L’ambient cultural que acollí el culte a Kaukor era riquíssim, un escenari en què les comunitats basaven la seua vida en l’agricultura i la ramaderia. Les collites depenien de la bondat de la divinitat, i l’avanç de les poblacions s’aferrava al calendari agrícola. Les festivitats i els ritus estaven íntimament relacionats amb la volta cíclica de la natura i el ritme dels camps labrats.
Els indrets emblemàtics d’aquest culte abasten paratges que avui reconeguem com a Llíria, l’antiga Edeta, i racons rocosos a la Serrania del Túria o prop de Sagunt. A cada racó on la pedra sembla guardar un xiuxiueig ancestral hi emergeix el nom de Kaukor gravat amb cura. Les xicotetes làmines de bronze i les ceràmiques decorades amb signes epigràfics ens parlen d’un passat on la paraula s’ofereix com a mitjà de comunicació amb l’invisible.
Un dels testimonis més destacats del culte està al penyal conegut com Muntanya Frontera, un balcó natural que domina el paisatge i uneix mar i muntanya. És precisament aquest lloc liminal, ni completament terra ni totalment cel, el que reforça la sensació de trobar-se en un espai sagrat. Ací, les roques acullen altars de pedra calcària on les persones devotes gravaven ofrenes i promeses en honor a Kaukor.
Les inscripcions votives presenten un monograma singular que recorda una roda inscrita en l’espai empedrat. Les lletres del nom Kaukor apareixen disposades com aspes al voltant d’un eix central, dibuixant un símbol que costa d’imaginar allunyat de tota convenció. Aquest signe sagrat devia actuar com a talismà que ancorava la divinitat en l’àgora natural, un vincle que transcendeix la simple forma epigràfica.
Les restes arqueològiques situen la major part d’aquestes manifestacions entre l’època que va abastar els segles que precediren la romanització i l’adaptació romana. Les inscripcions s’estenen des de finals del segon mil·lenni abans de l’era comú fins a aquells decennis en què les noves costums llatines començaren a impregnar l’àmbit local. El procés de transformació cultural deixà en les pedres el testimoni d’una fusió lenta i delicada.
A banda dels monògrams, també emergeixen peces de ceràmica ibèrica inscrita amb el nom de Kaukor, sovint acompanyada d’ofrenes que suggereixen la voluntat de demanar favors per a l’abundància de la collita. El fang, modelat amb destresa, esdevé suport tangible d’una petició íntima que uneix l’ésser humà i la seua deïtat protectora. A través del fang i la paraula, es tancava un cercle de solidaritat entre les persones i la natura.
Els fragmentats altars de pedra destil·len l’eco de cerimonis que devien incloure erugues aromàtiques i herbes remeieres. En aquells ritus, el fum podia elevar-se fins a tocar el cel, portant els desigs de bones pluges o de camps fecunds. Encara que no conservem manuals rituals, el fum, el so d’una veu recitant fórmules i el temps aturat de la devoció ens permeten imaginar escenes on l’aire fort rocallós vibra de significat.
La presència recurrent del foc en altres religions indígenes ens fa pensar que el culte a Kaukor també inclogué rituals de purificació. Les brases cremant lentament al peu de l’altar haurien marcat l’espai i el moment límits, convocant la divinitat en una espècie de diàleg silenciós. L’espurna, metamorfosi de la matèria, esdevindria metàfora de la unió entre allò terrenal i allò diví.
Quan la romanització començà a enraonar en llengües noves, Kaukor no fou oblidat sinó reinterpretat. Els devots afegiren la nova figura de Liber Pater, un déu del vi i la fertilitat que els romans veneraven amb festejos de sang i beuratges copiosos. Així, la identitat original de Kaukor es híbrida amb elements de Bacus i altres cultes llatins, creant un nou marc simbòlic que parlava tant en iber com en llatí.
Aquest banquet ritual, amb copes de vi evocant els líquids de la terra, encaixava en una tradició altra de festejar la fecunditat. Les festes podien allargar-se fins a fondre el dia i la nit, amb música i danses que evocaven moviments cíclics, com la roda de la monograma de Kaukor girant en l’asfalt sagrat. La festa era alhora agraïment i suplica, paraula i gest, beuratge i ofrena.
Malgrat la transformació romana, l’essència del culte continuà en boca de les comunitats rurals. Les tradicions orals, lligades al nom de Kaukor, viatjaren de generació en generació i van arribar fins a la nostra memòria col·lectiva. Alguns topònims encara conserven elements de la veu antiga i la relíquia intangible de la fe en la divinitat fecundadora.
