En els últims vint-i-cinc anys, Espanya ha viscut canvis profunds en la seua composició social, cultural i econòmica. Un dels fenòmens més significatius ha estat l’arribada de persones migrants, que han vingut des de tots els racons del món buscant una vida millor, fugint de conflictes, de la pobresa o simplement perseguint un somni. Aquest moviment humà, que sovint es presenta en les notícies com una crisi o un repte, és en realitat una expressió de la condició humana: el desig de viure amb dignitat.
Des de finals dels anys noranta fins a l’actualitat, Espanya ha passat per diversos cicles migratoris. El primer gran auge es va produir entre 1998 i 2007, coincidint amb un període de creixement econòmic que va atraure milers de persones, especialment de Llatinoamèrica, del Magrib i de l’Europa de l’Est. En aquell moment, el país necessitava mà d’obra en sectors com la construcció, l’agricultura, la neteja i l’hostaleria. Moltes persones van arribar amb visats de curta durada, altres sense papers, però totes amb la voluntat de treballar i contribuir.
Amb la crisi econòmica del 2008, la situació va canviar dràsticament. Moltes persones migrants van perdre el treball, van quedar en situació irregular o van haver de tornar als seus països d’origen. El discurs polític i mediàtic es va tornar més tancat, més defensiu, i es van començar a qüestionar les polítiques d’acollida. No obstant això, la realitat és que, fins i tot en els moments més difícils, les persones migrants han continuat formant part del teixit social, han continuat cuidant, treballant, educant i enriquint la societat espanyola.
Un dels aspectes més debatuts ha estat la regularització. Espanya ha dut a terme diversos processos extraordinaris de regularització, com el del 2000 o el del 2005, que van permetre a centenars de milers de persones accedir a la residència legal. Aquests processos han estat criticats per alguns sectors, però també han estat celebrats com a mesures humanitàries i pragmàtiques. Regularitzar no és regalar res: és reconéixer una realitat que ja existeix, és donar drets a qui ja viu, treballa i contribueix.
En l’actualitat, les vies ordinàries de regularització passen per l’arrelament social, laboral o familiar. Són processos complexos, que requereixen demostrar anys de residència, contractes de treball, vincles familiars o informes d’integració. Per a moltes persones, això suposa un camí llarg, ple d’obstacles burocràtics, però també d’esperança. Quan una persona aconsegueix els papers, no només guanya drets: guanya tranquil·litat, guanya futur.
Les històries de superació són abundants. Hi ha qui ha arribat en pastera, qui ha travessat fronteres a peu, qui ha viscut en pisos compartits amb deu persones, qui ha treballat en condicions precàries. Però també hi ha qui ha estudiat, qui ha emprés, qui ha creat negocis, qui ha ajudat altres persones migrants. Hi ha advocades que van arribar com a refugiades, tècnics que van començar com a jornalers, mestres que van aprendre el valencià per poder ensenyar. Aquestes històries no són excepcions: són la norma. Són la prova que, amb suport i oportunitats, qualsevol persona pot construir una vida digna.
Els recursos per a la integració són fonamentals. Les administracions públiques, les ONG, les associacions veïnals i les comunitats religioses han jugat un paper clau. Hi ha programes d’acollida, cursos de llengua, tallers d’ocupació, serveis jurídics, suport psicològic. A la Comunitat Valenciana, entitats com la Creu Roja, CEAR, ACCEM o la Fundació Cepaim treballen cada dia per acompanyar les persones migrants en el seu procés d’integració. Però cal més. Cal que els recursos siguen estables, ben finançats i accessibles. Cal que les polítiques migratòries siguen coherents, respectuoses i centrades en les persones.
La societat valenciana, com la resta d’Espanya, és diversa. Ja no podem parlar d’una identitat única, sinó d’un mosaic de cultures, llengües, tradicions i formes de vida. Aquesta diversitat és una riquesa, no una amenaça. És una oportunitat per aprendre, per créixer, per construir una convivència basada en el respecte i la solidaritat. Però per a això, cal combatre el racisme, la xenofòbia i els discursos d’odi. Cal educar en la tolerància, en la empatia, en la justícia social.
En aquest sentit, les iniciatives legislatives com la que es va presentar en 2024 per regularitzar més de 500.000 persones són un pas endavant. No són solucions màgiques, però sí són gestos valents, necessaris i justos. Quan una societat reconeix la humanitat de totes les persones, independentment del seu origen, està construint un futur millor per a totes.
Des de la perspectiva valenciana, cal reivindicar també la nostra pròpia tradició d’acollida. Som terra de pas, terra de mar, terra oberta. Hem rebut persones d’arreu del món, hem conviscut amb cultures diverses, hem sabut adaptar-nos i enriquir-nos. El valencià, com a llengua, és també una eina d’integració. Aprendre-lo no ha de ser una barrera, sinó una porta. Cal que les polítiques lingüístiques siguen inclusives, que reconeguen la diversitat i que promoguen el diàleg intercultural.
En definitiva, parlar de migració és parlar de drets, de dignitat, de futur. És parlar de persones, no de números. És reconéixer que totes les persones tenen dret a viure amb seguretat, amb llibertat i amb oportunitats. És entendre que la societat que volem construir no pot deixar ningú enrere.
Cal que continuem treballant per una societat més justa, més acollidora, més humana. Cal que escoltem les veus de les persones migrants, que les incloguem en les decisions, que les reconeguem com a protagonistes. Cal que deixem de parlar de “nosaltres” i “ells”, i comencem a parlar de “totes i tots”.
Perquè al cap i a la fi, la migració no és un problema: és una realitat. I com tota realitat, pot ser gestionada amb intel·ligència, amb sensibilitat i amb compromís. Des de València, des de cada barri, des de cada escola, des de cada lloc de treball, podem fer que la integració siga una realitat viva, quotidiana i transformadora.
I això no és només responsabilitat de les institucions: és responsabilitat de totes les persones que vivim ací. Perquè la convivència no es decreta: es construeix. I es construeix amb gestos, amb paraules, amb accions. Amb solidaritat, amb respecte, amb esperança.
Així que, quan parlem de migració, parlem també de nosaltres. De qui som, de qui volem ser, de quin món volem deixar a les generacions futures. I si ho fem amb cor, amb cap i amb consciència, estarem donant forma a una societat que no només acull, sinó que estima.