Quan arriba l’agost, el batec del meu cor es barreja amb la remembrança de la meua infantesa i amb l’esperit comunitari que només es percep en el Port de Sagunt. En el pregó de 2018 vaig intentar capturar aquesta emoció a través de la veu del nét de Juesas i del fill de Llueca, perquè són ells els qui millor encarnen l’ànima d’un poble alçat entre la Calderona, l’Espadán i la mar. Em veig transitant pel carrer Major, l’aire espès de taronger m’acarona la pell i l’escala de pedra em condueix al temple on la imatge de la Verge de Begonya presideix tot l’espai amb una solemnitat discreta. El cor de la devoció batega en cadascun dels maons i de les voltes, i el batec és el mateix que el dels treballadors i les treballadores que van alçar barris sencers, que van transformar el fang en una llar i el suor en dignitat.
Quan em situe davant de la imatge coronada, vestida amb teixits daurats i blaus que evoquen la profunditat del cel i del mar, sent una connexió íntima amb la història. La Verge de Begonya no és només una icona, és una alcaldessa de records que ens parla del passat obrer, del ressò de les xemeneies que dibuixaven fum a l’horitzó i del so constant dels motors que forjaren la vida al Port. La seua mirada atenta i maternal ens recorda que la fe va molt més enllà d’una litúrgia, és un sentiment compartit que ambvida gent de totes les edats, llengües i procedències.
El temple s’erigeix com a testimoni de generacions de veïns i veïnes que van aprendre a conviure entre les vinyes, els tarongers i la brisa marina. La sincronia de tradició i modernitat es reflecteix en les escenes pintades a les parets, on apareixen àngels amb ales desplegades i marineres amb xarxes. A cada pas se sent l’eco de les misses i de les pregàries anònimes; cada ciri encès és un desig, cada campana tañida és una crida a la comunitat. I malgrat la bellesa barroca de l’altar, el batec popular traspassa els murs: el mur de pedra que protegix el temple no pot contenir la riuada de rialles, de cançons i de complicitat que esclata en la festa major.
La celebració de la Verge de Begonya transcendeix els oficis religiosos per convertir-se en una immersió col·lectiva en les arrels del Port. El matí s’ompli amb penyes que despleguen or i blau en banderoles, amb embotits i tallades de pa trencat compartides sota una ombra improvisada. El crit jucós de “bon profit” barreja l’olor del cafè amb la calidesa dels saluds, i de sobte te n’adones que som poble perquè compartim el pa, el temps i la il·lusió. Els xiquets i les xiquetes corretegen amb plates de despert, i l’aire es pot palpar de festa i de compromís.
Quan cau el sol, el Port es transforma en un escenari on s’escau la música de dolçaina i tabal. Les ballades esdevenen ritmes compartits, on cada gir i cada volta són ofrena. El batec incessant de la dulzaina em recorda que la devoció no és estàtica, sinó viva i cambiant; que la Verge de Begonya és alhora anciània i sempre renovada en els cors de les persones. Quan la multitud repta els carrers, es pot sentir l’orgull fluid de pertànyer a un lloc on la indústries i l’art realitzen el seu ball conjunt.
I després venen les cucanyes marítimes, un joc antic que ens retornà al somriure més sincer. Barques alineades a la vorera, troncs engrassats suspesos damunt l’aigua i persones batent l’aire amb els braços per conservar l’equilibri. La rauxa esclata quan algú tomba, quan l’aigua salada acarona la pell i quan les rialles es trencen en un clam col·lectiu. Allí, en eixe espai improvisat de competència amable, es resumeix la nostra essència marinera i valent: ens arrosseguem quan cal, ens aixequem quan convé i compartim la victòria amb una abraçada.
La Confraria de la Verge de Begonya vetla des de l’ombra perquè cada acte resplendisca amb la solemnitat necessària. Les campanes obrin i tanquen cada cerimònia i cada processó, i els ciris encenguts marquen el camí amb una llum càlida. Quan la imatge es trasllada pels carrers, el seu caminar tranquil i majestàtic recorda que la fe és alhora plany i esperança, memòria i futur. La solemnitat de l’instant es complementa amb la proximitat de les veïnes i veïns, que acompanyen el pas de la Mare amb un silenci reverencial i un batec col·lectiu.
En aquell moment, percebo la Verge de Begonya com una figura que reconcilià passat i present. La seua mirada amorosa em parla dels obrers i de les obreres que van plantar el primer pilar, però també de les noves generacions que, amb dispositius en mà, capturen eixa estampa mil·lenària. En els rostres joves hi ha la mateixa emoció que en els ulls arrugats dels qui han viscut tantes festes. Tots i totes compartim un espill de fe que no es pot embastar en paraules, però que batega en la gratitud.
Sovint em pregunte què seria del Port sense eixa llum. Sense la Mare que abraça el seu poble, potser ens sentiríem orfes de llegat. Però la Verge de Begonya ens recorda que la memòria és tan viva com la sang, i que el llegat no es preserva en vitralls sinó en la quotidianitat. Cada persona que acudeix al temple, cada família que cuina a l’aire lliure, cada grup de música que posa ritme als carrers, és un acte de fidelitat a un vincle inalterable.
En un món on tot sembla efímer, on la modernitat es mor en un instant i els objectes es renoven sense avisar, la festa de la Verge de Begonya roman inert i palpitant a la vegada. Les façanes blanques de les cases patrons llueixen pintures noves, però l’esperit roman impereible. El Port ha après a reinventar-se: les drassanes han donat pas a activitats culturals, les fàbriques orgàniques han deixat lloc a nous oficis i les històries orals es graven en digitals. Malgrat tot, la Mare de Begonya continua guiant-nos amb la mateixa calma impertorbable.
Per això celebre aquesta festa amb un sentiment que abraça el passat i projecta el futur. Quan el sol s’amaga darrere les muntanyes de la Calderona, tinc la certesa que la llum de la Verge seguirà brillant en tota persona que estime aquest lloc. Que guiarà els navegants que tornen a port, els artesans que modelen la seua obra i la gent jove que alla farà realitat noves idees. La devoció és un pont entre generacions, i en eixe pont recorre l’essència del nostre poble valencià.
A mesura que la processó arriba al temple, la brisa marina sembla entrar-hi amb un gest de benvinguda. Les darreres notes de la dolçaina fonen amb els últims remor de la multitud. Les espelmes es consumen, però la flama no s’apaga mai en el cor de cada persona. Davant la imatge, un silenci reverencial tanca la festa i obri l’hora de la reflexió. Què hem après? Que la moderació i la devoció poden caminar de la mà amb la joia i la rialla. Que una festa és, sobretot, una trobada amb l’essència comuna.
Per a mi, la Verge de Begonya és una metàfora del nostre éssser col·lectiu. Ens ensenya la humilitat, la fortalesa i la gratitud. Ens acompanya en la incertesa i celebra amb nosaltres la superació de cada repte. Quan la festa s’acaba, no es desdibuixa: roman en l’ànima de cadascuna i cadascun de nosaltres, disposada a retornar cada estiu amb el seu missatge de pau i d’unitat.
Feliç dia de la Verge de Begonya, Port de Sagunt. Que la seua llum ens continue guiant en cada pas del nostre camí, i que el batec d’aquest poble valent no cesse mai. La nostra història és un cant a la memòria, al treball i a la fe compartida, i vosaltres n’esteu fent part viva amb cada gota de suor i cada gest de germanor. Que la llum maternal de la Mare perenne ens acompanye sempre.