Els arqueòlegs moderns van descobrir les restes del santuari seguint les petjades de ceràmica trencada i fragments d’argila inscrita. Les excavacions digueren molt sobre l’organització de l’espai, amb racons de celebració als refugis naturals on el vent xiuxiueja secrets ancestrals. El treball a la roca, les eines empleades, la paciència de remontar capes de sediments ens retornen la mirada a un passat que balla entre ombra i llum.
Els estudis epigràfics analitzen l’ordre i la cal·ligrafia dels signes, estudiant la mà que gravà aquell monograma rodó. Els paleògrafs busquen la relació entre l’estil de les lletres i els corrents culturals veïns, seduïts per la possibilitat d’identificar tallers epigràfics locals. Cada traç es converteix en un indicatiu d’intercanvi o de continuïtat, d’influència cartaginesa o d’arrel estrictament preautonòmica.
Els ceramistes reconstruïxen fragments trencats, sabedors que cada retall de fang ens explica la història d’una ofrena aturada en el temps. Les peces reintegrades ens mostren formes esquitxades de signes geomètrics, punxant la retina de qui les contempla. La textura del fang, la duresa del metall, la frescor del petroli travat en la pedra, tot plegat conforma un llenguatge que ressona més enllà de la història.
La muntanya i el penyal on se celebrava el culte constitueixen un element simbòlic fonamental. S’eleva com el llom d’un animal majestuós, frontera viva entre ecosistemes. Allà dalt, el vent sembla entonar un himne ancestral, una sacra simfonia que acompanya els ritus d’ofrena. El lloc mateix reforça la idea de ser un punt nodal, un pont entre el món tangible i l’alè sagrat de la divinitat.
El nom d’Edetania abraça un territori divers, on valls verdes i cingleres rocoses s’entrellacen seguint el ritme de les aigües. Els pobles d’aquell paisatge havien construït un univers religiós que anava més enllà de la col·lectivitat immediata. Les creences sostenien un sistema que regia la vida quotidiana i marcava els límits del que era humà i del que pertanyia a la divinitat.
La dedicatòria gravada en una peça de bronze és com un crit enmig del silenci, un acte de fe que desafia el pas dels segles. La niciesa d’aquella làmina, ara corroïda, conserva encara l’eco de mans tremoloses que hi inscrigueren un nom amb la certesa que la divinitat escoltaria els desitjos escrits. Aquest gest humà traspassa el patró genèric per convertir-se en un vincle personalitzat amb l’invisible.
En parlar d’aquest culte, no podem oblidar les dones que hi prendrien part. Les fonts arqueològiques no sempre deixen clar el seu paper, però és probable que hi hagueren sacerdotesses o devotes responsables de custodiar els ritus i de transmetre’l oralment. Les dones eren guardians del saber sagrat i, potser, protectores d’aquella roda que simbolitzava la volta eterna de la terra cultivada.
El lligam amb la fertilitat no és només agrícola, sinó també vital. La divinitat fecundadora podia evocar la continuïtat de la vida humana i animal, i les misterioses cerimònies podrien incloure ofrenes simbòliques de llavors o petits animals. El culte es presentava com un ecosistema ritual on tot allò viu hi té cabuda i participa en el diàleg amb l’esfera divina.
La relació entre la comunitat i el santuari era recíproca. Les persones oferien dedicatòries i reclamaven la protecció de Kaukor, mentre que la divinitat garantia el bon cisell de la collita i la salut de ramats i de menuts. Aquest intercanvi reconfigurava la percepció del món, situant-hi un punt d’equilibri que assegurava la solidaritat i la convivència entre veïns.
Segons algunes teories, els camps més pròxims a la muntanya reberen un tractament especial durant les cerimònies. Les sembrades noves podrien rebre la primera benedicció, com si l’alè sagrat haguera de travessar una cinglera abans d’abraçar la llavor. Aquest ritual, encara avui, ens parla de la importància de la proximitat al santuari i del valor simbòlic del trasllat de l’energia divina.
Els actes de devoció a vegades s’acompanyaven de tocs de dolçaines o de ritmes de percussió, evocant la cadència de les estacions. El so, íntimament lligat al paisatge, afavoria el viatge interior cap a l’esperit ancestral. Bicèfals de vent xiuxiuejaven una melodia natural, habitada per la presència invisible de Kaukor, on la vibració es convertia en via de comunicació amb la divinitat.
