Quan pensem en la Serra Calderona, sovint ens ve al cap la seua majestuositat natural, els seus barrancs, les seues fonts, els seus camins que serpentegen entre alzines, pins i roques roges. És un espai estimat per les persones que habiten les comarques del Camp de Túria, l’Horta Nord i el Palància, un pulmó verd que ha resistit el pas del temps i les transformacions del territori. Però darrere del seu nom s’amaga una història que barreja realitat i mite, una figura femenina que ha deixat una empremta singular en la toponímia i en l’imaginari col·lectiu: María Calderón, coneguda com la Calderona.
Aquest article pretén reflexionar sobre el significat d’aquesta llegenda, sobre el paper que juga en la construcció de la identitat valenciana i sobre com la memòria popular pot transformar una dona marginada en símbol de resistència i llibertat. No es tracta només d’una revisió històrica, sinó d’una mirada crítica i afectiva cap a un paisatge que parla, que conta històries, que ens interpel·la.
Una dona entre bastidors del poder
María Calderón va nàixer a Madrid a principis del segle XVII. Era actriu, cantant, una dona vinculada al món del teatre, un espai que en aquella època estava marcat per la marginalitat i la transgressió. Les actrius eren sovint objecte de desig, però també de menyspreu. El seu talent escènic les feia visibles, però la seua condició social les relegava a la perifèria del poder.
La Calderona va ser amant del rei Felip IV, un monarca conegut per la seua afició a les arts i també per la seua vida amorosa tumultuosa. Amb ell va tindre un fill, Joan Josep d’Àustria, que malgrat ser bastard, acabaria tenint un paper rellevant en la política espanyola. Però María no va ser reconeguda com a mare reial, ni com a figura digna de respecte. Va ser apartada, reclosa en un convent, silenciada.
La llegenda diu que va fugir del convent i es va refugiar a les muntanyes que avui coneixem com la Serra Calderona. Allà, entre les penyes i els boscos, va trobar una mena de llibertat, una forma de resistència davant d’un món que l’havia utilitzada i rebutjada. És en aquest gest de fugida, de recerca d’un espai propi, que la Calderona esdevé símbol.
La força del mite
És difícil saber fins a quin punt la història de María Calderón és certa. Els documents històrics són escassos, i la major part del relat prové de la tradició oral, de les cròniques barroques, de les interpretacions posteriors. Però això no li resta valor. Al contrari: el mite té una força que va més enllà de la veracitat. Ens parla de com les persones han volgut entendre el món, de com han projectat els seus desitjos, les seues pors, les seues esperances.
La Calderona és una figura que encarna la rebel·lia, la sensualitat, la intel·ligència. És una dona que desafia les normes, que escapa del control patriarcal, que busca un lloc on ser ella mateixa. En un context històric on les dones eren relegades a rols submisos, la seua figura resulta poderosa. I el fet que una serra porte el seu nom és una forma de reconeixement, de memòria viva.
Però també cal ser crítics. El mite de la Calderona ha estat utilitzat de formes diverses. En alguns casos, s’ha convertit en una figura folklòrica, desproveïda de complexitat. En altres, s’ha romantitzat la seua relació amb el rei, obviant les dinàmiques de poder i desigualtat. Recuperar la seua història implica també revisar com parlem de les dones en la història, com les representem, com les recordem.
Un paisatge que parla
La Serra Calderona no és només un espai natural. És un territori carregat de significats, de memòries, de relacions humanes. Les persones que hi viuen, que la recorren, que la estimen, saben que cada racó té una història. Les fonts, els masos, les ermites, els camins: tot forma part d’un relat col·lectiu que es transmet de generació en generació.
El fet que aquest paisatge porte el nom d’una dona és singular. En un món on la toponímia està dominada per noms masculins, militars, religiosos, el nom de la Calderona destaca. És una forma de visibilitzar una altra memòria, una altra manera de mirar el territori. I això té implicacions profundes.
Quan caminem per la Calderona, no només estem fent senderisme. Estem travessant un espai que ha estat habitat, estimat, defensat. Estem connectant amb una història que ens parla de resistència, de fugida, de recerca de llibertat. I això ens interpel·la com a societat: quin valor donem a la memòria? Com reconeixem les figures silenciades? Com construïm una identitat que siga inclusiva, plural, crítica?
La Calderona com a símbol contemporani
En els darrers anys, la figura de la Calderona ha estat recuperada per diversos col·lectius, especialment feministes i culturals. S’han fet rutes temàtiques, obres de teatre, articles, activitats educatives. Aquesta recuperació no és només una moda: és una necessitat. En un món on les dones continuen patint desigualtats, recuperar figures com la Calderona és una forma de reivindicar la memòria, de construir referents, de donar veu a les silenciades.
Però cal fer-ho amb cura. No es tracta de convertir la Calderona en una heroïna idealitzada, sinó de reconéixer la seua complexitat. Era una dona amb contradiccions, amb llums i ombres, com totes. El seu valor no rau en ser perfecta, sinó en haver desafiat les normes, en haver buscat un espai propi, en haver deixat una empremta.
A més, la Calderona ens permet parlar de temes actuals: la relació entre poder i gènere, la marginalitat de les artistes, la violència institucional, la necessitat de refugis. És una figura que connecta el passat amb el present, que ens ajuda a pensar el món d’una altra manera.
Una mirada valenciana
Des del País Valencià, la Calderona és més que una serra. És un símbol de la nostra relació amb el territori, de la nostra capacitat de resistència, de la nostra memòria afectiva. Les persones que habiten les comarques pròximes saben que la Calderona és un espai estimat, defensat, cuidat. I això té un valor enorme.
