En l’àmbit filosòfic, la dialèctica entre l’individu i la comunitat ha posat de manifest la centralitat de la responsabilitat envers l’altre. Emmanuel Levinas va destacar que l’encontre amb el rostre de la persona aliena genera un imperatiu moral irrenunciable. Aquesta crida, que desborda la mera simplicitat de la simpatia, situa la solidaritat com la base mateixa de l’ètica. Quan algú reconeix el rostre de l’altre, comprèn que la seva existència interpel·la la pròpia i reclama una resposta activa en forma de cura i compromís.
Hannah Arendt, per la seua banda, va subratllar el caràcter polític de la solidaritat. Per a ella, més enllà de la compassió, la solidaritat esdevé una decisió racional que atorga legitimitat a l’acció col·lectiva. Aquesta opció s’inscriu en l’espai públic de la deliberació i de la presa de consciència compartida. D’aquesta manera, la solidaritat es consolida com un instrument de participació i de construcció de poder popular, on cada persona és reconeguda en igualtat de condicions i dignitat.
La sociologia d’Émile Durkheim va oferir eines conceptuals per entendre com la solidaritat s’articula segons l’estructura de la societat. En comunitats de dimensions reduïdes i amb homogeneïtat de costums, la solidaritat mecànica es fonamenta en la similitud de creences i pràctiques. L’atribució d’un sentit col·lectiu a la vida quotidiana reforça un sentiment de pertinença que actua com a pegament social. Quan la societat augmenta la seua complexitat, la divisió del treball genera interdependència entre especialitats, i emergeix així la solidaritat orgànica. Aquesta forma de solidaritat recull la necessitat de complementarietat entre rols diversos, convertint la diferència en un motor de cohesió.
En la seva evolució històrica, el terme solidaritat pren el seu nom del concepte llatí solidus, que feia referència a una moneda estable i de gran valor. Aquesta arrel evoca la idea d’una unió sòlida i constant, capaç de resistir tensions internes. Alhora, la noció de sòlid remarca la consistència d’un teixit social que es manté ferm fins i tot en moments d’adversitat. Per tant, la solidaritat apareix com una relació permanent i agermanada, en contraposició al pacte puntual o a la caritat ocasional.
La doctrina social de l’Església catòlica, en paraules de Joan Pau II, concep la solidaritat com la “determinació ferma i perseverant de treballar pel bé comú”. Aquesta visió compromet les institucions i la societat civil a garantir la dignitat de totes les persones, especialment de qui es troba en situació de vulnerabilitat. La solidaritat esdevé llavors un imperatiu moral que traspassa les fronteres confessionals i exigeix la transformació de les estructures injustes. Quan la comunitat practica aquesta convicció, s’obre la possibilitat de construir un ordre social més humà i respectuós de la pluralitat.
En l’àmbit de les polítiques públiques, la solidaritat és l’eix que inspira la protecció social. Quan les administracions desenvolupen sistemes de salut universals, programes educatius accessibles i prestacions destinades a la valoració del treball i de la cura, posen en pràctica el principi de justícia distributiva. A través d’aquests instruments, la solidaritat es materialitza en drets garantits, de manera que cap persona no queda al marge de serveis essencials. Aquest compromís institucional és una mostra clara que la fraternitat i la reciprocitat són valors que travessen l’estructura jurídica i administrativa.
Els debats bioètics han situat la solidaritat en el centre de les decisions relacionades amb l’accés als tractaments i amb la investigació biomèdica. La Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans reconeix que la cooperació entre estats, entitats sanitàries i col·lectius de pacients és fonamental per garantir un repartiment equitatiu de medis terapèutics. En situacions de crisi, aquesta perspectiva coopera amb el principi de benefici comú, i recorda que la salut col·lectiva només es preserva quan es comparteixen coneixements i recursos.
La psicologia social i clínica ha explorat la solidaritat com una manifestació avançada de l’empatia, que integra components emocionals i cognitius. Quan una persona és capaç d’imaginar-se en la pell de l’altra, desenvolupa respostes espontànies de suport que reforcen el vincle comunitari. Aquest procés no només alleuja el patiment immediat, sinó que promou la generació d’un sentit de seguretat i de pertinença. Quan la solidaritat és percebuda com un recurs fiable, el benestar emocional de totes les persones s’enforteix i la confiança en el grup s’expandeix.
En els segles passats, moviments històrics van demostrar la maduresa del sentit de solidaritat. Durant l’alçament dels sindicats obrers del segle XIX, la mobilització col·lectiva dels treballadors va aconseguir millores substancials en les condicions laborals i en la protecció davant riscos. Les jornades de lluita compartides van consolidar una consciència comuna que transcendia la identitat individual, generant un sentiment d’aliança que avui defineix gran part del sindicalisme contemporani.
La revolució feminista va aportar una dimensió singular de solidaritat amb la idea de sororitat. Aquest terme posa en relleu la necessitat que les dones reconeguen mútuament l’opressió compartida i actuen en coordinació per superar-la. Més enllà de la fraternitat homogeneïtzant, la sororitat celebra les diferències i estableix un compromís específic amb l’alliberament de les dones. Aquesta forma de solidaritat va contribuir a redefinir els paràmetres de la justícia de gènere i ha permès la construcció de discursos i pràctiques inclusives.
