Hi ha noms que travessen el temps amb la força d’un mite. Giacomo Casanova, aventurer venecià, escriptor refinat i seductor incansable, és un d’eixos. Conegut arreu d’Europa per les seues conquestes amoroses i la seua intel·ligència viva, pocs imaginarien que un dia, en un dels seus viatges menys documentats, va fer parada a Morvedre. I encara menys, que allí, entre les pedres antigues i el croar de les granotes, viuria una de les seues històries més inesperades.
Era l’any del Senyor de 1769 quan un carruatge polsós, amb escut venecià discretament gravat a la porta, va aturar-se davant l’Hostal de les Granotes. D’ell en baixà un home alt, elegant, amb capa negra i barret de tres puntes. Els ulls, vius i inquisitius, escodrinyaven l’entorn amb la curiositat d’un viatger avesat. Era Giacomo Casanova.
L’hostal, amb la seua façana de pedra i les finestres obertes al vent de llevant, semblava un lloc modest per a un home de la seua talla. Però Casanova no buscava luxes aquella nit. Buscava refugi, silenci... o potser alguna cosa més.
Vicent l’Hostaler, ja veterà en rebre ànimes errants, el va acollir amb la mateixa hospitalitat que oferia a tots. Però en veure aquell home de parlar suau i mirada penetrant, va intuir que aquella estada no seria com les altres.
L’endemà, Casanova va decidir explorar la ciutat. Morvedre, amb les seues muralles romanes, el teatre antic i els carrers empedrats, li semblava un escenari digne d’una tragèdia clàssica. Va pujar fins al castell, on contemplà el mar des de les altures, i va escriure unes línies al seu quadern de viatge:
“Morvedre és una ciutat de pedra i memòria. Els seus murs parlen llatí, però els seus habitants parlen amb el cor.”
Al mercat, va comprar dàtils i ametles, i va conversar amb les venedores, que es ruboritzaven davant el seu accent melòdic i els seus elogis florits. Però ell semblava buscar algú més. Alguna cosa més.
Aquella nit, a l’hostal, Casanova va sopar amb els parroquians habituals. La tia Roseta li parlà de les herbes remeieres, Bernat li mostrà una cançó que havia compost, i l’avi Miquel li contà històries de pirates barbarescos. Casanova escoltava amb atenció, prenia notes, reia amb sinceritat. No era només un seductor: era un home que sabia escoltar.
Vicent, intrigat, li preguntà què el portava a Morvedre.
—“Fugisc d’un duel a Marsella i d’un cor trencat a Sevilla,” va respondre amb un somriure trist. “Però potser ací trobe pau... o una nova tempesta.”
I la tempesta va arribar. Es deia Eladi. Era un jove bibliotecari, de cabells foscos i ulls com la mar després d’una tempesta. Casanova el va veure per primera vegada a la plaça, llegint un llibre de poesia sota una figuera. El seu rostre tenia la serenitat dels que viuen més en els llibres que en el món.
Casanova s’hi acostà amb una excusa qualsevol —una pregunta sobre el castell, una cita de Petrarca— i la conversa va fluir com un riu. Eladi, al principi reservat, es deixà seduir per la cultura, l’humor i la passió amb què aquell foraster parlava de la vida.
Durant dies, passejaren junts pels camins de Morvedre, parlaren de filosofia, de llibres prohibits, de desitjos callats. Casanova, que havia conegut centenars de cossos, començava a descobrir un ànima que el desarmava.
A l’hostal, les nits es tornaren més llargues. Casanova escrivia cartes que no enviava. Eladi, de vegades, s’hi quedava fins tard, parlant amb ell a la llum de les espelmes. La seua relació era un ball subtil entre la paraula i el silenci, entre la mirada i el gest.
Una nit, mentre les granotes cantaven i el vent feia tremolar les fulles, Casanova li digué:
—“He estimat moltes persones, Eladi. Però amb tu no vull conquerir. Vull comprendre.”
Eladi no respongué. Només li oferí la mà. I en aquell gest hi havia més veritat que en mil paraules.
Però Casanova era un home de pas. El seu destí no era quedar-se, sinó continuar. Un matí, va anunciar que marxava cap a València. Eladi ho va acceptar amb dignitat, però amb els ulls humits.
Abans de partir, Casanova li deixà un llibre: una edició veneciana de L’Amorosa Visione de Boccaccio, amb una dedicatòria:
“A Eladi, que em va ensenyar que l’amor no sempre busca posseir, sinó reconéixer-se.”
També deixà una carta a Vicent, agraint-li l’hospitalitat i confessant que l’Hostal de les Granotes havia estat, per uns dies, el seu únic port segur.
Anys després, Eladi es convertí en mestre i bibliotecari de renom. Mai es casà. Conservava el llibre i la carta com tresors. I de tant en tant, a l’hostal, contava la història d’un foraster venecià que li havia canviat la vida.
Vicent, ja vell, somreia cada vegada que algú preguntava per aquell hoste misteriós. I les granotes, com sempre, continuaven cantant.
Perquè a Morvedre, entre pedres antigues i cors joves, les històries no moren. Només esperen ser contades.