A la serra Calderona, entre pins i penya-segats, s’alça l’ermita de la Santa Creu del Garbí, un lloc estimat per generacions d’estivellers i valencianes que han trobat en eixe mirador un racó de pau, espiritualitat i memòria col·lectiva. Però aquest estiu, el Garbí ha deixat de ser només un paratge natural per convertir-se en l’epicentre d’un conflicte que sacseja les arrels del municipi i encén el debat sobre la gestió del patrimoni públic.
El regidor de Vox, José Ramón Mateu, ha afirmat que ha comprat la parcel·la on es troba l’ermita, i sense cap autorització municipal ni autonòmica, ha canviat el candat, ha instal·lat un xiringuito i cobra entrada per accedir al mirador. A més, ha anunciat un projecte que inclou una creu gegant il·luminada, un museu ciclista i la reconstrucció d’una fonda que va desaparèixer fa més de mig segle. Tot això, segons ell, per recuperar les arrels valencianes. Però, quines arrels són eixes? Les que s’imposen amb candats i cobraments?
L’alcalde, Francesc Mateu, de Compromís, ha reaccionat amb contundència, denunciant els fets davant la Guàrdia Civil i el Seprona, i defensant que l’ermita és de titularitat municipal. El consistori ha iniciat accions legals per recuperar el control de l’espai, mentre la Conselleria de Medi Ambient revisa els expedients per confirmar la titularitat i frenar qualsevol activitat econòmica no autoritzada.
Mentrestant, el poble murmura. Les veïnes i veïns d’Estivella es mostren indignades, perplexes i, en molts casos, ferides. El Garbí no és només un lloc bonic: és part de la identitat compartida, un espai que ha acollit romeries, passejades, reflexions i silencis. Ara, amb un euro d’entrada i un ermità contractat per custodiar l’ermita, el que abans era de totes sembla estar convertint-se en un negoci privat amb tints ideològics.
La presència d’un ermità, que el regidor presenta com a símbol de recuperació espiritual, ha sigut rebuda amb escepticisme. Per a moltes persones, no és més que una estratègia per legitimar una ocupació que no compta amb el suport del poble ni amb els permisos legals. La figura de l’ermità, que podria evocar tradicions antigues, es veu ara envoltada de polèmica i tensió.
Aquest conflicte no és només sobre una ermita o un mirador. És sobre qui té dret a decidir què és patrimoni, com es gestiona i amb quin respecte es tracta la memòria col·lectiva. És també una mostra de com certes ideologies intenten apropiar-se de símbols compartits per convertir-los en instruments de propaganda.
El Garbí continua alçant-se sobre la Calderona, testimoni silenciós d’un poble que lluita per defensar el que és seu. I potser, en eixa lluita, el que està en joc no és només una parcel·la, sinó el futur d’un model de convivència, respecte i gestió pública que ens pertany a totes.
I així, entre pins i records, el Garbí es manté com un far de resistència. Les persones que l’han trepitjat des de menudes, que han pujat a l’ermita en Pasqua, que han compartit entrepans i històries al mirador, no poden entendre com un lloc tan estimat pot acabar convertit en un negoci amb entrada i barra. No és només una qüestió legal, és una ferida emocional.
La presència del xiringuito, la creu gegant anunciada i el cobrament d’un euro per accedir al mirador han sigut rebuts com una provocació. No per la magnitud del projecte, sinó pel menyspreu a la comunitat. Perquè si alguna cosa defineix el Garbí és que ha sigut sempre un espai obert, lliure, compartit. Un lloc on no calia pagar per respirar, ni justificar-se per sentir.
La figura del regidor, que es presenta com a defensor de les arrels valencianes, ha generat una paradoxa dolorosa. Perquè les arrels no es defensen amb imposicions, sinó amb respecte. I el respecte comença per escoltar el poble, per entendre que la identitat no es construeix amb creus gegants ni museus ciclistes, sinó amb memòria viva, amb gestos senzills, amb espais que ens acullen sense condicions.
Els moviments veïnals comencen a organitzar-se. Hi ha qui parla de fer una acampada simbòlica, qui proposa una jornada de neteja col·lectiva, qui vol recuperar la fonda com a espai per a la cultura popular. Les idees brollen com l’aigua entre les roques, perquè quan el poble s’activa, no hi ha candat que el pare.
La Generalitat, per la seua banda, ha començat a revisar els expedients, però la gent no espera. Perquè el que està en joc no és només una parcel·la, sinó el model de societat que volem. Una societat que pose la vida al centre, que cuide el territori, que celebre la diversitat i que no permeta que la muntanya es convertisca en aparador ideològic.
El Garbí, amb la seua creu modesta, amb la seua ermita humil, amb les seues vistes que abracen l’horitzó, és ara més que mai un símbol. Un símbol de resistència, de comunitat, de dignitat. I en cada pas que fem cap amunt, en cada mirada que compartim des del mirador, estem dient que el futur no es compra, que la memòria no es negocia, i que el poble valencià no s’agenolla davant la imposició.
Perquè el Garbí és nostre. I ho continuarà sent.