Context històric de la diàspora africana a Europa
La diàspora africana a Europa té arrels profundes en els processos colonials i posteriorment en les migracions laborals del segle xx. A França, a partir de la dècada dels vint es van establir les primeres comunitats subsaharianes, sovint vinculades al reclutament colonial de soldats. A Alemanya, els fluxos posteriors a la primera guerra mundial i l’arribada de treballadores del Camerun o del Senegal van representar episodis primerencs de presència negra. A la península Ibèrica, l’Equatorial Guinea va ser el nucli originari de la desconeguda primera onada africana, abans del relevante increment migratori produït a partir dels anys noranta. Aquest llegat històric, marcat per desigualtats estructurals heretades de l’esclavatge i el colonialisme, estableix un context en el qual la construcció de ciutadania plena i de veu política ha estat contrariada per mecanismes de discriminació simbòlica i legal.
Realitat demogràfica i distribució territorial
En l’actualitat, les grans metròpolis europees concentren una part substancial de la població afrodescendent. A Barcelona, Madrid o València, la comunitat subsahariana ha crescut ràpidament durant dues dècades, arribant a percentatges significatius en alguns barris. Tanmateix, aquesta distribució espacial no s’ha traduït en una proporció equivalent de regidors o diputades a les institucions. Al País Valencià, malgrat el creixement demogràfic de persones procedents d’orígens africans, no existeix fins al moment cap representant històric a les Corts o en càrrecs municipals de certa entitat que s’identifique o declare com a afrodescendent. Això contrasta amb altres realitats com les determinades ciutats nord-americanes o l’Estat espanyol, on figures com Rita Bosaho o Consuelo Cruz van obrir vies de representació.
Factors de la baixa participació política
La baixa presència en llistes electorals i en càrrecs electes no es pot explicar únicament per motius numèrics. La manca de capital social, la discriminació en l’accés a l’educació i el mercat laboral, i la segregació residencial generen barreres estructurals. A més, la invisibilitat cultural i mediàtica dificulta que la ciutadania perceba figures afrodescendents com a possibles referents, mentre que la tradició de partits amb llistes tancades i l’absència de polítiques internes de diversitat consoliden mecanismes de reproducció dels grups dominants. En aquest marc, la mobilització associativa emergeix com a àmbit de formació de lideratges, però no sempre es tradueix en candidatures viables, atès que el procés d’inserció política requereix recursos, xarxes i experiència prèvia que moltes persones migrants no han tingut l’oportunitat de desenvolupar.
El cas del País Valencià
A la Comunitat Valenciana, les entitats de suport a la integració, com l’Associació de Famílies i Amics de la Comunitat Negre d’Origen Africà (afaco), duen anys promovent tallers de lideratge i apoderament. Alhora, les propostes de resolució no legislativa per al reconeixement i el seguiment de polítiques d’igualtat de les dones afrodescendents han estat impulsades per sobreposicions de forces socials i partits progressistes. Tanmateix, cap candidatura municipal o autonòmica amb perfil clarament afrodescendent ha assolit un escó en aquest territori. La feblesa d’una lògica de quota o discriminació positiva també condiciona el fet que els partits, tot apel·lant a la representativitat genèrica, no despleguen mesures específiques que garanteixen la visibilitat de la comunitat negra, més enllà de les dinàmiques merament formals de paritat de gènere.
Representació estatal a l’Estat espanyol
A escala estatal, el Congrés dels Diputats va veure per primera vegada una persona negra en una llista del Partit Socialista de Catalunya l’any 2004, quan Consuelo Cruz Arboleda va ocupar un escaño que va permetre trencar tòpics sobre la presència de persones procedents d’excolònies a l’àmbit legislatiu. La irrupció de Rita Bosaho com a primera diputada negra d’Izquierda Unida el 2015 va posar la lluita antiracista al centre de l’agenda parlamentària, mentre que figures com Ángela Rodríguez, amb arrels sahrauís, van aportar una mirada interseccional centrada en la desigualtat de gènere i la històrica discriminació colonial. A banda del Congrés, el Parlament Europeu també ha acollit eurodiputats amb soques familiars africanes, com Manu Pineda, que ha defensat una visió solidària de la política migratòria i dels drets humans en l’àmbit global.
Panorama europeu i experiències comparades
En l’àmbit europeu, la presència de persones afrodescendents a parlaments nacionals o regionals presenta amplis contrastos entre països. Al Regne Unit, la figura de Diane Abbott des de 1987 es converteix en referent incontestable, mentre que la jove Bell Ribeiro-Addy i Florence Eshalomi han refrescat la visibilitat parlamentària amb discursos que connecten comunitats urbanes londinenques. A França, Christiane Taubira ha esdevingut símbol de resistència contra el racisme institucional, alhora que Serge Letchimy ha elevat la veu de la ultraperiferia francesa al si de l’Assemblea Nacional. A Alemanya, Karamba Diaby i Aminata Touré representen itineraris de mobilització i innovació política en contextos legislatius, a l’igual que Toni Iwobi a Itàlia i Sylvana Simons als Països Baixos. A Bèlgica, Assita Kanko ha projectat en clau continental la necessitat de polítiques de gènere i desenvolupament, evidenciant que, malgrat els èxits individuals, la normalització de la diversitat racial perviu com a assignatura pendent.
Reflexió filosòfica sobre justícia i democràcia
Des d’una perspectiva de teoria de la justícia, la simple igualtat formal del vot no garanteix la participació efectiva de grups que, històricament, han estat relegats a la marginalitat. Les aportacions de pensadors com John Rawls postulaven un vel d’ignorància que asseguraria institucions imparcials, però la crítica de la teoria crítica i del reconeixement, tal com la planteja Nancy Fraser, recull la necessitat d’un reconeixement polític i cultural que superi el mer formalisme. En aquest sentit, la manca de representants afrodescendents esdevé un indici de la insuficiència dels mecanismes locals i regionals per corregir desigualtats de partida. Cal, per tant, repensar la democràcia com un procés en el qual la pluralitat de veus no siga una mera declaració d’intencions, sinó un element vertebrador del sistema polític.
