A moltes localitats del País Valencià, la xopà o el xupinazo marquen l’inici de les festes. Són actes esperats, viscuts amb intensitat, carregats de simbolisme. Però també són, cada vegada més, espais on es fa visible una realitat que no sempre té veu. Espais on es reivindica, on es denuncia, on es recorda que la festa no pot ser aliena al que passa fora del recinte festiu. Que la festa, si vol ser realment popular, ha de ser també política.
No parlem de convertir cada acte en una proclama. No es tracta de desfigurar la festa ni d’imposar discursos. Es tracta de reconéixer que la cultura popular és, per definició, política. Que les tradicions, les celebracions, les trobades al carrer, són construccions socials que reflectixen valors, tensions, esperances. I que, per tant, poden i han de ser espais on es plantegen preguntes, on es compartixen inquietuds, on es fa visible allò que sovint queda ocult.
Quan es diu que la festa ha de ser només festa, s’està assumint una visió reduccionista, que pretén convertir l’alegria en evasió. Però l’alegria pot ser també resistència. Pot ser afirmació. Pot ser denúncia. Pot ser memòria. I en un context on les desigualtats creixen, on les veus dissidents són silenciades, on les lluites socials són menystingudes, reivindicar des de la festa és una forma de dir que no ens resignem. Que no volem una alegria buida, sinó una alegria plena de sentit.
Hi ha qui es molesta quan veu pancartes en una xopà. Quan escolta consignes feministes, antifeixistes, ecologistes, enmig de la música i la pólvora. Hi ha qui diu que això no toca, que això no és el moment. Però, qui decidix quan toca? Qui decidix què és adequat? Si la festa és del poble, si és de totes les persones que la viuen, aleshores també ha de ser espai per a expressar el que ens mou, el que ens preocupa, el que ens fa viure.
Reivindicar des de la festa no és imposar. És compartir. És obrir espais de diàleg, de reflexió, de trobada. És fer visible allò que sovint queda en la perifèria. És dir que les persones migrants també són part de la festa. Que les dones tenen dret a gaudir sense por. Que les persones LGTBI+ no han de amagar-se darrere de cap disfressa. Que la memòria històrica no és una molèstia, sinó una necessitat. Que el territori no és un decorat, sinó un espai viu que cal defensar.
I tot això es pot fer des del respecte. Sense insults. Sense amenaces. Amb intel·ligència, amb sensibilitat, amb estima. Perquè la reivindicació no ha de ser violenta per a ser potent. Pot ser festiva, creativa, poètica. Pot ser una performance, una pancarta, una cançó, una coreografia. Pot ser una mirada, una presència, una absència que parla. I quan es fa així, la festa no es trenca. Es transforma. Es fa més rica, més diversa, més autèntica.
Convertir una xopà en un acte polític no és instrumentalitzar-la. És reconéixer que ja ho és. Que el fet de reunir-se, de ocupar l’espai públic, de celebrar col·lectivament, és en si mateix un gest polític. I que, per tant, té sentit que eixe gest es connecte amb altres lluites, amb altres veus, amb altres realitats. No per restar, sinó per sumar. No per dividir, sinó per ampliar.
La cultura popular ha sigut sempre espai de resistència. Les danses, les cançons, les festes, han servit per a mantindre viva la memòria, per a transmetre valors, per a enfortir la identitat. I hui, en un món cada vegada més individualista, més mercantilitzat, més controlat, la festa pot ser una trinxera amable. Un lloc on dir que no ens conformem. Que volem un món més just, més lliure, més viu.
Però per a això cal valentia. Cal assumir que la festa no és neutral. Que cada decisió sobre el que es fa, el que es diu, el que es mostra, té implicacions. Que invisibilitzar les lluites és també una forma de prendre partit. Que callar davant les injustícies no és neutralitat, sinó complicitat. I que, per tant, donar espai a la reivindicació és una forma de fer justícia.
No es tracta de convertir cada festa en una assemblea. Es tracta de obrir finestres. De deixar que entren altres veus. De reconéixer que la diversitat és riquesa. Que la festa pot ser espai de convivència, de diàleg, de transformació. Que pot ser lloc on les persones se senten reconegudes, escoltades, valorades. Que pot ser motor de canvi.
I això no vol dir que desaparega la música, la pólvora, la cervesa, els colors. Vol dir que tot això es fa més significatiu. Que no és només soroll, sinó expressió. Que no és només consum, sinó cultura. Que no és només evasió, sinó afirmació. Que la festa es fa més festa quan es fa més nostra.
