En els darrers anys, la inseguretat ciutadana s’ha convertit en un dels temes més recurrents en el debat públic, en les tertúlies mediàtiques i en les converses quotidianes. Al País Valencià, com en altres territoris de l’Estat espanyol, la sensació d’inseguretat ha anat guanyant protagonisme, tot i que les dades oficials indiquen una tendència a la baixa en la majoria de delictes convencionals. Aquesta paradoxa entre la percepció i la realitat ens obliga a reflexionar amb profunditat sobre què entenem per inseguretat, com es construeix socialment i quines polítiques poden abordar-la de manera eficaç i justa.
La inseguretat no és només una qüestió de delictes. És una experiència emocional, una vivència subjectiva que es nodreix de múltiples factors: les condicions urbanes, la confiança en les institucions, la cohesió social, la presència o absència de serveis públics, i també les narratives que circulen en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Quan una persona se sent insegura, no sempre és perquè haja patit un delicte, sinó perquè percep que el seu entorn és hostil, que les autoritats no la protegeixen, o que la societat en què viu no li garanteix una vida digna.
En aquest sentit, cal distingir entre la inseguretat objectiva, que es pot mesurar amb dades estadístiques, i la inseguretat subjectiva, que es manifesta en la por, l’ansietat o la desconfiança. Les dues dimensions són igualment importants, però sovint es confonen o s’utilitzen de manera interessada. Per exemple, en períodes electorals, alguns discursos polítics exageren la inseguretat per justificar polítiques repressives o excloents. Això pot generar alarma social, estigmatitzar determinats col·lectius i alimentar prejudicis que no tenen base empírica.
Al País Valencià, les dades del Ministeri de l’Interior mostren que els delictes convencionals han disminuït en els darrers anys. Els robatoris amb força, les agressions físiques i els homicidis han baixat, mentre que han augmentat els ciberdelictes i els delictes contra la llibertat sexual. Aquest augment, però, no sempre indica una major incidència, sinó una major disposició a denunciar, una major visibilització i una millor capacitat de detecció. Això és especialment rellevant en casos de violència masclista, on les polítiques de sensibilització han contribuït a trencar el silenci i a donar suport a les víctimes.
Tot i això, la percepció d’inseguretat continua sent elevada, especialment en determinats barris, entre col·lectius vulnerables i en determinades franges d’edat. Les persones joves, per exemple, sovint associen la inseguretat no tant a la delinqüència com a la precarietat vital. La dificultat per accedir a una feina estable, a un habitatge digne o a una vida independent genera una sensació de vulnerabilitat que es tradueix en malestar emocional, ansietat i desconfiança. La inseguretat, per a moltes persones joves, és no poder construir un futur, no tenir garanties, viure en la incertesa.
Per altra banda, les persones majors viuen la inseguretat des d’una altra perspectiva. La por a la pèrdua d’autonomia, a la soledat, a no poder valdre’s per si mateixes, o a ser víctimes de robatoris o estafes, configura una experiència diferent però igualment legítima. En aquest cas, la inseguretat es vincula a la fragilitat física, a la dependència i a la manca de serveis públics que garantisquen una vida digna en la vellesa. La desaparició de centres de salut, la reducció de l’atenció domiciliària o la manca de transport públic en zones rurals són factors que contribueixen a aquesta sensació d’inseguretat.
Davant d’aquesta realitat complexa, les polítiques públiques han de ser sensibles a les diferents experiències de la inseguretat. No es pot abordar el problema només amb més presència policial o amb càmeres de vigilància. Calen polítiques integrals que combinen la prevenció, la inclusió social, el disseny urbà, la participació ciutadana i la transparència institucional. La seguretat no és només absència de delictes, sinó presència de drets, de oportunitats, de vincles comunitaris i de confiança mútua.
En aquest sentit, hi ha exemples internacionals que poden inspirar el País Valencià. A Suècia, per exemple, s’han desenvolupat programes d’envelliment actiu que combinen el disseny urbà accessible amb la participació de les persones majors en activitats comunitàries. A Països Baixos, s’han creat espais segurs per a joves, amb tallers, esports i orientació laboral, gestionats per líders locals que actuen com a referents positius. Al Canadà, els plans municipals de seguretat inclouen capítols específics per a diferents grups d’edat, amb enquestes de victimització que permeten adaptar les intervencions.
Aquestes experiències mostren que és possible construir una seguretat inclusiva, que no criminalitze, que no excloga, que no es base en la por sinó en la confiança. Al País Valencià, caldria apostar per polítiques semblants, adaptades al context local. Per exemple, es podrien impulsar plans de convivència en barris amb alta diversitat cultural, amb la participació de veïnat, comerços, escoles i entitats socials. Es podrien crear espais comunitaris per a joves, amb accés a recursos educatius, culturals i laborals. Es podrien reforçar els serveis d’atenció a la gent gran, amb programes de voluntariat, assistència domiciliària i activitats intergeneracionals.
A més, caldria millorar la comunicació pública sobre la seguretat. Les institucions haurien de fer un esforç per difondre les dades de manera clara, accessible i contextualitzada. Cal combatre la desinformació, els rumors i les narratives alarmistes que distorsionen la realitat. La transparència és clau per generar confiança i per evitar que la inseguretat siga utilitzada com a eina de manipulació política.
També és fonamental reconèixer el paper de les persones en la construcció de la seguretat. La ciutadania no és només destinatària de les polítiques, sinó protagonista. Quan les persones participen en la definició de les prioritats, en la detecció de problemes, en la gestió dels conflictes, es genera un sentiment de pertinença i de responsabilitat compartida. La seguretat comunitària és aquella que es construeix des de baix, amb vincles, amb diàleg, amb empatia.
En definitiva, la inseguretat ciutadana al País Valencià és un fenomen complex que no es pot reduir a les estadístiques ni als titulars alarmistes. És una experiència diversa, que afecta de manera diferent segons l’edat, el gènere, la classe social, el territori. Per abordar-la amb justícia i eficàcia, calen polítiques públiques sensibles, integrals i participatives. Cal entendre que la seguretat no és només protecció, sinó dignitat, oportunitats, vincles i confiança. I cal fer-ho des d’una mirada inclusiva, que reconega la diversitat de les persones i les seues vivències.
Només així podrem construir un País Valencià més segur, no perquè hi haja menys delictes, sinó perquè hi haja més drets, més comunitat i més esperança.