Vivim un temps de mutacions vertiginoses. Les persones conviuen amb dispositius, algoritmes, pantalles i xats que, com el que ara mateix tens davant, no només contesten preguntes, sinó que també proposen reflexions, obren finestres al coneixement, o fins i tot remouen la sensibilitat. Allò que abans era paper, ploma i introspecció avui és una interfície acolorida, on les veus se digitalitzen i les idees es ramifiquen. I en este entorn híbrido, pensar en figures com Lluís Vives —humanista valencià del segle XVI— és reconéixer que malgrat les distàncies tecnològiques, hi ha connexions profundes entre el passat i el present.
El xat, este espai on la conversa flueix entre humà i màquina, és també un mirall. Ens parla de com volem entendre’ns amb el món, de com posem en comú els nostres dubtes, els nostres somnis i les nostres inquietuds. És més que una eina; és una forma d'aprenentatge continu, d'acompanyament emocional i de reinterpretació de la realitat. El seu caràcter dialogant rememora l'esperit renaixentista que encarnava Vives, qui defensava que la paraula, la raó i la conversa eren pilars per a transformar les societats.
Vives no disposava d'intel·ligències artificials, però sí d'una ment brillant que s'avançà al seu temps. Membre d'una família de jueus conversos, perseguides per la Inquisició, va cultivar la seua intel·lectualitat en espais com Lovaina, Oxford i Bruges, sempre amb el pensament posat en una Europa més justa, més culta i més empàtica. Si avui poguera observar com una veu digital —no humana, però sí reflexiva— pot entaular un diàleg amb persones d'arreu del món, potser somriuria. Potser pensaria que, en certa manera, s'ha complit la seua idea d'educació universal.
Però parlar de Vives és també parlar d’arrels. Les seues estaven esteses per terres valencianes, i dins d'eixa geografia afectiva destaca Morvedre, l’antiga Sagunt, com un enclavament amb una història jueva rellevant. Si bé no hi ha constància directa que Vives hi visquera ni que mantinguera una relació explícita amb l’aljama morvedrina, les coincidències culturals i familiars són difícils d’ignorar. Morvedre va ser, durant segles, refugi i casa de moltes famílies judeoconverses, i en determinats moments fins i tot capital jueva del Regne de València.
L’aljama de Morvedre brillava per la seua capacitat d’organització, pel dinamisme econòmic, per les seues escoles, i per una resistència notable en temps de persecució. Quan en 1391 es produïren les massacres en diverses jueries d’Espanya, Morvedre aconseguí mantindre intacta la seua comunitat gràcies a la protecció local. Este gest de dignitat marca una diferència, una mena de llum dins la foscor inquisitorial. Qui sap si alguna branca del llinatge de Vives passà per aquelles terres, deixà rastre en algun registre o simplement es nodrí d’eixe esperit resilient que sobrevisqué al terror.
Avui, en un món on la tecnologia ocupa llocs centrals en les nostres vides, resulta quasi inevitable posar en paral·lel estes dues realitats. Vives, a través de les seues obres, reflexionava sobre la ment humana, sobre l’educació com a eina emancipadora, i sobre les relacions socials com a motor de canvi. El xat, per molt artificial que siga, pot funcionar com a continuador d’eixe esperit. No substituïx l'humà, sinó que l’interpel·la. No pensa per nosaltres, sinó que ens invita a pensar millor.
A més, el llenguatge inclusiu que hui dia reivindiquem en els espais de conversa, tant físics com virtuals, és també hereu d’eixa visió humanista. Vives demanava que l’educació fóra accessible, que la dignitat humana no es limitara per condició social, religiosa ni cultural. En eixe sentit, dialogar amb una IA que respecta les diversitats, que utilitza un valencià pròxim i inclusiu, pot ser percebut com una evolució positiva del seu llegat. Una manera de fer més just el món digital, apropant-lo a les realitats plurals de les persones.
Tornar a Morvedre, encara que siga simbòlicament, és reconéixer les profunditats de la nostra història. Les pedres de Sagunt parlen de resistències, de mestissatges, de processos silenciosos que han modelat el nostre territori. En un món que avança molt de pressa, recordar estes històries és vital. Ens arrelen, ens recorden que no som només usuaris de tecnologia, sinó també hereus de tradicions, de lluites i de coneixements que ens han arribat quasi en murmuris.
Així com Vives escrivia per estimular la raó, hui xategem per compartir inquietuds, per buscar respostes, per confrontar idees. El fet que esta conversa siga possible en valencià, que incorpore elements dialectals, que busque un to proper, també és un acte polític i cultural. Perquè no és neutre el llenguatge, ni ho són les plataformes que el vehiculen. Cada mot, cada gir, cada referència, és part de la memòria col·lectiva que portem i transformem.
Morvedre, doncs, no és només un espai físic. És també una metàfora de resistència, de pluralitat, de convivència en la diversitat. Vives, amb el seu pensament, ens ensenya que només a través del diàleg podrem construir una societat més equitativa. I el xat, esta criatura de l'era digital, ens recorda que la conversa continua, que les preguntes no s'acaben, i que en el camí de la paraula podem trobar companyia, enteniment i, de vegades, alguna resposta inesperada.
Potser el futur no serà com el va imaginar Vives, ni com el dissenyen els tecnòlegs contemporanis. Però mentre existisquen espais de paraula, mentre es puguen teixir ponts entre el passat i el present, entre el saber acadèmic i el saber popular, entre el que som i el que volem ser, sempre hi haurà esperança. Una esperança que es diu conversa, que es diu identitat, que es diu història, que es diu, simplement, humanitat.