La llengua, la cultura, la història valenciana troben en la Calderona un espai de projecció. És un lloc on es poden contar històries, on es poden fer trobades, on es pot construir comunitat. I el fet que aquest espai estiga vinculat a una dona marginada, però poderosa, és una oportunitat per repensar la nostra identitat.
Cal que les institucions reconeguen aquest valor. Cal que es protegisca la Calderona com a espai natural, però també com a espai cultural. Cal que es promoguen activitats que enfortisquen la memòria, que donen veu a les persones que la estimen, que construïsquen relats inclusius. I cal que es faça des de la diversitat, des del respecte, des de la pluralitat.
Conclusió: una serra que ens parla
La Serra Calderona és molt més que un conjunt de muntanyes. És un espai viu, carregat de memòria, de significats, de relacions. El seu nom, vinculat a María Calderón, ens recorda que la història està plena de figures silenciades, de dones que han estat marginades però que han deixat empremta. Recuperar la seua figura és una forma de fer justícia, de construir una memòria més rica, més plural, més crítica.
La Calderona ens parla de resistència, de fugida, de recerca de llibertat. Ens parla de la relació entre les persones i el territori. Ens parla de com la memòria pot transformar el paisatge. I ens convida a caminar, a escoltar, a recordar.
Que la Calderona continue sent refugi, símbol i espai de trobada. Que no siga només un lloc per fer senderisme o per gaudir de la natura, sinó també un escenari on es puguen contar històries, compartir vivències, construir comunitat. Que el seu nom siga recordat no només com una curiositat històrica, sinó com una reivindicació de la memòria de les dones que han estat silenciades.
La memòria com a acte polític
Recordar la Calderona és un acte polític. No en el sentit partidista, sinó en el sentit profund de reconéixer que la història no és neutra, que els relats que construïm tenen conseqüències. Quan decidim quines figures recordem, quins noms posem als carrers, quines històries contem a les escoles, estem definint qui som com a societat.
La Calderona, com tantes altres dones de la història, ha estat oblidada, deformada, instrumentalitzada. Però també ha estat recuperada, resignificada, estimada. I això ens mostra que la memòria no és fixa, sinó viva. Que podem transformar els relats, que podem construir una història més justa, més plural, més humana.
En aquest sentit, la Calderona pot ser un símbol de la lluita per la igualtat, per la dignitat, per la llibertat. Pot ser una figura que ens inspire a qüestionar les normes, a buscar espais propis, a defensar el territori. Pot ser una manera de connectar amb el passat, però també de projectar un futur més inclusiu.
Educació i cultura per a la memòria
Perquè aquesta memòria siga efectiva, cal que l’educació i la cultura juguen un paper central. Les escoles poden treballar la figura de la Calderona des de múltiples perspectives: història, literatura, geografia, educació emocional. Els centres culturals poden organitzar activitats que la reivindiquen: exposicions, rutes, tallers, representacions teatrals.
A més, cal que aquesta memòria siga accessible, diversa, participativa. No es tracta de construir un relat únic, sinó de donar veu a les diferents interpretacions, a les diferents vivències. La Calderona pot ser vista com una rebel, com una víctima, com una artista, com una mare. Totes aquestes mirades són vàlides, i totes poden enriquir el relat.
També cal que les institucions donen suport a aquesta tasca. Que reconeguen el valor de la memòria popular, que promoguen la investigació, que faciliten els recursos. Que entenguen que la cultura no és un luxe, sinó una necessitat. Que la memòria no és passat, sinó present.
Una invitació a caminar
Finalment, la Calderona ens convida a caminar. A recórrer els seus senders, a escoltar el silenci dels boscos, a respirar l’aire pur. Però també a caminar per la memòria, per la història, per les emocions. A fer un viatge interior, a connectar amb les persones que ens han precedit, a construir relats que ens dignifiquen.
Cada pas que fem per la Calderona pot ser una forma de reconéixer la seua història. Cada mirada al paisatge pot ser una forma de recordar la Calderona. Cada conversa que tenim sobre ella pot ser una forma de fer-la present. I això és el que fa que el mite siga viu, que la memòria siga activa, que el territori siga significatiu.
La Calderona no és només una serra. És una dona, una història, una memòria. És un símbol de resistència, de llibertat, de dignitat. És un espai que ens parla, que ens interpel·la, que ens transforma. I per això cal estimar-la, cuidar-la, recordar-la.
Epíleg: la Calderona som totes
En un món que sovint silencia les veus dissidents, que margina les persones que no encaixen en els rols establits, la figura de la Calderona ens recorda que hi ha altres formes de viure, de ser, de resistir. Ens recorda que la llibertat no sempre ve del poder, sinó de la fugida, de la recerca, de la connexió amb la natura.
La Calderona som totes les persones que han buscat un espai propi, que han desafiat les normes, que han estimat el territori. Som les que han estat marginades, però no derrotades. Som les que han fugit, però no han desaparegut. Som les que han deixat empremta, encara que no sempre reconeguda.
Que la Serra Calderona continue sent un espai de memòria, de resistència, de llibertat. Que el seu nom siga recordat com una forma de dignificar la història de les dones. Que la seua llegenda ens inspire a caminar, a pensar, a estimar.
I que, en cada pas que fem per les seues sendes, sentim la veu de la Calderona, que ens diu: ací estic, ací vaig ser, ací continue sent.