La presència espanyola a les Filipines va començar a finals del segle xvi i va perdurar durant més de tres-cents anys. Durant aquest llarg període, s’establiren estructures polítiques, religioses i educatives que transformaren la identitat de l’arxipèlag. No obstant això, entre aquestes institucions s’hi van filtrar també relacions personals que, tot i desenvolupar-se dins d’un marc colonial, escapaven de les lògiques estrictes de poder. Les vivències diàries de la gent menuda, de la pagesia i dels oficials de rang mitjà van teixir vincles que no sempre entenen de jerarquies imposades. Precisament en aquesta zona de Pangasinán, prop de la costa nord de Luzón, el tinent Gómez va entrar a formar part de la rutina local, compartint converses en la llengua del lloc, celebracions i fins i tot jornades de treball als arrossars. Els testimonis locals ens parlen d’un home que es va acostumar a la calor i a les pluges tropicals, que va menjar allò que menjaven ells i que va escoltar les històries de la gent gran com si l’arrelada saviesa popular fos tan valuosa com els manuals militars.
La història del tinent Gómez supera la distinció entre colonitzador i colonitzat per mostrar un espai compartit de complicitat. Quan va arribar el moment del seu retorn a la península, presumptament abans d’acabar la seua destinació, la comunitat va decidir organitzar una festa d’acomiadament. Aquella trobada va ser molt més que un acte protocol·lari. Va ser una celebració col·lectiva on van confluir emocions de tristesa per la pèrdua d’un amic i de gratitud per la seva convivència respectuosa. En aquell ambient festiu, el tinent va demanar com a recordatori que el lloc portara el nom de la seua ciutat natal. I la gent del municipi de Sison va acollir la proposta amb entusiasme, fusionant així els dos mons en un sol nom: Sagunto. És fascinant veure com un acte aparentment espontani va obrir la porta a un lligam que encara avui troba eco en el relleu dels mapes locals.
La pervivència d’aquest relat en la memòria col·lectiva posa de manifest la importància de la transmissió oral com a eina de resistència cultural. Sovint considerem la història com allò que queda escrit en documents polsosos als arxius, però existeix una història sensible que només es reconstrueix des de la veu de les persones que varen viure o escoltar directament els fets. En moltes comunitats filipines, com en tantes d’altres que han experimentat processos colonials, la veu dels avantpassats es transmet de pares a fills en conversa, en pregunta, en l’anècdota que es repeteix a la fresca de la nit. Així, el relat del tinent Gómez ha arribat fins a les generacions més joves mitjançant narracions que han evolucionat, s’han enriquit amb detalls i s’han adaptat a l’imaginari col·lectiu com un tresor compartit. Guardar i escoltar aquesta saviesa popular és clau per entendre la diversitat de perspectives que conformen la nostra comprensió del passat.
El gest de batejar la localitat com Sagunto va dotar el lloc d’un significat nou que traspassa la simple toponímia. Els noms no són meres etiquetes geogràfiques: són portadors de memòria, de valors i d’identitat. En adoptar el nom de la ciutat valenciana, la comunitat de Pangasinán va crear un pont simbòlic entre dues realitats aparentment allunyades. Aquest pont convida totes les persones que visiten el lloc a preguntar-se per l’origen d’aquella paraula, a descobrir la seua història i a reconèixer la riquesa que s’amaga en les connexions inesperades. Igualment, la gent de Sagunt a la Comunitat Valenciana podrà sentir curiositat per aquesta remota rèplica geogràfica del seu poble, i ambdues comunitats podran establir un diàleg basat en la curiositat i l’admiració mútua.
El cas de Sagunto a les Filipines també ens recorda que la memòria pot resistir encara que els fets no quedaren consignats en documents oficials. Els arxius militars espanyols conserven enormes volums de papers, però en ells sovint no hi ha registre de tots els actors de la realitat colonial. Molts oficials de rang mitjà no deixaren expedients detallats, i els seus cognoms generals com Gómez apareixen en llistats sense més precisió. Caldria fer recerca acurada per localitzar qualsevol referència a aquest tinent, però tenim la certesa que la seua presència es va gravar en la memòria de la comunitat. Aquesta absència de dades oficials, lluny de deslegitimar la història, n’accentua la mestria i ens convida a confiar en la força viva del relat humà.
Més enllà de la figura singular del tinent, Sagunto a les Filipines és un exemple de la complexitat de l’herència colonial. Les relacions entre la metropoli i la colònia no es poden reduir a l’explotació o a l’impost. Enmig de tot això emergiren també estones de convivència sincera i de diàleg intercultural. Quan escrivim la història, hem de fer espai per a aquestes experiències més subtils, perquè són elles les que ens acosten a la veritat humanitzada dels fets. Cada conversa entre el militar i els habitants del barangay, cada àpat compartit, cada festivitat local on el convidat de blanc uniforme era present, van teixir vincles que van resistir la distància i el pas del temps.
