Sagunt, ciutat de contrastos i de memòria mil·lenària, continua sent un diamant en brut dins del mapa turístic valencià. Malgrat comptar amb un patrimoni històric envejable, una costa generosa i una ubicació estratègica, el municipi no aconsegueix consolidar-se com una destinació turística de primer ordre. I no és per falta de potencial, sinó per una gestió política que, tot i les bones intencions, sembla quedar-se curta, difusa i poc ambiciosa.
El govern municipal encapçalat per Darío Moreno, del Partit Socialista, ha fet algunes passes en matèria turística, però la realitat és que Sagunt no figura en cap dels rànquings de ciutats més visitades del País Valencià. Mentres Benidorm, Alacant, València o Peníscola acumulen milers de visitants i apareixen en els estudis de plataformes com Jetcost, Sagunt queda fora del radar. I això, en part, és responsabilitat directa de les polítiques municipals que no han sabut posicionar la ciutat com cal.
És cert que s’han fet accions puntuals: participació en fires com FITUR, presentació del Camí de Santiago saguntí, adhesió al Sistema Integral de Qualitat Turística (SICTED), i fins i tot un estudi de viabilitat per al turisme de congressos. Però tot això, si no va acompanyat d’una estratègia global, transversal i amb recursos, es queda en paper mullat. Sagunt necessita una política turística valenta, decidida, que aposte per fer de la ciutat un referent, no una nota a peu de pàgina.
El problema no és només la manca de presència en els rànquings. És que no hi ha una marca turística clara. Sagunt és història, sí. És natura, també. Té platges, té festes, té cultura. Però, com es comunica tot això? Quina imatge es projecta? Quins canals s’utilitzen? Quina és la narrativa que s’ofereix al món? La resposta, malauradament, és que no hi ha una narrativa potent. No hi ha una campanya de promoció que faça vibrar, que emocione, que convide a descobrir la ciutat. I això és una responsabilitat política.
El govern de Darío Moreno ha centrat bona part dels seus esforços en el desenvolupament industrial, especialment amb la gigafactoria de PowerCo i les inversions en infraestructures com el vial estructural de Parc Sagunt o l’estació intermodal. Tot això és positiu per a l’economia local, però no pot ser excusa per oblidar el turisme. Al contrari: el desenvolupament industrial hauria de ser complementari al turisme, generant sinergies, creant nous serveis, atraent visitants professionals que també volen conéixer la ciutat.
El turisme industrial, de fet, és una tendència creixent. Sagunt ha participat en la fira B-industrial de Barcelona, mostrant el seu patrimoni fabril. Però, una vegada més, la participació no és suficient. Cal una aposta decidida per convertir el patrimoni industrial en un producte turístic atractiu, visitable, integrat en rutes, en experiències. No n’hi ha prou amb dir que tenim història: cal fer-la visible, accessible, emocionant.
Les festes patronals, declarades d’Interés Turístic Autonòmic, són una altra oportunitat desaprofitada. Amb revetles, sopars de penyes, concursos de paelles i espectacles musicals, podrien ser un reclam potent. Però la promoció és escassa, la difusió limitada, i la capacitat d’atracció queda reduïda a l’àmbit local. On està la campanya que convida a viure les festes de Sagunt com una experiència única? On estan els vídeos, els influencers, les accions digitals que posicionen la ciutat en el mapa festiu valencià?
El sector laboral vinculat al turisme també pateix les conseqüències d’aquesta gestió tímida. Tot i que s’han fet entrevistes a col·lectius locals i s’ha consultat la ciutadania en l’estudi de viabilitat del turisme MICE, no hi ha un pla clar per a la formació, la contractació ni la professionalització del sector. Les empreses locals participen en workshops, sí, però sense una estructura que garantisca continuïtat, resultats i retorn econòmic. El turisme pot ser una font d’ocupació estable, digna i diversa, però cal voluntat política per fer-ho realitat.
Pel que fa a la despesa turística, les estimacions apunten que Sagunt podria estar generant entre 40 i 50 milions d’euros anuals en ingressos vinculats al turisme. És una xifra respectable, però molt per davall del que podria aconseguir si es gestionara amb més ambició. Amb una despesa mitjana de 110 euros per dia i una estada de 4 dies, el potencial és evident. Però per atraure més visitants, cal fer més que participar en fires: cal transformar la ciutat en una destinació desitjada.
La Generalitat Valenciana, sota el govern de Carlos Mazón, ha invertit fortament en Sagunt, però amb un enfocament clarament industrial. No hi ha indicis que s’haja exclòs la ciutat dels circuits turístics de manera deliberada, però tampoc s’ha fet una aposta clara per potenciar-la com a destinació turística. Això deixa el pes de la responsabilitat en mans del govern local, que hauria de aprofitar les inversions per crear una oferta turística complementària, innovadora i competitiva.
Sagunt no pot continuar sent una ciutat amb potencial etern. Ha de passar a l’acció. Ha de creure en el seu valor turístic i comunicar-lo amb força. Ha de generar productes turístics que connecten amb les emocions, amb les experiències, amb les noves formes de viatjar. I per això, cal lideratge polític, visió estratègica i capacitat de gestió.
El govern de Darío Moreno té l’oportunitat de fer de Sagunt una ciutat turística de referència. Però per ara, les accions són insuficients, disperses i poc efectives. El turisme no pot ser una àrea secundària, ni una excusa per a fer bonic en les memòries anuals. Ha de ser un motor de transformació, de dinamització econòmica, de projecció cultural.
Sagunt mereix més. Mereix estar entre les ciutats més visitades del País Valencià. Mereix que el seu patrimoni siga reconegut, que les seues festes siguen celebrades, que la seua costa siga gaudida, que la seua gent tinga oportunitats laborals reals. I això només serà possible si el govern municipal deixa de conformar-se amb accions puntuals i aposta per una política turística integral, valenta i transformadora.