Era l’any del Senyor de 1432 quan, a trenc d’alba, un frare de pas ferm i mirada serena va arribar a les portes de Morvedre, ciutat antiga i noble, emmurallada entre la muntanya i la mar. El seu nom era Bernat Escoriola, primer vicari de la Reforma de l’Observança franciscana a la província d’Aragó, i portava amb ell no sols una saca de llibres i una creu de fusta, sinó també un esperit de renovació que havia encés convents i cors arreu de la Corona.
Venia a visitar el monestir de Sant Francesc, però les obres de restauració que s’hi estaven fent —una reforma necessària per adaptar-lo a les normes estrictes de l’Observança— l’obligaren a buscar allotjament temporal. I així fou com Bernat Escoriola va fer cap a un lloc humil però acollidor: l’Hostal de les Granotes.
L’hostal, situat prop de la vella font on les granotes cantaven al capvespre, era conegut per la seua hospitalitat i per la cuina senzilla però reconfortant. El mesoner, un home anomenat Pere l’Hostaler, el va rebre amb respecte i curiositat.
“Sou el frare que ve de València, veritat? Diuen que reformeu convents com qui poda vinyes.”
Bernat va somriure amb humilitat. “Només intente tornar a la senda de sant Francesc. I de vegades, cal començar per les pedres per arribar als cors.”
Pere li oferí una cambra senzilla, amb una finestra que donava al jardí. Allí, Bernat va passar la primera nit, resant en silenci mentre les granotes entonaven el seu càntic nocturn.
L’endemà, Bernat va eixir a conéixer la ciutat. Morvedre era un lloc ric en història, amb carrers empedrats, arcs gòtics i esglésies que s’alçaven com torxes de fe. La primera parada fou la església de Santa Maria, on fou rebut pel rector mossèn Joan, un home savi i de paraula pausada.
“Fra Bernat, és un honor rebre-vos. Sabem de la vostra tasca a Chelva i Manzanera. Ací també necessitem renovació.”
Bernat va observar l’interior del temple, bell però carregat d’ornaments. “La bellesa no ha de tapar la senzillesa. El Crist va nàixer en un estable, no en un palau.”
Després visità la capella de Sant Miquel, més petita però plena de devoció popular. Allí, unes dones resaven el rosari. Una d’elles, Teresa la Teixidora, s’acostà a Bernat.
“Sou el frare que parla de pobresa i humilitat? El meu fill vol fer-se franciscà.”
Bernat li posà la mà a l’espatla. “Que vinga a mi. No li oferiré riqueses, però sí pau.”
A la vora del camí que duia al riu Palància, hi havia un petit convent de monges servites, dedicadat a Santa Anna al Peu de la Creu. Bernat va demanar audiència amb la mare abadessa Clara, una dona de mirada penetrant i veu dolça.
“Fra Bernat, hem sentit parlar de vos. Diuen que prediqueu amb l’exemple.”
“Només intente viure com el Poverello d’Assís,” respongué ell.
Les monges el convidaren a compartir el dinar: pa d’espelta, formatge fresc i herbes del jardí. Durant l’àpat, parlà de la necessitat de tornar a una vida austera, de la importància de la pregària i del servei als pobres.
Una jove novícia, Isabel, li preguntà: “I si el món no vol escoltar?”
Bernat la mirà amb tendresa. “Llavors cal parlar amb el silenci. El silenci també converteix.”
Durant la seua estada, Bernat va passejar pels mercats i les places. Parlava amb els forners, els ferrers, els pagesos. Escoltava més del que parlava. Un dia, a la plaça del Mercat, un home anomenat Rafel el sabater li digué:
“Frare, vosaltres parleu de pobresa, però nosaltres ja som pobres. Què ens podeu ensenyar?”
Bernat s’assegué al seu costat. “La pobresa que jo predique no és només de bossa, sinó de cor. És saber que no som amos de res, sinó servents de tot.”
Una dona, Maria la hortolana, afegí: “I com podem viure amb fe quan el blat no creix i la pluja no arriba?”
Bernat alçà els ulls al cel. “Amb esperança. La fe no és veure el miracle, sinó creure’l abans que arribe.”
Una vesprada, a l’hostal, Pere l’Hostaler li demanà: “Fra Bernat, com començà tot això? Per què vos feu frare?”
Bernat, amb veu suau, començà a contar:
“Vaig nàixer a terres de Lleida, en una casa humil. De jove vaig veure com els frares vivien entre llibres i or, mentre els pobres morien de fam. Vaig llegir la vida de sant Francesc i vaig entendre que la veritat no estava en els palaus, sinó en els camins. Vaig entrar a l’orde, però prompte vaig veure que calia una reforma. Així començà l’Observança: una crida a tornar a l’origen.”
Pere assentia, emocionat. “I ara esteu ací, entre granotes i gent senzilla.”
Bernat va somriure. “Ací és on vull estar.”
La darrera nit, Bernat va pujar al turó del castell de Morvedre. Des d’allí, contemplà la ciutat adormida, les teulades il·luminades per la lluna i el murmuri del riu. Es posà de genolls i pregà.
“Senyor, doneu-me força per continuar. Que la meua veu siga la vostra. Que el meu pas siga lleuger, però ferm.”
Les granotes cantaven a la llunyania, com si resaren amb ell.
L’endemà, Bernat va tornar al convent de Sant Francesc, on les obres ja estaven quasi acabades. Va beneir les pedres, les cel·les, el refectori. Va deixar instruccions per als frares: vida austera, servei als pobres, pregària constant.
Abans de marxar, passà per l’hostal. Pere li donà una bossa amb pa i figues. “Per al camí. I torneu quan vulgueu. Ací teniu casa.”
Bernat l’abraçà. “Gràcies. I recordeu: la fe es viu en el gest més menut.”
I així, amb pas tranquil i mirada clara, Bernat Escoriola deixà Morvedre, però el seu esperit quedà entre els seus carrers, les seues esglésies i les seues gents.