«Déu creà la dona amb la mateixa dignitat que l’home.» Aquesta afirmació, escrita fa més de cinc segles per Isabel de Villena, ressona avui amb una força sorprenent. En un temps en què les dones eren sistemàticament excloses del saber, del poder i de la paraula, ella va gosar afirmar que la igualtat entre homes i dones no era només una aspiració humana, sinó una veritat divina. I ho va fer des del cor del món religiós, des d’un convent, des de la clausura, però amb una veu que travessava murs i segles.
Isabel de Villena, nascuda Elionor Manuel de Villena cap a 1430 a València, va ser una dona excepcional. Filla il·legítima del marquès Enrique de Villena, va ser criada a la cort de la reina Maria de Castella, que li va oferir una educació pròpia d’una princesa. Amb quinze anys, va ingressar voluntàriament al convent de la Santíssima Trinitat de València, on va prendre el nom d’Isabel i on, anys després, seria elegida abadessa 1.
La seua obra més coneguda, Vita Christi, és una narració de la vida de Jesucrist escrita en valencià i pensada per a la formació espiritual de les monges del seu convent. Però és molt més que això. És una obra profundament innovadora, que ofereix una lectura femenina i feminista de l’Evangeli. Isabel centra la seua atenció en les dones que envolten la figura de Crist: Maria, Maria Magdalena, Santa Anna. Les presenta com a protagonistes, com a figures actives, intel·ligents, compassives. Les humanitza i les dignifica.
En un context en què la misogínia era norma i doctrina, Isabel de Villena va escriure una obra que contradeia obertament els discursos antifeminins del seu temps. Va respondre, de manera subtil però ferma, a autors com Jaume Roig, que en el seu Espill havia difós una visió profundament misògina de la dona. Isabel no va entrar en polèmica directa, però la seua Vita Christi és una resposta clara: una exaltació de la feminitat com a part essencial del pla diví.
La seua frase sobre la dignitat de la dona no és només una afirmació teològica. És una declaració política. És una manera de dir que les dones tenen dret a existir, a pensar, a parlar, a escriure. Que no són inferiors, ni secundàries, ni culpables per naturalesa. Que Déu les va crear amb la mateixa dignitat que els homes, i que qualsevol sistema que les subjugue està traint aquest principi fonamental.
Isabel de Villena va escriure en valencià, en una època en què la llengua pròpia del poble era sovint menyspreada per les elits. Va escriure des d’un convent, però amb una mirada oberta al món. Va escriure per a les dones, però amb una intel·ligència que transcendeix gèneres i èpoques. I ho va fer amb una sensibilitat literària extraordinària, amb un llenguatge ric, afectiu, ple de matisos.
La seua obra ha estat considerada una de les primeres manifestacions del feminisme a la península Ibèrica. Però més enllà de les etiquetes, el que fa d’Isabel una figura tan rellevant és la seua capacitat per unir espiritualitat i justícia, fe i igualtat, religió i dignitat humana. En un temps en què la religió era sovint utilitzada per justificar la subordinació de les dones, ella va utilitzar-la per defensar-ne la llibertat.
La seua visió del món diví estava inspirada en l’organització de la cort reial, on havia crescut. Però en lloc de reproduir les jerarquies patriarcals, les va reinterpretar des d’una perspectiva femenina. Va imaginar un cel on les dones tenien un paper central, on la maternitat, la tendresa i la saviesa eren valors fonamentals. Va crear personatges simbòlics com la Puresa, la Humilitat o la Contemplació, totes elles femenines, que guiaven l’ànima cap a Déu.
Isabel de Villena no va ser una revolucionària en el sentit modern del terme. No va trencar amb l’Església, ni va renegar de la seua fe. Però va ser una reformadora profunda. Va sembrar una llavor que, segles després, germinaria en els moviments feministes que reivindiquen la igualtat dins i fora de les institucions religioses.
La seua figura ha estat recuperada en les darreres dècades gràcies a l’esforç de investigadores, escriptores i institucions que han volgut rescatar de l’oblit les veus femenines de la nostra història. El seu nom ha estat declarat escriptora de l’any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i la seua obra ha estat reeditada i estudiada amb rigor i passió.
Però la millor manera d’honrar el seu llegat no és només llegir-la, sinó escoltar el que ens diu. I el que ens diu és que la dignitat no és una concessió, sinó un dret. Que la igualtat no és una utopia, sinó una exigència. Que la memòria de les dones és essencial per construir un futur més just.
En un moment en què els drets de les dones tornen a ser qüestionats, en què la violència masclista continua sent una xacra, en què la cultura patriarcal es resisteix a desaparèixer, la veu d’Isabel de Villena ens recorda que la lluita per la igualtat ve de lluny. Que no és una moda, ni una imposició, sinó una tradició profunda, arrelada en la nostra història i en la nostra espiritualitat.
La seua frase —“Déu creà la dona amb la mateixa dignitat que l’home”— és una brúixola. Ens orienta cap a una societat on la fe no siga excusa per a la discriminació, sinó motor de justícia. Cap a una cultura on les dones siguen reconegudes com a subjectes plens, amb veu, amb pensament, amb poder.
Isabel de Villena ens ensenya que es pot ser mística i crítica, religiosa i feminista, contemplativa i compromesa. Que es pot escriure des del silenci i fer-se escoltar a través dels segles. Que la paraula, quan és justa, té una força que cap mur pot aturar.