Hi ha una mena de desconnexió emocional, cultural i identitària que s’ha anat gestant entre les generacions més joves i la llengua pròpia del territori. El valencià, que ha sigut llengua de casa, de carrer, de poble, de cançons, de contes, de bromes, de baralles i de reconciliacions, ha anat perdent el seu valor simbòlic. No perquè haja deixat de ser útil, sinó perquè ha deixat de ser reconegut com a part essencial del que som.
Quan una persona jove diu que serà bilingüe quan domine l’anglés, està fent una afirmació que va més enllà de la gramàtica. Està dient que el valencià no entra en eixa categoria de llengua “important”, “internacional”, “útil”. Està reproduint, sense saber-ho, un discurs que s’ha anat colant per les escletxes del sistema educatiu, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, de les converses quotidianes. Un discurs que associa el valencià amb el passat, amb el rural, amb el localisme, amb la falta de projecció. I això és injust. I això és perillós.
El valencià no és només una llengua que es parla. És una manera de sentir, de mirar el món, de contar les coses. És una memòria col·lectiva, una forma de resistència, una expressió de diversitat. Quan les persones joves deixen de considerar-lo com a part del seu bilingüisme, estan deixant de reconéixer una part fonamental de la seua identitat. I no és culpa seua. És responsabilitat de totes.
La societat valenciana ha fet esforços per normalitzar l’ús del valencià, però sovint s’ha quedat en la superfície. S’ha promogut l’ensenyament, s’han creat continguts audiovisuals, s’han fet campanyes institucionals. Però no s’ha treballat prou el vincle emocional. No s’ha cultivat el sentiment de pertinença. No s’ha fet entendre que parlar valencià no és només una habilitat lingüística, sinó una forma de ser, de viure, de compartir.
Hi ha joves que parlen valencià amb fluïdesa, però que canvien al castellà automàticament quan entren a classe, quan van a comprar, quan publiquen en xarxes. No perquè no estimen la llengua, sinó perquè no la veuen com a legítima en eixos espais. Perquè han aprés que el valencià és per a casa, per al poble, per a les amistats més íntimes. Però no per a la vida pública, no per a la cultura “seriosa”, no per a la feina, no per a l’èxit.
I això és una ferida que cal curar. Cal fer que el valencià torne a ser visible, reconegut, valorat. Cal que les persones joves senten que parlar valencià és un orgull, una riquesa, una fortalesa. Cal que entenguen que ser bilingüe valencià-castellà ja és una forma de bilingüisme, tan vàlida com qualsevol altra. I que, si a més aprenen anglés, francés o qualsevol altra llengua, millor que millor. Però que no cal renunciar a la pròpia per abraçar les altres.
El problema no és només lingüístic. És cultural, social, simbòlic. És la manera com es representa el valencià en els mitjans, en les sèries, en la música, en la publicitat. És la manera com es parla de la llengua en les escoles, en les famílies, en les institucions. És la manera com es viu el valencià en el dia a dia. Si el valencià apareix com a residual, com a folklòric, com a anecdòtic, les persones joves no el veuran com a part central de la seua identitat.
Cal una revolució afectiva. Cal que el valencià torne a enamorar. Cal que les persones joves el senten com a propi, com a modern, com a útil, com a potent. Cal que el valencià siga llengua de TikTok, de rap, de memes, de videojocs, de ciència, de amor, de rebel·lia. Cal que siga llengua de futur.
I per a això, cal que les persones adultes també facen un pas endavant. Que parlen valencià amb orgull, que el defensen, que el visibilitzen. Que no canvien al castellà per inèrcia, per por, per vergonya. Que mostren que el valencià és una llengua viva, capaç, digna. Que el transmeten amb estima, amb alegria, amb convicció.
La meua filla és bilingüe. Ho ha sigut des que va començar a parlar. I és important que ho sàpiga. Que ho reconega. Que ho celebre. Perquè només des d’eixa consciència podrà construir una identitat lingüística plena, rica, diversa. I només així podrà contribuir a fer que el valencià continue viu, fort, estimat.
No es tracta de culpabilitzar ningú. Es tracta de obrir els ulls, de fer preguntes, de buscar respostes. Es tracta de fer que el valencià deixe de ser invisible. Que torne a ocupar el lloc que li correspon. Que siga llengua de vida, de pensament, de emoció.
Perquè el valencià no és una llengua menor. No és una llengua de segona. No és una llengua que cal amagar. És la nostra llengua. I mereix ser estimada, parlada, reivindicada.
I si les persones joves no ho veuen així, és perquè no els ho hem sabut mostrar. És perquè no hem sabut fer que el valencià els parle al cor. És perquè no hem sabut fer que el valencià siga part del seu somni.
Però encara estem a temps. Encara podem fer que el valencià torne a ser llengua de futur. Encara podem fer que les persones joves el consideren part del seu bilingüisme. Encara podem fer que el valencià siga llengua de llibertat, de creativitat, de esperança.
Només cal creure-ho. Només cal parlar-lo. Només cal estimar-lo.