Per això, cal defensar el dret a reivindicar des de la festa. Cal protegir eixe espai de llibertat, de creativitat, de resistència. Cal dir que la xopà pot ser també un crit. Que el xupinazo pot ser també una declaració. Que la festa pot ser també una trinxera. I que tot això és compatible amb la joia, amb la convivència, amb el respecte.
La festa no és enemiga de la política. És el seu complement. És el seu reflex. És el seu espai d’expressió més lliure. I quan es fa des del cor, des de la consciència, des de l’estima, pot ser una eina poderosa per a transformar el món. Per a fer-lo més just, més viu, més nostre.
Així que sí, reivindiquem des de la festa. Fem de la xopà un espai de consciència. Fem del xupinazo un crit col·lectiu. Fem de cada celebració una oportunitat per a dir qui som, què volem, què ens fa viure. Perquè la festa, quan és nostra, pot ser també revolta. I la revolta, quan és alegre, pot ser també esperança.
Aquesta idea de convertir la festa en espai de reivindicació no és nova. Al llarg de la història, les celebracions populars han sigut llocs on el poble ha expressat el seu malestar, la seua creativitat, la seua capacitat de resistència. Pensem en les festes de carrer que, en temps de censura, servien per a transmetre missatges que no podien dir-se en veu alta. Pensem en les danses que mantenien viva la llengua i la identitat en contextos d’opressió. Pensem en les cançons que, entre versos aparentment innocents, amagaven crítiques ferotges al poder.
Al País Valencià, la cultura popular ha sigut sempre un espai de construcció col·lectiva. Les festes majors, les entrades, les danses, les fogueres, les cavalcades, han servit per a reforçar els vincles comunitaris, per a transmetre valors, per a fer visible una manera de viure. I hui, en un moment en què molts d’eixos espais corren el risc de ser buidats de contingut, convertits en espectacles per al turisme o en rituals sense ànima, és més necessari que mai recuperar el seu potencial transformador.
Quan una colla decideix portar una pancarta feminista a la xopà, no està trencant la festa. Està recordant que les dones tenen dret a viure-la sense por, sense assetjament, sense violència. Quan un grup de joves crida consignes antifeixistes enmig del xupinazo, no està provocant. Està recordant que la llibertat no és negociable, que la memòria no s’ha d’oblidar, que el carrer és de totes. Quan es fa visible la diversitat sexual, la pluralitat lingüística, la defensa del territori, no s’està polititzant la festa: s’està reconeixent que la festa ja és política, i que cal fer-la més inclusiva, més justa, més real.
És cert que no tothom ho veu així. Hi ha qui preferix una festa “neutra”, “tranquil·la”, “sense conflictes”. Però eixa neutralitat és falsa. Perquè invisibilitzar les lluites és també una forma de prendre partit. Perquè callar davant les injustícies és també una forma de violència. I perquè, al cap i a la fi, la festa que exclou, que ignora, que silencia, no és festa per a totes les persones. És espectacle. És rutina. És consum.
Reivindicar des de la festa és, per tant, una forma de recuperar-la. De tornar-li el seu sentit comunitari. De fer-la espai de trobada, de diàleg, de transformació. I això no vol dir que desaparega la música, la pólvora, la cervesa, els colors. Vol dir que tot això es fa més significatiu. Que no és només soroll, sinó expressió. Que no és només consum, sinó cultura. Que no és només evasió, sinó afirmació.
Hi ha exemples que ens inspiren. Festes on la reivindicació s’ha integrat de manera natural, creativa, potent. Colles que han sabut combinar la tradició amb la denúncia. Comissions que han obert espais per a la reflexió, per a la memòria, per a la diversitat. Persones que han decidit que la festa no pot ser aliena al que passa al seu voltant. Que han entés que celebrar és també resistir. Que han fet de la festa una forma de dir que no ens resignem.
I això és especialment important en un moment com l’actual, en què les desigualtats s’agreugen, en què les veus dissidents són silenciades, en què les institucions sovint miren cap a un altre costat. En què la cultura popular corre el risc de ser buidada de contingut, convertida en producte, en decorat, en espectacle. En què la festa pot ser utilitzada per a tapar, per a distraure, per a desactivar.
Per això, cal defensar la festa com a espai de llibertat. Com a espai de expressió. Com a espai de resistència. I això implica assumir que la festa pot ser incòmoda. Que pot plantejar preguntes. Que pot fer visible allò que no es vol veure. Que pot ser espai de conflicte, però també de convivència. Que pot ser lloc on les diferències no es tapen, sinó que es reconeixen, es respecten, es celebren.
La festa, quan és nostra, pot ser també revolta. I la revolta, quan és alegre, pot ser també esperança. Perquè no hi ha res més potent que un poble que celebra des de la consciència. Que balla, que canta, que s’empapa, però que també crida, que denuncia, que proposa. Que fa de la festa una forma de dir que vol viure millor. Que vol viure amb dignitat. Que vol viure amb justícia.
