En un país on la Constitució reconeix el dret a una vivenda digna, sorprèn —o potser ja no tant— que el mercat immobiliari s’haja convertit en un terreny de joc per a inversors, fons d’inversió i compradors amb capital líquid. El 2025, Espanya viu un moment de màxims en compravendes de vivendes, però només un de cada cinc habitatges venuts és per a residència habitual. La resta? Inversió, especulació, segona residència o acumulació patrimonial. La vivenda, en lloc de ser refugi, s’ha tornat actiu financer.
Les dades parlen per si soles. Segons la radiografia publicada per Cadena SER, només el 20% de les compravendes són per a primera vivenda. El 34% es compren sense hipoteca, cosa que indica que hi ha una gran quantitat de capital circulant que no prové de l’esforç de les famílies treballadores, sinó d’estalvi acumulat, rendes altes o inversió institucional. A més, el 56% de les hipoteques concedides no són per a viure-hi, sinó per a invertir. És a dir, més de la meitat dels préstecs hipotecaris serveixen per alimentar el negoci immobiliari, no per garantir el dret a l’habitatge.
Aquestes xifres no són anecdòtiques. Són el reflex d’un sistema que ha desplaçat l’accés a la vivenda del centre de les polítiques públiques i l’ha deixat en mans del mercat. Un mercat que, com tot mercat, respon a la lògica del benefici, no a la de la necessitat. I en aquest escenari, les persones que busquen una vivenda per viure-hi —joves, famílies, persones migrades, treballadores— es troben en una cursa desigual contra actors amb molt més poder adquisitiu.
El País Valencià no és alié a aquest fenomen. De fet, és una de les zones amb més activitat immobiliària. En el primer trimestre de 2025, es van registrar més de 30.000 transaccions de compravenda a la regió, segons dades del Ministeri de Transport i Mobilitat Sostenible. Les comarques costaneres, com la Marina Alta, la Safor o la Plana, concentren gran part d’aquestes operacions, moltes de les quals són protagonitzades per compradors estrangers. A Alacant, per exemple, el 45% de les compravendes les fan persones no residents. Això té un impacte directe en els preus, que pugen de manera desproporcionada i expulsen la població local del mercat.
En aquest context, el Camp de Morvedre —amb Sagunt com a capital comarcal— viu una situació especialment delicada. L’arribada de la gigafactoria de bateries i altres projectes industrials ha generat una forta pressió sobre el mercat residencial, amb una demanda creixent que supera l’oferta disponible. Els preus del lloguer han pujat de manera alarmant, i la vivenda de compra s’ha convertit en un bé escàs, especialment per a les famílies treballadores i les persones joves. Aquesta tensió ha portat els ajuntaments de la comarca a demanar la declaració de zona de mercat tensionat, amb l’objectiu de poder aplicar mesures de contenció i regulació.
Sagunt, en particular, disposa de molt de sol urbanitzable, però gran part d’aquest està en mans de grans tenidors que mantenen els terrenys paralitzats des de fa anys. Davant aquesta situació, l’Ajuntament ha cedit dos parcel·les a la Generalitat per construir 200 habitatges de lloguer social, i ha iniciat un estudi tècnic per identificar els solars buits i forçar la seua activació. Tot i això, les polítiques públiques encara són insuficients per frenar l’especulació i garantir l’accés a la vivenda digna.
Els municipis més menuts del Camp de Morvedre, com Quartell, Faura o Canet d’en Berenguer, també pateixen les conseqüències d’aquest desequilibri. En les zones costaneres, la turistificació ha reduït l’oferta de vivenda residencial, mentre que en els pobles d’interior la rehabilitació és escassa i la vivenda disponible sovint no compleix condicions mínimes. La desigualtat territorial s’agreuja, i la manca de coordinació entre administracions dificulta una resposta integral.
Tot i això, la comarca també és escenari d’iniciatives esperançadores. Plataformes veïnals, cooperatives d’habitatge i moviments socials comencen a organitzar-se per reivindicar el dret a viure dignament. La vivenda no pot ser un luxe ni una mercaderia. Ha de ser un dret garantit, especialment en un territori que afronta canvis estructurals profunds. El Camp de Morvedre té l’oportunitat de construir un model alternatiu, basat en la justícia social, la sostenibilitat i la participació ciutadana.