El moviment antirracista ha escampat la idea que la solidaritat entre les persones oprimides i amb aliances d’altres col·lectius és essencial per combatre el racisme estructural. Les convocatòries conjuntes, les accions de suport mutu i els espais de formació compartida han generat consciències que interpel·len les polítiques públiques i les gestions institucionals. D’aquesta manera, la solidaritat s’entén com un pont entre experiències diverses i com una estratègia col·lectiva de resistència i de transformació.
En temps recents, la solidaritat global ha quedat plasmada en la resposta a crisis humanitàries i sanitàries. L’atenció als i les refugiades procedents de conflictes armats i la circulació solidària de materials mèdics durant la pandèmia van posar de manifest la capacitat d’organització internacional. Aquestes experiències demostren que la solidaritat, quan es vehicula mitjançant xarxes civils i aliances transnacionals, pot superar barreres polítiques i logístiques per atendre urgències vitals.
L’ecosistema festiu i associatiu valencià il·lustra la solidaritat com una pràctica quotidiana i creativa. Les falles mobilitzen artistes, artesanes i veïnat per construir monuments que després són cremant com a manifest simbòlic de renovació. Alhora, les colles castelleres que actuen en territori valencià exemplifiquen l’ajuda mútua a gran alçada, on cada persona confia en l’altra per aixecar estructures humanes impressionants. En ambdós casos, la solidaritat no és un concepte abstracte sinó una activitat palpable i festiva.
També les dites populars recullen de manera sintètica la saviesa solidària. “Qui té un amic té un tresor” subratlla que la preservació de les relacions és més rellevant que qualsevol riquesa material. “Tots a una veu” evoca la unió com a instrument de canvi i de resistència. Aquests refranys vius han persistit a la tradició oral perquè canalitzen el record que la solidaritat és una alegria compartida i una responsabilitat permanent.
La frase “El poble salva el poble” sintetitza l’essència de la solidaritat col·lectiva quan les institucions no fan front a les necessitats. Procedent del repertori musical del rock radical valencià i de citacions literàries, aquesta expressió recorda que són les persones de peu de carrer les que finalment despleguen xarxes de suport mutu. L’acció comunitària que sorgeix quan la burocràcia es fa opaca reafirma el principi que la dignitat i la supervivència depenen de la cooperació directa.
André Comte-Sponville va distingir solidaritat objectiva i subjectiva per mostrar-ne la complexitat. La primera al·ludeix a la coincidència d’interessos i destins compartits, mentre que la segona remarca la consciència activa d’aquest vincle. Sense aquesta presa de consciència, la solidaritat esdevé inercial i mancada de força transformadora. Cal, per tant, que la ciutadania no només reconega els lligams que la uneixen sinó que els visibilitze i els defensi amb accions concretes.
El decadentisme de l’individualisme extrem s’eradica amb la pràctica solidària. Quan es reivindica la càrrega i el gaudi compartits, es trenca amb la hipòtesi que la felicitat és un acte exclusivament privat. La solidaritat rebutja la idea que algunes vides puguen considerar-se prescindibles i reclama la igual dignitat de totes. D’aquesta manera, esdevé una estratègia de resistència que posa en qüestió la cultura de la indiferència i de l’egoïsme.
El llenguatge inclusiu i no discriminatori és part de la pràctica solidària quotidiana. Quan adoptem pronoms que respecten totes les identitats de gènere, quan evitem expressions excloents i quan formulem acollides que abracen la diversitat, establim espais de pertinença oberts a totes les persones. Aquestes formes de comunicació són rituals diaris que condicionen la convivència i pregonen la solidaritat com un valor que travessa cada paraula.
No obstant això, la solidaritat pot perdre empenta si es confon amb un assistencialisme que no qüestiona els orígens de la desigualtat. Quan l’ajuda es limita a pal·liar efectes sense abordar estructures, deixa de ser transformadora. Perquè la solidaritat complisca el seu propòsit emancipador és necessari diagnosticar els mecanismes de poder, reflexionar sobre les prioritats i establir estratègies que promoguen el canvi de fons.
En la praxis diària, la solidaritat es concreta en múltiples formes de voluntariat que impulsen projectes comunitaris, tallers educatius i espais de suport emocional. Les organitzacions no governamentals i les xarxes de veïnatge són agents que articulen recursos i habiliten processos de canvi local. Aquestes pràctiques constaten que la solidaritat és un element vertebrador d’iniciatives que apropen solucions a persones que en situació de risc solen quedar al marge.
La reflexió crítica sobre la solidaritat apunta a la necessitat de vincular-la amb la justícia social i amb la democràcia participativa. Sense l’exigència de transparència, rendició de comptes i inclusió efectiva, la solidaritat pot quedar relegada a discursos simbòlics. Quan, en canvi, es recolza sobre estructures que impliquen la ciutadania en la presa de decisions, reforça el caràcter democràtic i contribueix a la construcció d’un futur compartit.
La solidaritat és una arquitectura de valors i pràctiques que articula perspectives ètiques, socials, polítiques, culturals i científiques. És una actitud activa que recull l’herència de lluites històriques i projecta transformacions col·lectives. Tal com recorda l’eslògan “El poble salva el poble”, la veritable força resideix en la cooperació i en la confiança mútua. Només si mantenim viu el compromís solidari podrem avançar cap a una societat més cohesionada, justa i plena de dignitat compartida.