I això no és incompatible amb el respecte. Al contrari. És des del respecte que es pot construir una festa més inclusiva, més diversa, més rica. Una festa on totes les persones se senten reconegudes. On totes les veus tenen espai. On la convivència no és silenci, sinó diàleg. On la diversitat no és problema, sinó oportunitat.
Per això, cal defensar el dret a reivindicar des de la festa. Cal protegir eixe espai de llibertat, de creativitat, de resistència. Cal dir que la xopà pot ser també un crit. Que el xupinazo pot ser també una declaració. Que la festa pot ser també una trinxera. I que tot això és compatible amb la joia, amb la convivència, amb el respecte.
No es tracta de imposar discursos. Es tracta de obrir espais. De reconéixer veus. De fer visible allò que importa. De construir una festa que siga realment popular. Que siga realment nostra. Que siga realment viva.
I això implica assumir que la festa és política. Que no pot ser aliena al que passa. Que no pot ser neutral davant les injustícies. Que no pot ser silenci davant les lluites. Que ha de ser espai de expressió, de resistència, de transformació.
Perquè la festa, quan és nostra, pot ser també revolta. I la revolta, quan és alegre, pot ser també esperança.
La festa, com la vida, no és una línia recta. És una espiral de moments compartits, de emocions que esclaten, de silencis que parlen, de gestos que transformen. I en eixa espiral, cada persona té un paper. Cada colla, cada comissió, cada grup de joves, cada veïna que ix al carrer, pot decidir si la festa serà només soroll o si serà també paraula. Si serà només rutina o si serà també revolta.
No cal que totes les persones estiguen d’acord. No cal que totes les veus diguen el mateix. El que cal és que hi haja espai per a dir. Per a mostrar. Per a expressar. Per a construir. Perquè la festa, si vol ser realment popular, ha de ser plural. Ha de ser diversa. Ha de ser capaç d’acollir les diferències, de reconéixer les ferides, de celebrar les esperances.
I això implica un compromís. Implica assumir que la festa no és només entreteniment, sinó cultura. Que no és només evasió, sinó expressió. Que no és només consum, sinó comunitat. Que no és només espectacle, sinó identitat. I que, per tant, té un paper fonamental en la construcció d’un món més just, més lliure, més viu.
Quan una colla decidix portar una pancarta que diu “Sense les dones no hi ha festa”, està fent una afirmació poderosa. Està recordant que la festa ha de ser segura, inclusiva, respectuosa. Quan un grup de joves decidix cridar “Ni un pam de terra per a l’especulació” enmig del xupinazo, està defensant el territori, la vida, el futur. Quan es fa visible la diversitat, la memòria, la lluita, la festa es fa més nostra. Més real. Més viva.
I això no és una amenaça. És una oportunitat. Una oportunitat per a construir una cultura popular que no siga només folklore, sinó força. Que no siga només tradició, sinó transformació. Que no siga només passat, sinó futur.
Perquè la festa pot ser espai de resistència. Pot ser espai de empoderament. Pot ser espai de cura. Pot ser espai de esperança. I quan es fa des de la consciència, des del respecte, des de l’estima, pot ser una eina poderosa per a transformar el món.
No cal que la festa siga perfecta. Cal que siga nostra. Cal que siga viva. Cal que siga capaç de acollir les veus que no sempre tenen espai. Cal que siga capaç de fer visible allò que importa. Cal que siga capaç de dir que no ens conformem. Que volem viure millor. Que volem viure amb dignitat. Que volem viure amb justícia.
Per això, reivindicar des de la festa no és una extravagància. És una necessitat. És una forma de dir que som ací. Que tenim veu. Que tenim força. Que tenim esperança.
I si ho fem des del respecte, des de la creativitat, des de la intel·ligència, la festa no es trenca. Es transforma. Es fa més rica. Es fa més nostra. Es fa més viva.
Així que sí, fem de la xopà un espai de consciència. Fem del xupinazo un crit col·lectiu. Fem de cada celebració una oportunitat per a dir qui som, què volem, què ens fa viure. Perquè la festa, quan és nostra, pot ser també revolta. I la revolta, quan és alegre, pot ser també esperança.
Que la música no ens calle. Que la pólvora no ens cega. Que la cervesa no ens faça oblidar. Que la festa siga també memòria, dignitat, lluita. Que siga espai per a totes les persones. Que siga espai per a construir un món millor.
Perquè si no podem reivindicar des de la festa, des d’on ho farem?
I si no ho fem ara, quan?