En un món marcat per la fragmentació, la crisi ecològica i la pèrdua de referents espirituals, emergeixen iniciatives que busquen reconstruir vincles entre persones, comunitats i amb la natura. L’ecumenisme, entés com a camí de diàleg i reconciliació entre confessions cristianes, troba en la comunitat de Taizé i en la Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació dos espais privilegiats per a la reflexió i l’acció compartida. Este article proposa una mirada interdisciplinària que articula filosofia, sociologia, demografia i espiritualitat per a comprendre el potencial transformador d’estes iniciatives.
L’ecumenisme com a camí cap a la unitat en la diversitat ha anat guanyant força des del Concili Vaticà II, que ja advertia que “la divisió entre cristians és un escàndol per al món”. El papa Francesc ho ha reafirmat amb contundència: “l’ecumenisme no és una opció, és un imperatiu”. Esta crida a la unitat no implica uniformitat, sinó una comunió que respecta la pluralitat. En este sentit, la comunitat de Taizé representa una “paràbola de comunió”, com afirmava germà Roger Schutz, el seu fundador. Taizé no busca una síntesi doctrinal, sinó una espiritualitat compartida basada en la pregària, el silenci i la reconciliació.
La comunitat de Taizé: espiritualitat de comunió i pau és un exemple viu d’ecumenisme en acció. Fundada en 1940, ha esdevingut un referent mundial per a joves que busquen sentit, pau interior i fraternitat. Els seus cants repetitius, la simplicitat litúrgica i l’acollida universal configuren un espai on la fe es viu des de la confiança. Germà Roger afirmava que “quan el cor està en pau, pot escoltar”, i esta escolta profunda és la base d’una espiritualitat que no fuig del món, sinó que s’hi implica.
La Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació: una crida ecumènica va ser instituïda pel papa Francesc en 2015, i se celebra cada 1 de setembre. Marca l’inici del Temps de la Creació, que s’estén fins al 4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assís. El seu objectiu és promoure una conversió ecològica que implique pregària, reflexió i acció per la cura de la casa comuna. El lema triat per a l’any 2025, “Semilles de paz y esperanza”, connecta amb el Jubileu i amb el desé aniversari de l’encíclica Laudato si’. El Dicasteri per al Desenvolupament Humà Integral subratlla que “la metàfora de la llavor indica la necessitat d’un compromís a llarg termini” i que “la pau amb la creació” és inseparable de la pau entre persones.
Esta jornada té una clara vocació ecumènica, i cada vegada més comunitats ortodoxes, anglicanes i protestants s’hi sumen. A més, s’obri a altres tradicions religioses que comparteixen el respecte per la natura, com l’hinduisme, el budisme, l’islam i les cosmovisions indígenes. Així, es podria sumar altres religions a esta crida espiritual, no només des de la tolerància, sinó des de la comunió profunda amb la Terra.
Des de la filosofia, podem entendre la cura com a ètica fonamental. Hans Jonas, en la seua obra El principio de responsabilidad, planteja la necessitat d’una ètica orientada al futur, capaç d’afrontar els riscos de la tecnologia i la degradació ecològica. Esta ètica no es basa en el càlcul, sinó en la responsabilitat envers les generacions futures. La Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació recupera esta visió, proposant una ontologia de la interdependència. La creació no és un recurs, sinó una relació. No som amos del món, sinó part d’ell.
Des de la sociologia, cal reconstruir el vincle trencat amb la natura. Zygmunt Bauman, en la seua teoria de la modernitat líquida, descriu una societat marcada per la fugacitat, la desconnexió i la pèrdua de vincles. En este context, la relació amb la natura esdevé instrumental, i la crisi ecològica és també una crisi de sentit. La Jornada i Taizé proposen una reconstrucció del vincle, no des de la nostàlgia, sinó des de la comunió. La natura no és només paisatge, sinó espai sagrat. Esta visió implica també una dimensió social: les comunitats més vulnerables són les que més pateixen els efectes del canvi climàtic, i la cura de la creació és inseparable de la justícia social.
Des de la demografia, el repte de la sostenibilitat és evident. La població mundial supera els 8.000 milions, i el problema no és el nombre, sinó el model de consum. Si tothom visquera com en els països més rics, necessitaríem diversos planetes. La Jornada convida a repensar els estils de vida, no des de la por, sinó des de l’amor. A més, la crisi climàtica genera desplaçaments forçats. Milions de persones es veuen obligades a migrar per sequeres, inundacions o pèrdua de terres cultivables. Estes migracions climàtiques són un fenomen silenciat que exigeix una resposta ètica global.
Des de la espiritualitat, cal una ecologia integral i esperança. L’encíclica Laudato si’ proposa una ecologia que articula medi ambient, vida humana, cultura i espiritualitat. El papa Francesc afirma que “la creació no és només ètica, sinó també teologia”, perquè implica el misteri de Déu i del ser humà. Esta visió espiritual no és evasiva, sinó encarnada. Com diu el missatge de 2024, cal “esperar i actuar amb la creació”, vivint una fe que entra en la carn sofrent i esperançada de la gent. Taizé, amb la seua espiritualitat de silenci i comunió, és un espai privilegiat per a esta vivència.
Cap a una aliança espiritual per la Terra, la Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació i Taizé poden confluir en una crida que transcendisca confessions religioses. Imaginar una celebració on cristians, musulmans, jueus, hindús, budistes i pobles indígenes preguen junts per la Terra és un gest poderós de reconciliació. Esta aliança pot traduir-se en accions comunitàries, diàlegs interreligiosos, litúrgies compartides i manifestos per la pau i la sostenibilitat. No es tracta només de tolerància, sinó de comunió sense uniformitat, d’unitat en la diversitat.
L’ecumenisme és el futur, però també és una urgència del present. No parlem només d’unió entre confessions cristianes, sinó d’un esperit ecumènic ampliat, capaç de trencar murs entre religions, cultures, ideologies i generacions. Este esperit pot humanitzar la política, defensar els drets humans, promoure la pau i inspirar una nova cultura del diàleg.
En conclusió, l’ecumenisme, la comunitat de Taizé i la Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació representen tres camins que convergeixen en una mateixa crida: cuidar la vida, la pau i la Terra. Esta crida exigeix una nova consciència, una espiritualitat encarnada, una ètica del futur i una acció compartida. Des de Sagunt, des de cada comunitat, podem sembrar llavors de pau i esperança. Com deia germà Roger: “Déu no ens envia cap a la por, sinó cap a la confiança”. Que esta confiança ens guie cap a una nova primavera espiritual.
Bibliografia
Jonas, Hans. El principio de responsabilidad. Herder, 1995
Bauman, Zygmunt. Modernidad líquida. Fondo de Cultura Económica, 2000
Francesc, papa. Laudato si’. Encíclica sobre la cura de la casa comuna. Vaticà, 2015
Concili Vaticà II. Unitatis Redintegratio. Vaticà, 1964
Roger Schutz. Escrits i cartes de Taizé. Comunitat de Taizé