Els investigadors contemplen avui la possibilitat de recrear aquestes melodies a partir de semblances instruments trobats en jaciments coetanis. La reproducció del so aporta una dimensió nova a la comprensió del ritual i ens fa imaginar el batec col·lectiu d’un poble que s’hi reunia per compartir la fe en el déu fecundador. Aquesta aproximació sonora ens connecta directament amb l’esperit del passat.
La dramatúrgia dels ritus incloïa, sovint, una successió de moviments en cercles concèntrics, potser emmirallant el monograma inscriure a l’altar. Les persones participants podrien haver-se desplaçat entorn de la fuita de fum, reproduint els girs eterns de la natura. Aquest moviment corporal era acte de presència i ofrena, un cant silenciós al cicle infinit de la vida.
Avui dia, artistes plàstiques i conceptuals es fixen en el monograma rodó com a font d’inspiració. Les línies asprement gravades es transformen en instal·lacions que habiten els espais museístics, convidant a reflexionar sobre la permanència del sagrat més enllà de les creences formals. L’obra d’art ret homenatge al poder evocador de la pedra i al silenci que hi roman guardat.
Més enllà de la reconstrucció física, cal parlar també de la dimensió intangible. El llegat de Kaukor es projecta en la memòria col·lectiva. Els municipis que abracen aquells paratges organitzen jornades de difusió, aproximant a la ciutadania la saviesa ancestral. Les rutes culturals recorren senders que voregen els antics santuaris i ofrenen una experiència vivencial de re descobriment.
Les escoles i centres de formació a València i comarca inclouen cada vegada més continguts sobre aquesta divinitat ibera. Els xiquets i les xiquetes aprenen que la seua terra fou cridada Edetania i que, en ella, existí un déu dels camps. Aquest aprenentatge contribueix a reforçar la identitat local i a fomentar el respecte vers la riquesa patrimonial, incloent totes les veus i totes les mirades.
Les publicacions acadèmiques especialitzades continuen debatent aspectes com l’orientació dels altars o la posició de les ofrenes dins l’espai sagrat. Cadascuna d’aquestes qüestions obri noves perspectives sobre la relació entre l’ésser humà i la divinitat. Els estudis comparatius amb altres cultes prehistòrics revelen l’originalitat del model iber i l’elàstica capacitat d’adaptar-se a realitats canviants.
Malgrat el pas de mil·lennis, la fascinació per Kaukor roman intacta. La combinació de rituals agraris, símbols gravats i paisatges exaltats crea un univers que parla directament a l’ànima collectiva. La història d’aquesta divinitat traspassa les nostres fronteres temporals per recordar que el respecte a la natura i la gratitud vers les seues forces continuen sent temes universals.
El camí cap a una comprensió més profunda passa per mantenir obertes les preguntes. Quins processos exactes s’amaguen rere la disposició epigràfica dels monogrames? Quina relació hi ha entre la forma circular i la percepció del sagrat? Com es traslladava el discurs ritual d’una generació a l’altra, malgrat el canvi de llengües i dominadors?
Els aficionats a la història antiga organitzen tallers de cal·ligrafia ibera per practicar l’art de reproduir aquelles lletres corbes. Les mans s’endinsen en la texturització del fang, la traça de l’oferta i la percepció de l’espai sagrat. Aquesta vivència didàctica trasllada els participants a un temps que només coneixent-el des de dins esdevé real.
Els arqueòlegs digitals utilitzen tecnologia de fotogrametria per modelar en tres dimensions els altars i interpretar millor la relació entre relleus i espai. A través d’aquest suport virtual, la gent pot explorar cada racó del santuari des de casa, transportant-se a un paisatge banquetat per la llum tamisada. La pantalla esdevé portal i la pedra, memòria.
Quan la fosca caída del sol es posa, l’ombra projectada de la roca monolítica evoca l’eixir del culte, quan els darrers vestigis de llum es dissolien en el murmur de la comunió. Les paraules gravades a l’epíleg d’un altaret queden impreses en la retina interior, com si el record d’una cerimònia antiga perseguira el visitant modern fins a fer-lo compartir aquell batec ancestral.
En definitiva, el culte a Kaukor és un pont entre la veu primordial de la terra i la nostra consciència actual. Ens parla de la necessitat de connectar-nos amb allò que ens sustenta, amb el cicle que nodreix la vida i amb la paraula que vehicula la devoció. És un llegat que ens interroga i ens convida a seguir rastrejant el rastre de la roda gravada en la roca, a seguir-hi el qui-ho-fa i el qui-ho-veu fins a fer-ne un diàleg etern amb la nostra pròpia existència.