Vivim temps convulsos. Temps en què les certeses s’esfumen i les emocions guanyen terreny a la raó. Temps en què la precarietat, la incertesa i la frustració social s’han convertit en caldo de cultiu per a discursos que, sota l’aparença de solucions fàcils, amaguen receptes dures per a qui més pateix. En este context, sorprén —o potser no tant— que part del vot obrer, del vot de les persones aturades, del vot de qui viu amb l’aigua al coll, es decante per opcions com Vox, que proposen mesures que podrien empitjorar encara més les seues condicions de vida.
No es tracta de criminalitzar ni ridiculitzar eixe vot. Seria injust i contraproduent. El que cal és entendre per què passa, què mou a una persona que viu de lloguer, que cobra el salari mínim, que depén d’una prestació, a votar per un partit que vol eliminar eixes mateixes ajudes. I, sobretot, cal fer una reflexió col·lectiva sobre com hem arribat fins ací.
Vox ha sabut construir un relat potent. Un relat que apel·la a la identitat, a la nostàlgia, a la por. Un relat que diu “primer els de casa”, que promet ordre, que promet recuperar una Espanya que, segons ells, ha sigut desfigurada per les autonomies, per la immigració, per el feminisme, per la diversitat. És un relat emocional, visceral, que connecta amb sentiments profunds. I en política, els sentiments pesen més que les xifres.
Però darrere d’eixe relat, què hi ha? Quines són les propostes concretes que planteja Vox per a les persones treballadores, per a les que estan a l’atur, per a les que viuen amb pensions modestes, per a les que depenen del sistema públic de salut o educació? Si gratem un poc, el panorama és preocupant.
Eliminar el salari mínim interprofessional. Reduir les prestacions per desocupació. Rebaixar la indemnització per acomiadament. Permetre jornades laborals més llargues. Retallar en sanitat, educació, dependència, pensions. Eliminar l’ingrés mínim vital. Derogar lleis que protegeixen drets laborals, socials i civils. Tot això forma part del seu programa o del seu discurs públic. Són mesures que, si s’apliquen, afecten directament les condicions de vida de milions de persones. I, paradoxalment, moltes d’eixes persones són les que els voten.
Com s’explica esta contradicció? Per què algú votaria en contra dels seus propis interessos materials? La resposta no és senzilla, però hi ha diversos factors que poden ajudar a entendre-ho.
En primer lloc, hi ha una desafecció profunda cap als partits tradicionals. Molta gent sent que ha sigut ignorada, traïda, menystinguda per les forces que han governat durant dècades. El bipartidisme ha deixat un rastre de promeses incomplides, de corrupció, de polítiques que han afavorit els poderosos. En eixe context, Vox apareix com una força que diu les coses “clares”, que “no té por”, que “va contra el sistema”. És una forma de protesta, de dir “ja n’hi ha prou”.
En segon lloc, hi ha una instrumentalització de la por. Por a perdre el treball, por a la delinqüència, por a la immigració, por al canvi cultural. Vox alimenta eixes pors i les canalitza cap a culpables concrets: les persones migrants, les feministes, els independentistes, els funcionaris, els sindicats. És una estratègia coneguda: dividir per controlar. Si la gent està ocupada culpant-se entre si, no mira cap amunt.
En tercer lloc, hi ha una apel·lació a la identitat. Vox parla de “la pàtria”, de “l’orgull nacional”, de “la unitat d’Espanya”. Per a moltes persones, especialment en zones on la identitat espanyola ha sigut forta, eixe discurs connecta amb sentiments de pertinença, amb la necessitat de sentir-se part d’alguna cosa gran. I en temps de crisi, eixa necessitat es fa més intensa.
Però la identitat no ompli la nevera. La bandera no paga el lloguer. El patriotisme no cura malalties. I ací és on cal fer una reflexió serena però contundent. No es tracta de negar la importància dels sentiments, sinó de posar-los en context. Si un partit promet “Espanya” però et lleva el pa, potser cal repensar el vot.
És cert que l’esquerra ha comés errors. Ha perdut contacte amb els barris, amb les fàbriques, amb les persones majors, amb les famílies treballadores. S’ha centrat en discursos abstractes, en batalles culturals, en debats que no sempre connecten amb la realitat quotidiana. I eixe buit l’ha omplit la dreta radical, amb un discurs més directe, més emocional, més visceral.
Però també és cert que hi ha alternatives. Alternatives que defensen els drets laborals, que aposten per una sanitat pública forta, per una educació de qualitat, per pensions dignes, per polítiques d’habitatge, per una fiscalitat justa. Alternatives que no culpen les persones migrants, sinó que busquen solucions reals. Alternatives que no prometen miracles, però que treballen per millorar la vida de la gent.
El repte és tornar a connectar amb les persones. Escoltar-les, entendre-les, acompanyar-les. Fer política des de baix, des dels barris, des dels centres de treball, des dels centres de salut. Recuperar la confiança, no amb eslògans, sinó amb fets. I, sobretot, fer pedagogia. Explicar què implica cada proposta, qui guanya i qui perd amb cada mesura, com afecta cada vot a la vida quotidiana.
Perquè votar no és només un acte simbòlic. És una decisió que té conseqüències. Votar per qui vol eliminar el salari mínim és votar per salaris més baixos. Votar per qui vol retallar les pensions és votar per una vellesa més dura. Votar per qui vol privatitzar la sanitat és votar per pagar més per curar-se. Votar per qui vol eliminar les ajudes socials és votar per més pobresa. I això cal dir-ho, sense por, amb claredat, amb respecte, però amb fermesa.
No es tracta de criminalitzar ningú. Totes les persones tenen dret a votar el que vulguen. Però també tenen dret a saber què implica eixe vot. I ací és on els mitjans, les organitzacions socials, els sindicats, els partits, les persones compromeses, tenim una responsabilitat. No podem quedar-nos callades mentre es desmantellen els drets socials. No podem mirar cap a un altre costat mentre es retallen les llibertats. No podem normalitzar discursos d’odi, de discriminació, de violència simbòlica.
La democràcia no és només votar cada quatre anys. És participar, debatre, informar-se, exigir. És defensar els drets de totes les persones, especialment de les més vulnerables. És construir una societat més justa, més igualitària, més solidària. I això no es fa amb discursos buits, sinó amb polítiques valentes.
Vox promet “patria”, però a quin preu? Si la pàtria és excloent, si la pàtria és desigual, si la pàtria és autoritària, potser cal repensar què entenem per pàtria. Potser la vertadera pàtria és aquella que cuida, que protegeix, que garanteix drets, que no deixa ningú enrere. Potser la vertadera pàtria és la que posa les persones al centre, no els símbols.