En un món cada vegada més accelerat, més tecnològic i més desconnectat de la terra que ens sosté, parlar de la Pachamama pot semblar, a primera vista, una cosa exòtica, folklòrica o fins i tot supersticiosa. Però si deixem de banda les connotacions religioses o espirituals que sovint s’hi associen, i ens acostem a aquest concepte des d’una mirada simbòlica, potser descobrim que la Pachamama ens ofereix una clau per repensar la nostra relació amb el planeta, amb la vida i amb nosaltres mateixos.
Per a les cultures andines, la Pachamama és la mare terra, la força que dona vida, que alimenta, que acull i que transforma. No és només una divinitat, sinó una presència viva, un ésser que respira, que sent i que mereix respecte. Aquesta visió, tan arrelada en comunitats indígenes, contrasta radicalment amb la manera com la societat occidental ha tractat la natura: com un recurs, com una propietat, com un objecte a explotar.
Ara bé, per a aquelles persones que no creuen en déus ni en esperits, que es defineixen com agnòstiques o simplement com a persones que busquen sentit fora de les estructures religioses, la Pachamama pot ser molt més que una figura mitològica. Pot ser un símbol potent, una metàfora que ens recorda que vivim en un ecosistema interconnectat, que som part d’un tot, que no podem existir sense la terra, l’aigua, l’aire i el foc.
Acceptar la Pachamama com a símbol no implica creure en ella com a entitat sobrenatural. Implica reconéixer que necessitem una narrativa que ens reconnecte amb el que és essencial. En un temps en què el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i la contaminació amenacen la vida tal com la coneixem, potser necessitem recuperar el respecte ancestral per la terra, encara que siga des d’una mirada racional i crítica.
La Pachamama ens parla de cicles, de ritmes naturals, de la importància de sembrar i collir, de donar i rebre. Ens recorda que no som superiors a la natura, sinó que en formem part. I això, per a qualsevol persona que estime la vida, siga quina siga la seua creença, és una veritat que no es pot ignorar.
Hi ha qui celebra el dia de la Pachamama amb rituals, amb ofrenes, amb paraules dites al vent. Altres ho fan plantant un arbre, netejant una platja, cuinant amb productes locals i de temporada. I hi ha qui simplement ho fa pensant, reflexionant, decidint viure amb més consciència ecològica. Totes aquestes formes són vàlides. Totes són maneres d’honrar la terra, de reconéixer que no podem continuar vivint com si el planeta fóra infinit.
Des de la perspectiva agnòstica, potser no cal creure en esperits ni en forces invisibles per sentir que la terra té alguna cosa sagrada. El que és sagrat no sempre és sobrenatural. Pot ser simplement allò que ens importa, allò que ens mou, allò que ens fa sentir vius. I la terra, amb els seus paisatges, els seus fruits, els seus silencis i les seues tempestes, és una font inesgotable de vida i de misteri.
La Pachamama, en aquest sentit, pot ser una mare simbòlica. No una mare que ens vigila ni que ens castiga, sinó una mare que ens recorda que hem de cuidar, que hem de escoltar, que hem de agrair. I això, en un món on el consum ha substituït el respecte, on l’explotació ha desplaçat la contemplació, és una revolució.
Potser el gran repte del nostre temps no és només tecnològic ni econòmic, sinó espiritual en el sentit més ampli. Necessitem recuperar una connexió amb el món que no siga basada en la dominació, sinó en la reciprocitat. I per a això, figures com la Pachamama poden ser útils, no com a dogmes, sinó com a inspiracions.
És curiós com, en moltes cultures, la terra és femenina. Mare terra, Pachamama, Gaia. Potser perquè la terra dona vida, acull, nodreix. Però també potser perquè el femení ha estat històricament associat a la intuïció, a la cura, a la relació. I en un món que ha privilegiat la força, la competició i el control, recuperar el valor del femení —en totes les seues formes— pot ser una manera de sanar.
No es tracta de tornar a un passat idealitzat ni de rebutjar el progrés. Es tracta de integrar. De reconéixer que la ciència i la tecnologia poden conviure amb el respecte per la natura. Que el pensament crític pot anar de la mà amb la sensibilitat. Que ser agnòstic no implica viure desconnectat, sinó buscar formes sinceres de vincle.
La Pachamama, per tant, pot ser una invitació. Una crida a mirar la terra amb ulls nous. A escoltar el vent, a caminar descalç, a menjar amb gratitud, a sembrar amb esperança. A entendre que cada acció té conseqüències, que cada gest pot ser una ofrena.
En un món que sovint ens fa sentir sols, alienats, perduts, la Pachamama ens recorda que som part d’una xarxa viva. Que cada fulla, cada gota, cada pedra té un lloc. I que nosaltres també el tenim, si sabem escoltar, si sabem cuidar, si sabem estimar.
Potser no cal creure en la Pachamama per sentir que la terra ens parla. Potser només cal parar, respirar, mirar. I deixar que el silenci ens diga allò que les paraules no poden.