En els últims anys, la política espanyola ha estat sacsejada per una sèrie de polèmiques que han posat en qüestió la veracitat dels currículums acadèmics de diversos càrrecs públics. Des de consellers autonòmics fins a delegades del govern, han eixit a la llum casos de persones que afirmaven tindre titulacions universitàries que, en realitat, no havien obtingut. Alguns havien inflat el seu perfil amb llicenciatures inexistents, altres havien presentat diplomes falsificats, i uns quants simplement havien deixat a mitges els estudis que constaven com a finalitzats.
Aquest fenomen, que alguns han batejat com la titulitis política, no és nou, però ha assolit una intensitat preocupant. La societat, cada vegada més informada i crítica, exigeix transparència i honestedat als seus representants. I és que, en una democràcia sana, la confiança és el pilar fonamental. Quan una persona que ocupa un càrrec públic menteix sobre la seua formació, no només enganya l’electorat, sinó que erosiona la credibilitat de les institucions que representa.
Ara bé, cal fer una distinció clara entre dos aspectes. D’una banda, la mentida, que és intolerable en qualsevol àmbit, i més encara en la gestió pública. D’altra banda, la idea que per a ser un bon polític cal tindre estudis universitaris. Ací és on convé parar-se a pensar amb calma, perquè si convertim els títols en una condició indispensable per accedir a la política, estem deixant fora a una part molt important de la societat.
La realitat és que, legalment, no es requereix cap titulació acadèmica per ser ministre, secretari d’Estat o ocupar altres alts càrrecs en l’administració espanyola. Els requisits són bàsics: ser major d’edat, tindre nacionalitat espanyola, gaudir dels drets civils i no estar inhabilitat judicialment. Això és així perquè la política, en el seu sentit més profund, ha de ser accessible a totes les persones, independentment del seu nivell d’estudis.
Si mirem cap a altres països europeus, trobem una situació semblant. A França, per exemple, no hi ha requisits legals de formació, tot i que la tradició elitista fa que molts càrrecs provenen de l’École Nationale d’Administration. A Alemanya, la majoria de ministres tenen estudis superiors, però no és obligatori. Al Regne Unit, l’experiència pràctica pesa més que els títols, i és habitual trobar figures polítiques amb trajectòries autodidactes. A Itàlia, la diversitat de perfils és encara més marcada. I a la Comissió Europea, tot i que es valora la competència tècnica, no hi ha cap exigència formal de titulació.
Això ens porta a una reflexió més profunda sobre el paper dels estudis en la política. És evident que la formació pot ser útil, especialment en àrees tècniques com l’economia, la sanitat o l’educació. Però també és cert que el coneixement no sempre ve amb un títol. Hi ha persones que han après treballant, lluitant, cuidant, organitzant barris, defensant drets. Aquest saber popular, pràctic, vital, és igual de valuós que el que es troba en els llibres.
La política necessita diversitat. Necessita perfils que representen la pluralitat de la societat. Si només deixem entrar a qui té estudis superiors, estem convertint la política en un club exclusiu, allunyat de la realitat de la majoria. Les classes populars, sovint, tenen menys oportunitats per accedir a la universitat. Això no vol dir que no tinguen capacitat per governar, sinó que han hagut de prioritzar altres coses: treballar des de joves, cuidar familiars, sobreviure en contextos difícils.
Per això, cal defensar una política més inclusiva. Una política que reconega el valor de l’experiència, de la intel·ligència emocional, de la capacitat de lideratge que naix del carrer. No es tracta de rebutjar els estudis, sinó de no convertir-los en barreres. Cal fomentar la formació, sí, però també garantir que la porta de la política estiga oberta a totes les persones.
A més, cal posar el focus en la transparència. Que els polítics no mentisquen sobre els seus estudis. Que els currículums siguen clars, verificables, honestos. Que no es penalitze qui no té títol, però sí qui enganya. Això és una qüestió d’ètica, no d’acadèmia.
També seria interessant promoure la formació contínua dins de la política. Que qui entra a un càrrec públic puga accedir a cursos, tallers, espais de reflexió. No com una exigència prèvia, sinó com una oportunitat de creixement. Així, es combina la diversitat de perfils amb el compromís per millorar.
En definitiva, la política ha de ser un espai de representació real. Un lloc on les persones, amb o sense títol, puguen aportar la seua mirada, la seua experiència, el seu compromís. La democràcia no pot permetre’s excloure a qui no ha pogut estudiar. Al contrari, ha de fer tot el possible per incloure, per escoltar, per construir ponts entre les institucions i el poble.
La titulitis, quan es converteix en una obsessió, pot fer molt de mal. Pot alimentar l’elitisme, la desconnexió, la desconfiança. Però si es gestiona amb intel·ligència, pot ser una oportunitat per repensar què entenem per coneixement, per lideratge, per servei públic.
Perquè al cap i a la fi, el que fa gran a una persona no és el títol que té penjat a la paret, sinó la manera com tracta als altres, com escolta, com actua amb justícia. I això, no ho ensenya cap universitat. Ho ensenya la vida.