Conec a molta gent de Sagunt que té arrels a Villanueva de los Infantes. No és una casualitat ni una coincidència anecdòtica. És la petjada d’un moviment humà profund, silenciós i carregat de dignitat que va transformar la vida de moltes famílies durant els anys seixanta. Quan pense en Sagunt, no només veig el port, la indústria, el castell o les festes. Veig també els rostres d’aquelles persones que, amb una maleta de cartró i l’esperança com a brúixola, van deixar enrere els camps de Ciudad Real per construir un futur nou a la costa valenciana.
La migració des de Villanueva de los Infantes cap a Sagunt no va ser un fet aïllat. Formava part d’un corrent més ample, d’una Espanya que es movia entre la misèria rural i la promesa industrial. El franquisme, amb les seues polítiques centralitzadores i el desequilibri territorial que provocava, va empènyer milers de persones a abandonar els seus pobles. Però darrere de les xifres hi ha històries. Històries de pares que treballaven a la siderúrgia, de mares que criaven fills en barris nous, de joves que aprenien valencià a l’escola mentre a casa es parlava castellà amb accent manxec.
Sagunt es va convertir en un punt de trobada. Un lloc on la gent de Villanueva de los Infantes trobava feina, però també comunitat. El fenomen de la migració en cadena va fer que, una vegada s’instal·lava una família, en vingueren altres. Així es van formar xarxes de suport, vincles de solidaritat i barris on la memòria del poble d’origen es mantenia viva. Encara hui, si camines pel Port de Sagunt, pots sentir noms, expressions i costums que tenen el seu origen en aquella terra de la Manxa.
És curiós com la identitat es transforma. Les persones que van arribar a Sagunt fa més de cinquanta anys ja no són migrants. Són saguntines. Han contribuït a la vida cultural, econòmica i social del municipi. Han participat en les festes, han votat, han educat fills i filles, han creat negocis. Però alhora, mantenen un vincle emocional amb Villanueva de los Infantes. Alguns hi tornen a l’estiu, altres hi tenen familiars, i molts conserven el record viu d’aquella terra que els va veure nàixer.
La migració no és només un desplaçament físic. És una transformació profunda de les persones i dels llocs. Sagunt no seria el que és sense aquella onada migratòria. I Villanueva de los Infantes tampoc. Perquè, en certa manera, el poble també es va expandir, va créixer en la memòria dels qui el van portar dins. Quan una persona migra, no abandona el seu origen. El porta amb ella, el transforma i el comparteix.
És important reconéixer aquest llegat. No només per justícia històrica, sinó perquè ens ajuda a entendre el present. Hui dia, Sagunt continua sent terra d’acollida. Arriben persones de Romania, del Marroc, de Bolívia, d’Ucraïna. I el repte és el mateix: construir convivència, generar vincles, reconéixer la diversitat com una riquesa. En aquest sentit, la memòria de la migració des de Villanueva de los Infantes pot ser una guia. Ens mostra que la integració és possible, que les identitats són flexibles, que la cultura es fa entre totes.
També cal parlar del paper de les dones en aquest procés. Moltes vegades, les històries migratòries se centren en els homes que treballaven a la indústria. Però les dones van ser fonamentals. Van sostenir les famílies, van crear comunitat, van transmetre valors. En les cuines, en les escoles, en les associacions, van teixir una xarxa invisible però poderosa. I moltes d’elles venien de Villanueva de los Infantes, amb una força callada que mereix ser reconeguda.
La llengua també és un element clau. El valencià i el castellà conviuen a Sagunt, i aquesta convivència té molt a veure amb la història migratòria. Les persones que venien de Castella-La Manxa van aprendre el valencià, el van incorporar a la seua vida, i alhora van enriquir el castellà local amb expressions pròpies. Aquesta barreja lingüística és un reflex de la barreja humana. I cal defensar-la com a part del patrimoni cultural del municipi.
Conec a molta gent que, tot i haver nascut a Sagunt, se sent de Villanueva de los Infantes. I això no és cap contradicció. És una mostra de com les identitats són múltiples, canviants, arrelades en l’experiència. Quan parles amb aquestes persones, notes una estima profunda pel poble dels seus avantpassats. Parlen de les festes, dels carrers, de les oliveres, de les històries que els contaven els avis. I alhora, estimen Sagunt, perquè és el lloc on han crescut, on han estimat, on han construït vida.
Aquest doble vincle és una riquesa. Ens ensenya que no cal triar entre orígens. Que es pot ser de dos llocs, o de molts. Que la identitat no és una frontera, sinó un pont. I que la migració, lluny de ser una pèrdua, és una oportunitat de creixement mutu.
En aquest sentit, seria interessant que Sagunt reconeguera més explícitament aquest llegat. Que es feren exposicions, actes, publicacions que expliquen la història de la migració des de Villanueva de los Infantes. Que es donara veu als testimonis, que es recuperara la memòria oral. Perquè la història no només està als llibres. Està als records, a les converses, als gestos quotidians.
També seria bonic que es reforçaren els vincles entre Sagunt i Villanueva de los Infantes. Que es feren trobades, intercanvis culturals, agermanaments. Que les persones que tenen arrels en els dos llocs pogueren compartir experiències, emocions, projectes. Perquè la migració no ha de ser un trencament. Pot ser una connexió.
La migració dels anys seixanta va ser dura. Les persones van deixar enrere la seua terra, van afrontar dificultats, van patir discriminació. Però també van construir. Van sembrar futur. I hui, aquest futur és present. És la gent que coneixem, els barris que estimem, les històries que compartim.
Sagunt és un mosaic. I una de les peces més importants és la que ve de Villanueva de los Infantes. Cal cuidar-la, reconéixer-la, celebrar-la. Perquè només així podem construir una societat més justa, més plural, més humana.
Quan pense en la gent que coneix de Sagunt amb arrels a Villanueva de los Infantes, pense en la força de la memòria. En com el passat viu en el present. En com les històries personals són també històries col·lectives. I en com, al cap i a la fi, tots i totes som fruit de camins compartits.