seua les que guien la comunitat cristiana.
I no està sol. Al llarg de la història, altres líders religiosos han fet de la seua espiritualitat una eina de transformació social. El Papa Francesc, per exemple, ha denunciat que “aquesta economia mata” i ha defensat les persones migrants, el medi ambient i la justícia global. Martin Luther King Jr., des de la seua fe baptista, va liderar el moviment pels drets civils als Estats Units, amb coratge i esperança. El Dalai Lama, des del budisme, ha promogut la pau i la compassió com a camins per a la convivència. Desmond Tutu, a Sud-àfrica, va lluitar contra l’apartheid i va apostar per la reconciliació. I la Teologia de la Alliberació, nascuda a Amèrica Llatina, ha posat la veu de l’Església al costat de les persones pobres i oprimides.
Tots ells, des de contextos diferents, han entés que la religió no pot ser només contemplació, sinó acció. Que la fe no pot quedar-se en els temples, sinó que ha de caminar pels carrers, pels camps, pels barris. Que la espiritualitat ha de ser compromesa, valenta, humana.
Comparant-los, veiem que alguns han actuat a escala global, com el Papa o el Dalai Lama, mentre altres han transformat realitats locals, com King o Tutu. Uns han influït des del discurs, altres des de la mobilització. Però tots han tingut en comú una cosa: han posat la dignitat humana al centre.
I això ens porta de nou al cura de Valdepeñas. Potser no té el ressò mundial d’altres figures, però el seu gest és profund. Ha decidit que no pot callar davant l’explotació. Ha decidit que la seua fe l’obliga a defensar les persones temporeres. Ha decidit que ser cristià és, abans que res, ser humà.
Així que la pregunta que ressona amb força és inevitable: aquesta és la verdadera Església?
Potser sí. Potser l’Església no és només la que es vesteix de cerimònia, sinó la que es despulla de prejudicis per abraçar qui més ho necessita. Potser és aquella que no té por de denunciar l’explotació, que no calla davant l’abús, que no es conforma amb beneir el poder sinó que el qüestiona. Potser la verdadera Església és la que s’asseu al costat de les persones temporeres, que les mira als ulls i els diu: tu també tens valor, tu també mereixes justícia.
I si això és així, potser cal que totes i tots ens preguntem quin paper volem jugar. Si volem ser part d’una fe que transforma o d’una que només contempla. Perquè, al cap i a la fi, la espiritualitat que no es tradueix en acció és només decoració. I la fe que no defensa la vida digna, és només rutina.