El fet de no conèixer el nom complet del tinent Gómez no desmereix la seua importància, sinó que reforça la idea que la història no és només un conjunt de dades, sinó també un entramat de sentiments i de records. El cognom Gómez, en aquest cas, és suficient per evocar la figura de l’estranger que va arribar a formar part de la comunitat. En les converses familiars que es mantenen als porxos de les cases i a les esplanades del poble, se sent la veu de les persones grans que repeteixen amb un cert orgull que un tinent espanyol va considerar-los amics. Aquesta narració, amb totes les seves variants i matisos, reconstrueix una realitat que mai podrà aparèixer completa als arxius, però que existeix en la consciència col·lectiva.
El vincle entre Sagunto i Sagunt té, a més, una dimensió literària i simbòlica. Sagunt, la ciutat valenciana, va ser coneguda en l’antiguitat per la resistència heroica contra l’asedi cartaginès, un episodi que forma part del llegat clàssic de la Mediterrània. Transplantar aquest nom a un racó de les Filipines implica l’anhel de fer perdurar valors com el coratge, la lleialtat i la solidaritat. Encara que puga semblar un afegit romàntic a la història del tinent Gómez, aquest ecosistema simbòlic reforça la identitat col·lectiva del barangay, perquè dota el nom d’una ressonància històrica que connecta amb la memòria europea antiga. És fascinant com un sol topònim pot acumular capes de significat transregional, des de l’antiguitat clàssica fins a la convivència colonial hispànica i, finalment, al bateig d’un poble filipí.
En abordar aquesta matèria, també cal fer un exercici de reflexió crític sobre la interpretació de la història. No podem idealitzar la relació entre el tinent i la comunitat. Cal recordar que existia un desequilibri de poder i que la seua presència era possible gràcies a l’ordenament colonial. Les estructures de dominació establiren el marc en el qual es desenvolupà aquesta convivència. Tanmateix, el que és valuós és entendre com, malgrat aquestes injustícies estructurals, van sorgir interaccions humanes que escaparen de la lògica de la jerarquia i deixaren un rastre positiu en la memòria col·lectiva.
L’acte de recollir i sistematitzar aquesta narrativa oral és una responsabilitat compartida entre persones acadèmiques, investigadores i la pròpia comunitat de Sagunto a les Filipines. Propostes de treball de camp, entrevistes en profunditat amb testimonis, digitalització de documents i la suma de múltiples veus poden oferir una visió més completa. Però cal fer-ho amb respecte i cura, evitant instrumentalitzar la història per a fins externs o reduir-la a una anècdota pintoresca. La veu de les persones que mantenen viu el record ha de ser el motor de qualsevol iniciativa de recerca, perquè són elles les que encarnen la veritat d’aquesta història singular.
En la contemporaneïtat, Sagunto a les Filipines continua sent un lloc coherent amb la seua història. Els qui hi viuen reconeixen el seu nom com una herència i el porten amb orgull. A cada celebració local, a cada nova generació que neix en aquell indret, batega la pervivència d’un passat que va començar amb un adéu compartit. Moltes persones joves desconeixen el tinent Gómez en tota la seua biografia, però saben que el nom del seu poble té un origen especial. Aquesta consciència col·lectiva és un pont entre el passat i el present, entre Espanya i Filipines, i també una invitació a mirar al futur amb la certesa que la història és una font viva que mai deixa de sorprendre’ns.
La història de Sagunto a les Filipines i del tinent Gómez és, per tant, un recordatori de la capacitat humana d’establir vincles que resisteixen qualsevol distància geogràfica. És la prova que la memòria pot transcendir les fronteres polítiques i que els noms poden viatjar amb nosaltres allà on ens traslladem. Aquest fenomen és una mostra de la riquesa que sorgeix quan les persones poden trobar punts de trobada més enllà dels esdeveniments imposats per la història oficial. El resultat és una narrativa en què la gratitud, el respecte i la convivència esdevenen els eixos centrals d’un relat que encara avui ressona entre els camps d’arròs i els carrers empedrats del municipi de Sison.
En definitiva, la possibilitat que sagunto i Sagunt continuen travessant Oceà Pacífic per recordar-nos que, més enllà de les jerarquies, existeixen llaços invisibles però resistents, és un exemple inspirador de la complexitat de la història humana. Posar en valor aquesta història és reconéixer que tots i totes formem part d’una trama global de relacions que, sovint, es mouen en silenci però marquen la nostra identitat col·lectiva. I és així com, cada vegada que algú pronuncia el nom de Sagunto a les Filipines, reivindica la pervivència d’una amistat que va nàixer a la llum d’una festa d’acomiadament i que encara avui encén la memòria de totes les persones que habiten aquest indret singular.