Hi ha històries que no haurien d’haver passat mai. Històries que, tot i el dolor que porten, cal contar-les una vegada i una altra, perquè el silenci no siga l’última condemna. Les 13 Roses són una d’eixes històries. Tretze joves, valentes, compromeses, que van ser afusellades pel règim franquista el 5 d’agost de 1939. Tretze vides truncades per la venjança, per la por, per la voluntat d’esborrar qualsevol rastre de dignitat republicana. Però no ho van aconseguir. Perquè hui, més de huitanta anys després, els seus noms continuen vius, i el seu exemple ens interpel·la.
Julia Conesa, Blanca Brisac, Virtudes González, Ana López, Pilar Bueno, Dionisia Muñoz, Carmen Barrero, Martina Barroso, Elena Gil, Joaquina López, Luisa Rodríguez, Adelina García i Mercedes Núñez. Tretze noms que haurien pogut ser els de qualsevol de nosaltres. Tretze joves que no van fer altra cosa que creure en un món més just, en una Espanya on la llibertat, la igualtat i la solidaritat no foren paraules buides. Algunes eren modistes, altres secretàries, una pianista, una mare. Cap d’elles havia comés cap crim. Però van ser condemnades per “adhesió a la rebel·lió”, en un procés sense garanties, sense proves, sense justícia.
Des de la presó de dones de Las Ventas, on estaven tancades en condicions inhumanes, van escriure cartes als seus familiars. Cartes que són testimoni del seu coratge, de la seua serenitat davant la mort, de l’amor que sentien pels seus. En una d’eixes cartes, Julia Conesa va escriure: “Que mi nombre no se borre de la historia.” I amb eixa frase, va deixar clar que no volia ser una víctima anònima, una xifra més en la llista de la barbàrie. Volia que el món sabera qui era, què defensava, per què moria.
És difícil llegir eixes cartes sense que se t’encongisca el cor. “Muero inocente. Que mi muerte sea útil para que no se repita”, deia una altra. “No lloréis por mí. Morimos por una causa justa.” Paraules que no són només un comiat, sinó una crida a la memòria, a la responsabilitat, a la resistència. Paraules que ens obliguen a mirar de cara el passat, a no girar el cap, a no caure en l’oblit còmode.
Perquè l’oblit és còmplice. Quan es nega la memòria històrica, quan es qüestiona la necessitat de recordar les víctimes del franquisme, s’està perpetuant la injustícia. No es tracta de reobrir ferides, com diuen alguns. Les ferides mai es van tancar. Es tracta de reconéixer el dolor, de dignificar les persones que van ser perseguides, torturades, assassinades per defensar la democràcia. Es tracta de dir que no tot val, que la impunitat no pot ser eterna.
Les 13 Roses són un símbol, sí. Però no són només un símbol. Són persones reals, amb somnis, amb esperances, amb vides que van ser arrabassades. Quan les recordem, no estem fent un exercici abstracte. Estem reivindicant la seua humanitat, la seua valentia, la seua capacitat d’estimar fins i tot en els moments més foscos. Estem dient que la memòria és una forma de justícia.
Cada 5 d’agost, al cementeri de La Almudena de Madrid, es fa un homenatge. Es dipositen flors, es llegeixen fragments de les seues cartes, es canta, es plora. Però no és suficient. La memòria ha de ser activa, ha de formar part de l’educació, de la cultura, de la política. Ha de ser present en els llibres de text, en les pel·lícules, en els carrers. Ha de ser una eina per construir un futur on mai més es torne a repetir el que elles van patir.
La pel·lícula Las 13 rosas, estrenada el 2007, va ajudar a donar visibilitat a la seua història. Però també cal llegir, investigar, parlar-ne. Cal que les noves generacions sàpien qui eren, què van fer, per què van morir. Cal que entenguen que la llibertat no és un regal, sinó una conquesta. Que la democràcia es defensa cada dia, amb paraules, amb gestos, amb memòria.
En un país com el nostre, on encara hi ha fosses comunes sense obrir, on encara hi ha famílies que no saben on estan els seus, recordar les 13 Roses és també una forma de solidaritat. És dir que totes les víctimes importen, que totes mereixen ser reconegudes, que totes tenen dret a un nom, a una història, a una dignitat.
I és també una forma de feminisme. Perquè elles van ser perseguides no només per ser republicanes, sinó també per ser dones valentes, independents, compromeses. El franquisme volia dones submises, callades, relegades a l’àmbit domèstic. Les 13 Roses eren tot el contrari. Eren dones que pensaven, que actuaven, que somiaven. I per això van ser castigades amb la mort.
Per això, quan pensem en elles, no hem de fer-ho només amb tristesa. Hem de fer-ho amb orgull, amb gratitud, amb compromís. Hem de dir que el seu sacrifici no va ser en va. Que el seu exemple ens inspira. Que el seu nom no s’esborrarà mai de la història.
I hem de fer-ho en totes les llengües del nostre país. En castellà, en català, en gallec, en basc. Perquè la memòria és plural, diversa, rica. Perquè elles representen el millor de nosaltres: la capacitat de resistir, de somiar, de lluitar per un món millor.
Que mai més es torne a repetir. Que mai més es condemne algú per pensar diferent. Que mai més es torture, s’execute, s’humilie en nom de cap ideologia. Que la democràcia siga real, profunda, inclusiva. Que la memòria siga part del nostre dia a dia.
I que, com va dir Julia Conesa, els seus noms no s’esborren mai de la història.