Hi ha històries que travessen els segles com si foren ombres que mai no s’esvaeixen. La llegenda de Pere Porter, el pagès de Tordera que va baixar als inferns per reclamar justícia, és una d’eixes. Però el que molts no saben és que, abans de tornar a casa, Pere va fer una parada inesperada a Morvedre, on el destí el va portar a l’Hostal de les Granotes, aquell lloc atemporal on les ànimes errants troben refugi i les històries oblidades tornen a la vida.
Era una vesprada d’aire espès i cel rogenc quan un home desorientat, amb la roba empolsada i els ulls plens de records que no semblaven d’aquest món, va travessar les portes de l’hostal. El seu caminar era lent, com si cada passa arrossegara el pes d’un altre món. El seu nom: Pere Porter.
L’amo de l’hostal, en Vicent l’Hostaler, el va rebre amb la mirada curiosa de qui sap reconéixer un viatger amb una història per contar. L’hostal, amb les seues parets de pedra vella i l’olor de llenya cremada, era un lloc on el temps semblava aturar-se. I aquella nit, amb la llum tènue dels cresols i el murmuri de les granotes a l’estany proper, es va convertir en escenari d’una confessió extraordinària.
Assegut prop del foc, amb una copa de vi calent entre les mans, Pere va començar a parlar. Primer amb timidesa, després amb la urgència de qui necessita buidar-se. Va contar com, després de la mort del seu pare, un deute injustament atribuït el va empènyer a buscar justícia. Com va recórrer camins i tribunals, fins que un dia, prop de l’estany de Sils, un cavaller fosc li va oferir ajuda.
—“Vaig pujar al seu cavall, i el món es va tornar negre. Vam travessar boscos que ploraven sang, ciutats en flames i rius de cendra. Era l’Infern, i jo era un convidat no desitjat.”
Els parroquians de l’hostal, entre ells la tia Roseta, el jove Bernat i l’avi Miquel, escoltaven amb la boca oberta. Ningú gosava interrompre’l. Pere parlava d’un món on els pecats prenien forma, on els notaris corruptes eren condemnats a escriure eternament amb plomes de ferro roent, i on les ànimes cridaven noms que feia segles que no es pronunciaven.
L’endemà, després d’un bon esmorzar de pa amb oli i figues seques, Pere va decidir passejar per Morvedre. La ciutat, amb les seues muralles romanes i l’ombra majestuosa del castell, li semblava un somni després de l’horror viscut. Va pujar fins al teatre romà, on va seure en una grada i va tancar els ulls. El silenci li parlava.
Al mercat, va conversar amb les venedores de fruita, que li oferiren taronges i dàtils. Un vell llibreter li va mostrar un manuscrit antic on, sorprenentment, apareixia el seu nom. “Pere Porter, el que va tornar de l’Infern”, deia el títol. Ell va somriure, incrèdul.
—“Potser no sóc el primer que conta aquesta història,” va dir, “però sí el primer que la viu dues vegades.”
Aquella nit, l’hostal bullia de vida. Els veïns havien corregut la veu: “Hi ha un home que ha estat a l’Infern i ha tornat!” I tots volien escoltar-lo. Però Pere no volia ser un espectacle. Volia comprendre. Volia saber si el món que havia deixat era real o només un malson.
Va parlar amb la tia Roseta, que li contà com havia perdut un fill a la guerra i com, de vegades, el somiava entre flames. Amb Bernat, que volia fugir del poble per fer-se músic, però temia decebre son pare. Amb l’avi Miquel, que li parlà de la guerra civil, de la fam i de com, a vegades, l’infern no és sota terra, sinó entre nosaltres.
Pere escoltava i assentia. Ell havia vist dimonis, però ara veia dolor humà. I això el colpia més.
Eixa nit, mentre les granotes cantaven i la lluna plena il·luminava els camps, Pere va tornar a seure amb en Vicent l’Hostaler. Amb veu baixa, li va dir:
—“No sé si vaig morir o si vaig somiar. Però sé que vaig veure el que molts no volen veure. I ara, ací, entre vosaltres, sent que he tornat a la vida.”
Vicent li va posar una mà a l’espatla.
—“Potser l’Infern no era per castigar-te, sinó per ensenyar-te. I Morvedre, Pere, és la teua fonda abans del retorn.”
L’endemà, abans que el sol trencara l’horitzó, Pere va preparar-se per marxar. Amb una bossa lleugera i el cor més seré, es va acomiadar de tots. La tia Roseta li donà una bufanda feta a mà. Bernat li regalà una cançó escrita la nit anterior. L’avi Miquel li oferí un tros de pa beneït.
Vicent li donà una clau vella.
—“És la clau de l’habitació on vas dormir. Si mai tornes, serà teua.”
Pere va somriure, amb ulls humits.
—“Gràcies. He estat a l’Infern, però ací he trobat el cel.”
I amb passes fermes, va marxar cap al nord, cap a Sils, cap a casa. Però el seu pas per Morvedre quedà gravat en la memòria de tots. I l’Hostal de les Granotes, des d’aquell dia, tingué una nova història per contar.
Diuen que, de tant en tant, algú deixa una nota a l’hostal: “Busque la cambra de Pere Porter.” I Vicent, o qui siga que regente l’hostal en aquell moment, somriu i assenteix. Perquè les històries, com les ànimes, mai no moren. Només esperen ser escoltades.
I així, entre el croar de les granotes i el murmuri del vent entre les oliveres, la llegenda de Pere Porter continua viva a Morvedre.