L’augment de preus és generalitzat. El preu mitjà per metre quadrat ha crescut un 6,9% en 2024, tornant als nivells de 2007, segons el Consell General del Notariat. En algunes zones, com les Illes Balears o la Costa del Sol, l’increment supera el 10%. Aquestes pujades no responen a una millora de les condicions de vida ni a un augment de l’oferta, sinó a la pressió de la demanda especulativa. La construcció de vivenda nova no és suficient per compensar aquesta pressió. El 2024 es van construir 112.000 habitatges nous, mentre que la població va créixer en més de 450.000 persones. La manca d’oferta, combinada amb la demanda inversora, genera un còctel explosiu.
Davant aquest panorama, cal preguntar-se: qui pot comprar una vivenda per viure-hi? La resposta és inquietant. Les persones joves, amb feines precàries o sous baixos, tenen molt difícil accedir a la propietat. El lloguer, que hauria de ser una alternativa, tampoc és accessible. Els preus del lloguer estan en màxims històrics, i la regulació és insuficient. Moltes ciutats han vist com el lloguer turístic ha desplaçat el residencial, convertint barris sencers en zones de pas per a visitants, però no per a veïns.
La vivenda ha deixat de ser un dret per convertir-se en un luxe. I això té conseqüències socials greus. La gentrificació, l’expulsió de la població local, la segregació urbana, l’augment de la pobresa energètica i la inestabilitat residencial són fenòmens cada vegada més habituals. Les persones que no poden pagar una vivenda digna es veuen obligades a compartir pis, a viure en condicions precàries o a desplaçar-se a zones perifèriques, amb menys serveis i pitjor connexió.
Les administracions públiques tenen una responsabilitat clara en aquest escenari. La manca de polítiques valentes per garantir l’accés a la vivenda ha deixat el camp lliure a l’especulació. La promoció de vivenda pública és insuficient, i sovint es fa en col·laboració amb agents privats que no tenen com a prioritat el benestar social. Les ajudes al lloguer són limitades, i les regulacions sobre preus, quan existeixen, són tímides. Cal un gir radical en les polítiques d’habitatge, que posen les persones al centre i no els interessos econòmics.
Aquest gir ha de passar per diverses mesures. En primer lloc, cal augmentar de manera significativa el parc de vivenda pública, no només per a col·lectius vulnerables, sinó com a opció general per a tota la població. En segon lloc, cal regular els preus del lloguer de manera efectiva, tenint en compte les rendes locals i les condicions del mercat. En tercer lloc, cal limitar la compra massiva d’habitatges per part de fons d’inversió i grans tenidors, que acumulen propietats i distorsionen el mercat. I en quart lloc, cal fomentar models alternatius, com la cooperativa d’habitatge, el dret d’ús o la vivenda col·lectiva.
També és fonamental abordar la dimensió territorial del problema. Les zones rurals i d’interior, que sovint queden fora del focus mediàtic, també pateixen les conseqüències de la falta de vivenda accessible. En molts pobles, la vivenda disponible és escassa o està en mal estat, i les polítiques de repoblament no tenen en compte les necessitats reals de les persones. Cal una mirada integral que connecte la vivenda amb altres drets: treball, mobilitat, educació, salut, cultura. Sense una planificació territorial justa, el desequilibri entre zones costaneres saturades i interiors abandonats continuarà creixent.
La vivenda no és només un espai físic. És un lloc de vida, de relacions, de identitat. És on construïm comunitat, on ens desenvolupem com a persones, on trobem refugi. Convertir-la en mercaderia és deshumanitzar-la. I això té un cost alt, no només econòmic, sinó emocional, social i cultural. La lluita per la vivenda és una lluita per la dignitat, per la justícia, per la vida. No es tracta només de metres quadrats, sinó de garantir condicions per a una existència plena.
Per això, cal alçar la veu. Cal denunciar les pràctiques especulatives, exigir polítiques públiques valentes i construir alternatives des de baix. Els moviments socials per la vivenda, les plataformes d’afectades per la hipoteca, les cooperatives, les xarxes veïnals, són exemples de resistència i de proposta. Cal escoltar-les, donar-los suport i fer-les créixer. La vivenda ha de tornar a ser un dret. Un dret real, efectiu, garantit. No podem acceptar que siga un privilegi per a uns quants.
No podem normalitzar que les persones visquen amb por de perdre el seu habitatge, que hagen de destinar més de la meitat del seu sou a pagar un lloguer, que no puguen emancipar-se fins als 40 anys. No podem acceptar que la vivenda siga una font de patiment. És hora de recuperar el sentit comú. De posar la vida al centre. De construir ciutats i pobles habitables, inclusius, diversos. De garantir que totes les persones, siguen com siguen, tinguen un lloc digne on viure.
Perquè sense vivenda, no hi ha projecte vital. I sense projecte vital, no hi ha societat justa.