En temps convulsos, les polítiques públiques haurien de ser far enmig de la boira. Especialment quan es tracta de la joventut, un col·lectiu que, malgrat ser motor de canvi i esperança, sovint és relegat a la perifèria de les decisions. El nou Pla d’Ocupació Juvenil impulsat per Labora i el govern de la Generalitat Valenciana ha obert un debat necessari sobre quin model d’ocupació volem, quina relació mantenim amb el territori i quin paper han de jugar les institucions locals en la construcció d’un futur digne.
La proposta presentada pel govern de Carlos Mazón ha estat rebuda amb crítiques per part de diversos sectors, especialment per Compromís, que ha denunciat una reducció dràstica en el nombre de contractacions, una durada més curta dels contractes i una manca de suport real a les mancomunitats. Aquestes crítiques no són merament partidistes; responen a una preocupació profunda sobre la direcció que està prenent la política d’ocupació juvenil al País Valencià.
Per començar, cal contextualitzar el moment. La joventut valenciana viu una situació marcada per l’atur estructural, la temporalitat extrema, la dificultat d’accés a l’habitatge i una sensació creixent de desarrelament. Moltes persones joves es veuen obligades a emigrar, a acceptar feines precàries o a viure en una incertesa permanent. Davant d’aquest escenari, les polítiques públiques haurien de ser valentes, transformadores i arrelades al territori. Però el pla actual sembla més una operació de maquillatge que una resposta estructural.
Una de les dades que més ha cridat l’atenció és la reducció del nombre de contractacions en l’administració pública. Si en convocatòries anteriors es van oferir més de sis-centes places, ara amb prou feines se superen el centenar. Aquesta disminució no és anecdòtica; és una declaració d’intencions. Reduir les oportunitats laborals en el sector públic significa limitar l’accés a feines amb condicions dignes, amb estabilitat i amb possibilitats de desenvolupament professional. A més, la durada dels contractes ha passat de dotze a deu mesos, cosa que redueix encara més la capacitat de consolidar experiència i de planificar un projecte de vida.
El govern ha defensat el pla com una aposta per la descentralització, donant protagonisme als ajuntaments i a les mancomunitats. Però aquesta descentralització és, en molts casos, més formal que real. Les ajudes destinades a les mancomunitats han estat limitades, amb terminis ajustats i sense una estratègia clara de reforç institucional. Les mancomunitats, que són espais de cooperació entre municipis, podrien jugar un paper clau en la vertebració del territori i en la gestió de polítiques d’ocupació adaptades a les realitats locals. Però sense recursos, sense reconeixement i sense suport, el seu paper queda desdibuixat.
Algunes veus han parlat d’un intent d’estrangulament institucional. No es tracta d’una eliminació directa, sinó d’una asfíxia lenta, provocada per la manca de finançament, la invisibilització en les polítiques públiques i la substitució per altres entitats més centralitzades o més afins al govern actual. Aquesta estratègia no només debilita les mancomunitats, sinó que empobreix el model de gestió territorial, allunyant-lo de la realitat i de les necessitats de les persones.
El pla també inclou iniciatives complementàries, com les escoles taller o les ajudes a empreses per a la contractació juvenil. Aquestes mesures poden ser positives, però cal analitzar-les amb deteniment. Les escoles taller combinen formació professional amb salari, cosa que pot facilitar la inserció laboral. Però sovint estan condicionades per la disponibilitat de recursos, per la capacitat de gestió local i per la voluntat política. Les ajudes a empreses, per la seua banda, poden incentivar la contractació, però també corren el risc de convertir-se en subsidis sense retorn si no van acompanyades de mecanismes de seguiment i d’avaluació.
Un altre aspecte que cal destacar és la simplificació de requisits per a les persones joves que volen accedir al pla. Ara només cal estar inscrit com a persona desocupada en un Espai Labora i en el sistema de Garantia Juvenil. Aquesta simplificació pot facilitar l’accés, però també pot generar una selecció poc ajustada a les necessitats reals del mercat laboral. Caldria incorporar criteris de formació, d’experiència prèvia o d’interès professional per garantir que les contractacions responen a un projecte coherent.
La crítica de Compromís no s’ha limitat a les xifres. Ha estat una crítica política, ideològica i territorial. Mònica Àlvaro, diputada de la formació, ha acusat el president Mazón de ser “un rácano amb les persones joves” i de vendre un recorte com si fora un èxit. Aquesta afirmació, més enllà del to, posa sobre la taula una qüestió fonamental: la manca de voluntat política per fer de la joventut una prioritat. No es tracta només de diners; es tracta de reconeixement, de dignitat i de futur.
La política d’ocupació juvenil hauria de ser una aposta estratègica. No pot ser una mesura puntual, ni una operació de màrqueting. Calen recursos, sí, però també calen idees, compromís i una visió a llarg termini. Cal entendre que les persones joves no són només beneficiàries de polítiques; són protagonistes, agents actius, persones amb capacitat de transformar el món. I cal reconèixer que el territori és clau. Les mancomunitats, els ajuntaments, les entitats locals són qui millor coneixen les necessitats, les potencialitats i les limitacions de cada zona. Ignorar-les és condemnar les polítiques a la desconnexió.
En aquest sentit, el pla actual pot ser un pas, però no pot ser l’únic ni el definitiu. Si de veritat volem construir un futur digne per a la joventut valenciana, cal anar molt més enllà dels titulars. Cal apostar per polítiques valentes, inclusives i transformadores. Cal escoltar les persones joves, donar-los veu, espai i oportunitats. Cal reforçar les mancomunitats, dotar-les de recursos i reconèixer-les com a agents clau en la gestió pública. Cal recuperar el sentit de les polítiques públiques com a eina de justícia social.
Perquè el que està en joc no és només l’ocupació. Està en joc el dret a viure amb dignitat, a créixer amb esperança, a construir un projecte de vida en el propi país. Està en joc la cohesió social, la vertebració territorial i la qualitat democràtica. Està en joc el futur.
I aquest futur no pot esperar. Les persones joves no poden seguir vivint en la precarietat, en la incertesa, en la invisibilitat. Necessiten polítiques que les reconeguen, que les acompanyen, que les impulsen. Necessiten institucions que creguen en elles, que les escolten, que les respecten. Necessiten un país que les estime.
Per això, cal exigir més. Més recursos, més compromís, més valentia. Cal exigir que les polítiques d’ocupació juvenil deixen de ser mesures cosmètiques i es convertisquen en veritables estratègies de transformació. Cal exigir que les mancomunitats deixen de ser ignorades i esdevinguen protagonistes. Cal exigir que la joventut siga prioritat, no decorat.
Només així podrem construir un País Valencià digne, just i inclusiu. Un país on les persones joves puguen viure, treballar i somiar. Un país que no les expulse, sinó que les abrace. Un país que no les utilitze, sinó que les reconega. Un país que no les silencie, sinó que les escolte.
Un país que siga, en definitiva, casa.