Anàlisi sociològica i simbòlica
Des d’una òptica sociològica, les investigacions sobre capital social apunten que la dansa dels contactes i de la confiança recíproca és clau per accedir a espais de decisió. La tradició colonial ha deixat seqüeles de violència simbòlica que generen desconfiança vers les institucions, mentre que la invisibilitat mediàtica reforça estereotips que releguen les persones afrodescendents a rols de subordinació. Els moviments antiracistes contemporanis han recrudescut la denúncia de desigualtats en salut, habitatge i treball, però la traducció d’aquest diagnòstic en projectes polítics es topa amb el mur de l’escassa formació política prèvia i de la dificultat d’accés a fons o patrocini per impulsar campanyes electorals competitives.
Perspectives demogràfiques de futur
Les projeccions mostren que la població d’origen africà seguirà creixent a les grans àrees urbanes europees. Aquesta tendència hauria de predir un augment proporcional de representació política si s’implementen mecanismes adequats. No obstant això, la simple relació numèrica no basta. Les dinàmiques internes dels partits i la construcció de coalicions socials són determinants per traduir el pes demogràfic en força institucional. A més, la generació jove, nascuda sovint en el país o amb una socialització mixta, incorpora formes d’identitat híbrides que reclamen noves categories de reconeixement més enllà de la dicotomia nadiu-estranger.
Aspectes culturals i identitaris
La identitat afrodescendent en contextos europeus es construeix sovint en un espai de tensió entre l’autoexotització i la necessitat d’assimilar‐se a les normes dominants. La producció artística, literària i musical nascuda de la diàspora actua com a dispositiu de resistència i de reescriptura del passat, però en l’àmbit polític cal una traducció d’aquest capital simbòlic en discursos legislatius i polítiques públiques que reconeguen la pluralitat lingüística, cultural i religiosa. Sense aquest reconeixement actiu, la diversitat corre el risc de quedar com una simple etiqueta residual, sense capacitat per transformar les pràctiques administratives o educatives en clau inclusiva.
Dinàmiques de poder i democratització interna
Els partits polítics són espais claus on es defineixen criteris de participació. La majoria de formacions manté lògiques de cooptació i de reproducció dels grups dominants, on les persones amb trajectòria en moviments de base i qui disposen de xarxes de suport tenen avantatge per obtindre llocs en llistes. Les experiències d’obertura en partits amb mecanismes primaristes, com els cercles de Podemos o les assemblees locals d’Izquierda Unida, han facilitat l’entrada d’algunes veus afrodescendents, però sense un compromís explícit amb quotes de diversitat racial, aquests avenços són fràgils.
Reptes i oportunitats per a una representació inclusiva
Per avançar cap a democràcies més representatives cal incorporar a tots els nivells mesures de discriminació positiva raonables, que garanteisquen la presència de persones afrodescendents en posicions visibles tant en llistes electorals com en càrrecs de direcció interna. A més, els plans de formació i mentoria han de ser co‐dissenyats amb organitzacions de base, de manera que foren ajustats a les necessitats reals de les persones candidates. La col·laboració entre entitats antiracistes, institucions públiques i mitjans de comunicació resulta fonamental per construir un relat narratiu positiu de la diversitat racial, capaç de trencar els estereotips i incentivar la participació ciutadana.
Bases bibliogràfiques i referències
Diverses aportacions resulten imprescindibles per comprendre plenament els fenòmens descrits. El document de l’Organització de les Nacions Unides que presentà el Pla d’Acció per al Decenni Internacional dels Afrodescendents (2015-2024) ofereix una perspectiva global de recomanacions per al reconeixement, el desenvolupament i la justícia en clau afrodescendent. Stuart Hall, en el text Cultural Identity and Diaspora, proposa una visió de la identitat com a construcció històrica sempre inacabada, que és especialment rellevant per a comunitats marcades pel trasllat forçat i la segregació. John Antón Sánchez, a La política del reconocimiento en el Decenio Internacional Afrodescendiente, subratlla la necessitat de mecanismes legals i institucionals que superen la mera formalitat. Mel Allfrey, en Black Europe: Politics, Culture, Identity, analitza casos europeus comparats per mostrar com la cultura i la política convergeixen en la definició del subjecte polític afrodescendent. Finalment, la Biblioteca Africana insisteix en la importància de recuperar narracions i pràctiques culturals per reforçar el reconeixement simbòlic.
Conclusió
L’anàlisi integral dels factors històrics, socials, demogràfics i culturals posa de manifest que la baixa representació política de persones afrodescendents no és un fenomen accidental, sinó fruit de processos de discriminació estructural i de pràctiques internes dels partits que reprodueixen les jerarquies existents. Tanmateix, l’evolució demogràfica, la mobilització associativa i l’impuls que proporcionen moviments globals antiracistes creen oportunitats per revertir aquesta situació. Les democràcies europees, inclosa la Valenciana, necessiten incorporar amb caràcter urgent eines de discriminació positiva, programes de mentoria dissenyats conjuntament amb les pròpies comunitats i narracions mediàtiques que valoren la diversitat com a actiu. Només d’aquesta manera la institució política podrà deixar de ser un espai tancat i esdevindre un reflex fidel de la pluralitat social. La transformació democràtica requereix de la complicitat de totes les persones i institucions, així com del reconeixement que la diversitat racial aporta visions i solucions innovadores als reptes col·lectius.