Vivim en un temps en què les paraules tenen el poder de transformar consciències, i entre elles, la sororitat ha emergit com una de les més revolucionàries. No és només un terme nou, ni una moda passatgera dins del feminisme. És una pràctica, una actitud, una forma de relacionar-se que trenca amb segles de competència imposada entre dones i obri la porta a una germanor que va més enllà de la biologia. La sororitat és una aposta per la solidaritat, per la cura mútua, per la resistència col·lectiva davant les estructures patriarcals que han intentat dividir-nos.
Des del feminisme, la sororitat es presenta com una resposta a la fragmentació. És una manera de reconstruir vincles, de reconéixer l’altra com a igual, com a companya de lluita, com a persona digna de respecte i suport. En aquest sentit, la sororitat no és només una emoció o un sentiment, sinó una ètica relacional. Una forma de justícia que no es limita a les lleis, sinó que s’expressa en els gestos quotidians, en les mirades que no jutgen, en les paraules que acompanyen, en els silencis que escolten.
Però la sororitat no pot existir en un buit. Necessita espais, contextos, educació. I ací entra en joc una altra figura fonamental: la dels aliats feministes. Els homes que, des de la consciència del seu privilegi, decideixen no mirar cap a un altre costat. Que entenen que el feminisme no és una amenaça, sinó una oportunitat per ser més lliures, més justos, més humans. Ser aliat no és posar-se una etiqueta, ni fer-se fotos en manifestacions. És assumir una responsabilitat ètica, una incomoditat necessària, una pràctica constant de revisió i transformació.
Els aliats feministes han de saber que el seu paper no és liderar, ni ocupar espais que no els corresponen. És escoltar, aprendre, desaprendre. És intervenir quan cal, però també fer silenci quan el protagonisme ha de ser d’altres. És educar-se, llegir, reflexionar. És parlar amb altres homes, qüestionar actituds, desmuntar el masclisme quotidià que es manifesta en bromes, en gestos, en silencis còmplices. Ser aliat és estar disposat a perdre privilegis per construir una societat més equitativa.
I si parlem d’educació, no podem obviar el paper fonamental que tenim com a persones adultes en la formació de les noves generacions. Educar en sororitat i en aliances feministes és una tasca urgent, necessària, transformadora. No es tracta només de transmetre coneixements, sinó de sembrar valors. De crear espais segurs on les criatures puguen expressar-se lliurement, sense por, sense judicis. On puguen aprendre que la igualtat no és una teoria, sinó una pràctica que es viu cada dia.
Als nostres fills, cal ensenyar-los a ser aliats des de ben menuts. A reconéixer les seues emocions, a cuidar, a compartir, a respectar. A entendre que la masculinitat no ha de ser sinònim de dominació, ni de silenci, ni de violència. Que poden ser tendres, vulnerables, sensibles, i que això no els fa menys homes, sinó més complets. Cal trencar amb els estereotips que els limiten, que els empresonen, que els allunyen de la seua pròpia humanitat.
A les nostres filles, cal educar-les en sororitat. En la força de la germanor, en la bellesa de la col·laboració, en la potència de la solidaritat. Cal ajudar-les a construir una autoestima robusta, a reconéixer el seu valor, a defensar els seus drets. Cal evitar la competència imposada, les comparacions destructives, els missatges que les fan sentir insuficients. Cal oferir-los referents femenins diversos, potents, inspiradors. Dones que han fet història, que han trencat barreres, que han obert camins.
Però aquesta educació no pot ser només teòrica. Ha de ser vivencial, quotidiana, coherent. Les criatures aprenen del que veuen, del que senten, del que viuen. Si a casa hi ha corresponsabilitat, respecte, diàleg, igualtat, elles i ells ho integraran com a normalitat. Si veuen que les dones tenen veu, que els homes escolten, que les decisions es prenen en comú, estaran aprenent a construir relacions sanes, justes, lliures.
Des de la filosofia ètica, podem entendre la sororitat i el compromís dels aliats com a formes de responsabilitat moral. No són opcions, sinó exigències d’una vida autèntica. Tal com deia Hans Jonas, cal actuar de manera que els efectes de les nostres accions siguen compatibles amb la permanència d’una vida humana digna. I això implica transformar les relacions, les estructures, les mentalitats.
La sororitat és la revolució de la tendresa. És la força que naix de la cura, de la complicitat, de la resistència compartida. És la llavor d’un món on les dones no siguen rivals, sinó aliades. On les ferides es curen en comunitat. On la vulnerabilitat no siga debilitat, sinó potència.
Els aliats feministes són part d’aquesta revolució. No com a protagonistes, sinó com a companys de camí. Com a persones que han decidit no ser còmplices del patriarcat, sinó agents de canvi. Que han entés que la igualtat no és una amenaça, sinó una promesa. Que saben que el feminisme no és només per a les dones, sinó per a tota la societat.
Educar en aquests valors és una tasca col·lectiva. No és responsabilitat exclusiva de les escoles, ni de les famílies, ni dels moviments socials. És una missió compartida, que ens interpel·la a totes i tots. Que ens convida a revisar-nos, a qüestionar-nos, a transformar-nos. Que ens recorda que el món que volem no es construirà amb discursos buits, sinó amb pràctiques concretes, amb gestos quotidians, amb compromisos reals.
Des del País Valencià, amb la nostra riquesa cultural, amb la nostra història de resistència, amb la nostra capacitat de crear comunitat, podem ser referents en aquesta tasca. Podem fer de la sororitat i de les aliances feministes una forma de vida. Podem educar criatures lliures, valentes, empàtiques. Podem construir espais on la igualtat no siga una utopia, sinó una realitat.
Perquè al cap i a la fi, el feminisme no és només una lluita. És una esperança. És una promesa de món millor. És una invitació a viure amb més justícia, amb més respecte, amb més amor. I això és una causa que val la pena.