27.8.25

Tomatina

Des de la plaça de l’Ajuntament de Buñol fins a les finques d’Extremadura es traça un fil invisible que connecta l’origen espontani de la Tomatina amb la complexa xarxa logística que avui transporta cent vint tones de tomata a més de cinc-cents quilòmetres. Aquest recorregut transforma un símbol de proximitat en una qüestió mediambiental: la pejada de carboni. Els càlculs més prudents apunten que els camions que travessen el país alliberen prop de trenta tones de CO₂ equivalents, una xifra que multiplica per tres l’impacte d’un subministrament des de camps valencians pròxims.  

En els inicis, aquella batalla improvisada nascuda el 1945 no era només un acte de rebel·lia: era una celebració col·lectiva que teixia llaços entre pageses, pagesos i veïnat. Els tomàquets madurs que no arribaven als mercats convencionals trobaven sentit complet quan, llançats amb entusiasme, servien per reafirmar arrels i generar riquesa local. La festa era, per tant, un ritual agraint els fruits propis i implicant tothom en la cura del territori.  

Quan la matèria primera arriba d’Extremadura, allunyada de la memòria històrica de Buñol, la festa corre el risc de perdre essència. Allò que es vivia com un acte de pertinença esdevé un espectacle de gran escala, feble en la connexió amb el paisatge i amb els rostres que donen vida a la tradició. Parlar de sostenibilitat no és només una tria pràctica: és una manera de salvaguardar la narració que ha mantingut viva la Tomatina durant dècades.  

La gestió dels recursos que envolta la festa és igualment determinant. Les pedres de tomata deixen carrers vermells, però també fan aflorar la necessitat de cuidar l’aigua i evitar el malbaratament. Recuperar l’aigua residual després de la neteja i destinar-la al reg de zones verdes converteix un esforç higienic en una oportunitat d’economia circular. De la mateixa manera, la tomata llançada, en comptes d’abocar-se a abocadors, pot enriquir els camps com a compost natural, tancant el cercle productiu sense fugir de la festa.  

També la mobilitat de visitants pot repensar-se amb criteris verds. Potenciant el tren de rodalies, coordinant llançadores des de pobles veïns i incorporant vehicles elèctrics per al servei de neteja i suport es redueixen emissions i s’ofereix una experiència més conscient. Així mateix, facilitar informació anticipada sobre opcions de transport col·lectiu i premiar qui opta per compartir viatge reforça el compromís de tothom amb la reducció de l’empremta ecològica.  

Però la sostenibilitat més poderosa es construeix amb consciència comunitària. Tallers previs sobre compostatge, punts informatius durant la festa i rutes inclusives que mostren el recorregut de la tomata animen a la reflexió. Quan cada persona entén què passa amb l’aigua que es recull o amb la matèria orgànica que genera, la Tomatina esdevé una experiència més rica, on el gaudi i la responsabilitat van de bracet.  

Recuperar acords amb cooperatives valencianes per garantir un mínim de tomata local, establir fons estratègics per a anys de collita irregular i comunicar de manera transparent la pejada de carboni són passos imprescindibles per conjugar tradició i exigència ambiental. Només així la Tomatina podrà mantenir aquell segell únic que atrau persones de tot el món, alhora que reforça l’arrelament a un lloc i a una comunitat que mereix ser reconeguda per la seva història, per la seua inventiva i per la cura que mostra pel planeta.