Adoptar després de la fecundació in vitro és una experiència que no es pot explicar només amb paraules. És una vivència que es viu amb el cor, amb el cos, amb les contradiccions, amb les esperances i amb les ferides. Fa set anys, la nostra vida va canviar per complet. Després d’un procés llarg i intens de fecundació in vitro, va arribar Aitana, la nostra primera criatura. El seu naixement va ser una combinació de ciència, fe i amor. Ens va obrir les portes a una nova manera de ser família, i ens va fer entendre que la maternitat i la paternitat no són només biològiques, sinó profundament emocionals.
Amb Aitana vam aprendre a ser persones progenitores. Vam descobrir què significa cuidar, protegir, acompanyar, i també equivocar-se. Vam sentir la por de no saber si ho estàvem fent bé, la responsabilitat de ser referents, i la felicitat immensa de veure créixer una persona que ens mirava amb ulls plens de confiança. Però amb el temps, aquell amor que ens havia transformat va començar a obrir-se a noves possibilitats. No era un buit, ni una necessitat de repetir l’experiència. Era una intuïció, una crida, una certesa que hi havia altres formes de ser família que encara no havíem explorat.
La idea d’adoptar va començar com una conversa tímida, com una pregunta llançada en una nit qualsevol. I si acollírem una criatura que ja està al món? I si donàrem una oportunitat a algú que necessita una llar, una mirada, una abraçada? Al principi, la proposta ens feia respecte. Teníem por de no estar preparades, de no saber gestionar les emocions, de no poder oferir el que aquella criatura necessitava. Però també sentíem que era una manera coherent de viure l’amor, de posar en pràctica tot allò que havíem après amb Aitana.
Adoptar no és un acte de caritat, ni una decisió impulsiva. És un compromís profund amb la vida d’una persona que arriba amb una història pròpia, amb unes vivències que no sempre són fàcils, amb unes ferides que no es curen només amb afecte. Quan vam conéixer Mireia, vam entendre que l’adopció no és un punt de partida, sinó un camí que es recorre dia a dia. Mireia no era una criatura que venia a completar-nos, ni a omplir cap espai. Era una persona amb identitat, amb caràcter, amb una mirada que demanava respecte, paciència i autenticitat.
La primera vegada que vam estar amb Mireia, vam notar una barreja de tendresa i dolor. Tenia una manera de mirar que et travessava, com si volguera saber si podies sostenir tot allò que portava dins. No era una criatura que buscava pares o mares, sinó algú que necessitava saber si podia confiar. I això ens va fer replantejar moltes coses. Estimar no és només donar, sinó també escoltar, acollir, adaptar-se. Mireia ens va ensenyar que l’amor no sempre és suau, que a vegades és resistència, és silenci, és espera.
Una de les qüestions que més ens preocupava era com afectaria l’arribada de Mireia a la dinàmica familiar. Aitana ja tenia una edat en què entenia moltes coses, i sabíem que la seua reacció seria clau. Vam parlar amb ella amb sinceritat, explicant-li que l’amor no es divideix, sinó que es multiplica. Que Mireia no venia a substituir res, sinó a sumar. Al principi, hi va haver moments de gelosia, de confusió, de preguntes difícils. Però també hi va haver gestos inesperats, complicitats que naixien en el joc, en les mirades, en les rutines compartides.
Amb el temps, Aitana i Mireia van començar a construir una relació pròpia, amb les seues normes, amb els seus codis. No eren germanes per sang, però sí per vivències. I això ens va fer reflexionar sobre el concepte de família. La família no és una estructura fixa, ni una fórmula genètica. És un espai de trobada, de cura, de reconeixement. És un lloc on les persones poden ser elles mateixes, amb les seues llums i les seues ombres.
Adoptar després de la fecundació in vitro també ens va fer enfrontar-nos a molts prejudicis socials. Hi havia qui ens preguntava per què volíem complicar-nos la vida, si ja teníem una filla. Altres pensaven que Mireia seria sempre “la filla adoptada”, com si això la definira per damunt de tot. Ens vam adonar que la societat encara té una visió molt limitada de la diversitat familiar. Que es valora més la biologia que l’afecte, que es jutja allò que no s’entén, que es parla des de la ignorància.
Però nosaltres sabíem que la nostra decisió no era una extravagància, ni una aventura. Era una manera de viure la maternitat i la paternitat amb coherència, amb responsabilitat, amb coratge. Era una forma de dir que les criatures no són propietat, sinó persones amb drets. Que mereixen ser estimades, respectades, escoltades. Que mereixen una família que les reconega en la seua singularitat, no que les intente encaixar en un model preestablert.
Mireia ens ha fet créixer com a persones. Ens ha obligat a revisar les nostres creences, a qüestionar les nostres reaccions, a aprendre a comunicar-nos d’una altra manera. Ens ha ensenyat que no tot es resol amb paraules, que a vegades cal estar, simplement estar, sense exigir, sense pressionar. Ens ha fet més humils, més sensibles, més conscients de les ferides que no es veuen.
També hem descobert que l’adopció és un procés que no s’acaba mai. No és un acte puntual, sinó una construcció constant. Cada etapa porta nous reptes, noves preguntes, noves necessitats. I cal estar disposades a aprendre, a equivocar-se, a rectificar. Cal tenir xarxa, suport, espais on compartir dubtes i experiències. Perquè ser família adoptiva és una tasca que requereix molta energia emocional, molta capacitat d’adaptació, molta generositat.
La relació entre Aitana i Mireia és un dels regals més bonics que ens ha donat la vida. Veure-les créixer juntes, veure com es cuiden, com es barallen, com es reconcilien, ens confirma que l’amor no té límits. Que les persones poden construir vincles profunds sense compartir gens, només compartint temps, espais, emocions. Que la fraternitat és una construcció, no una herència.
Adoptar després de la fecundació in vitro també té una dimensió política. És una manera de desafiar els discursos dominants sobre la família, sobre la maternitat, sobre la infància. És una aposta per la diversitat, per la inclusió, per la justícia. És reconéixer que hi ha criatures que han estat ferides pel sistema, i que mereixen una segona oportunitat. És dir que l’amor pot ser reparador, que pot transformar vides, que pot crear espais de dignitat.
La nostra família és diversa, imperfecta, viva. Té una criatura nascuda de la ciència i una altra nascuda de l’adopció. Té moments de caos, de tensió, de dubte. Però també té moments de tendresa, de complicitat, de plenitud. I això ens fa sentir afortunades. Perquè hem pogut experimentar dues formes d’arribar a la maternitat i la paternitat. Perquè hem après que l’amor no té una sola via, ni una sola forma. Perquè hem descobert que les famílies es construeixen amb històries compartides, no amb gens compartits.
Mireia i Aitana són les nostres filles. Cadascuna ha arribat per camins diferents, però totes dues ens han portat al mateix lloc: a la certesa que ser persones progenitores és una de les experiències més transformadores que es poden viure. I que, al cap i a la fi, el que dona sentit a tot és la capacitat d’estimar, d’acollir, de caminar juntes.
Si alguna vegada algú ens pregunta per què vam adoptar després de tenir una filla in vitro, li direm que ho vam fer per amor. Perquè sabíem que podíem oferir una llar. Perquè volíem compartir la nostra vida amb una