31.8.25

Sandies amb pepites: consciència en temps de comoditat

En un món cada cop més accelerat, on la comoditat s’ha convertit en virtut, sorprèn com els símbols més senzills poden contenir veritats profundes. La sandia, fruit estiuenc per excel·lència, ha esdevingut en els darrers anys un emblema de resistència per al poble palestí. Però no és una sandia qualsevol: és una sandia amb pepites.

Les pepites, sovint considerades una molèstia en el consum modern, són precisament allò que fa que el fruit sigui complet. Representen la capacitat de regenerar-se, de sembrar, de perpetuar la vida. En el context palestí, són la metàfora viva de la memòria, de la identitat que no es pot extirpar.

Aquesta imatge contrasta amb la tendència actual de preferir sandies sense pepites. Fruits modificats per facilitar el consum, per evitar entrebancs, per fer la vida més “fàcil”. Però en aquesta facilitat hi ha una pèrdua: la pèrdua de la complexitat, de la naturalesa autèntica, de la llavor.

Si traslladem aquesta metàfora a la societat contemporània, ens trobem amb una realitat inquietant. Vivim en una època on les ànsies són sense pepites. Les lluites s’esterilitzen, les idees es simplifiquen, les emocions es maquillen. Tot ha de ser ràpid, net, digerible.

Potser és per això que la consciència col·lectiva sembla afeblida. Sense pepites, no hi ha arrels. Sense arrels, no hi ha resistència. I sense resistència, no hi ha memòria. Ens hem acostumat a viure en una superfície amable, però buida.

La sandia amb pepites ens recorda que la veritat no sempre és còmoda. Que la identitat no es pot reduir a una etiqueta. Que la lluita per la dignitat requereix espais incòmodes, decisions difícils, i sobretot, voluntat de mirar més enllà del que és fàcil.

En aquest sentit, la reivindicació palestina amb la sandia és un gest poètic i polític. És una manera de dir: “Som aquí, amb tot el que som. Amb les nostres pepites, amb la nostra història, amb les nostres ferides.” És una afirmació de presència enmig de l’intent d’esborrar.

Però no només Palestina. Aquesta metàfora pot estendre’s a moltes altres lluites silenciades, a moltes altres veus que incomoden. Les sandies amb pepites són les veritats que no es poden triturar. Són les històries que no es poden simplificar.

I nosaltres, com a societat, què preferim? La comoditat de la sandia sense pepites o la veritat incòmoda de la fruita completa? La consciència requereix esforç, incomoditat, temps. Però també és l’únic camí cap a una llibertat real.

La cultura del consum ens ha ensenyat a evitar les pepites. A rebutjar allò que ens obliga a parar, a pensar, a qüestionar. Però potser ha arribat el moment de recuperar-les. De tornar a sembrar consciència, una pepita a la vegada.

Les lluites que perduren són les que no s’han deixat domesticar. Les que han mantingut les seves pepites intactes, malgrat els intents d’esterilitzar-les. És en aquestes lluites que trobem la força de la memòria, la dignitat de la resistència.

La sandia amb pepites és, doncs, molt més que un símbol. És una crida a recuperar la complexitat, a abraçar la incomoditat, a reconèixer que la veritat no sempre és suau. Però que és necessària.

Potser no podem canviar el món de cop. Però podem començar per reconèixer les pepites que hem anat perdent. Per tornar a donar valor a allò que ens fa pensar, sentir, actuar.

Perquè la consciència no és un luxe. És una llavor. I com tota llavor, necessita terra, temps i coratge per créixer.