Hi ha fenòmens que, per la seua profunditat psicològica i el seu impacte simbòlic, travessen les fronteres entre la ciència i la cultura, entre la clínica i el cinema. El desdoblament de personalitat és un d’estos fenòmens que, des de fa més d’un segle, ha despertat fascinació, por i debat. No es tracta només d’un trastorn reconegut per la psiquiatria, sinó també d’una metàfora viva sobre la complexitat de l’ésser humà. En este article, vull proposar una lectura plural i accessible del desdoblament: explorarem com es manifesta en la vida de les persones, com s’ha representat a la literatura, al cinema i en les arts, i com la societat actual —especialment amb l’era digital— dona forma a nous tipus de fragmentació i identitat múltiple.
Quan pensem en desdoblament de personalitat, sovint ens venen al cap imatges com les de Dr. Jekyll and Mr. Hyde o Split, on una sola persona actua com si en fóra dues, tres o més. Però més enllà dels guions cinematogràfics, el desdoblament és, en realitat, una resposta profunda a l’experiència del trauma. Les persones que conviuen amb múltiples identitats internes sovint han patit abusos greus en la infantesa, i la seua ment, com a forma de protecció, ha generat compartiments estancs on refugiar-se. Cada identitat o "alter" pot tindre una veu, una memòria, uns gustos i fins i tot un estil corporal diferent. Estes persones no "fingeixen", no "actuen" com altres: conviuen amb eixes parts de forma real, i cada una pot tindre funcions específiques dins la vida quotidiana. És una experiència que requereix comprensió, respecte i ajuda terapèutica, no sensacionalisme.
Des del punt de vista clínic, parlar de desdoblament és entrar en un camp ple de matisos. La psiquiatria contemporània prefereix el terme "trastorn dissociatiu de la identitat", perquè descriu millor el procés de fragmentació psicològica que ocorre en la persona. No és una simple contradicció interna, ni un canvi d’humor: és una desconnexió profunda entre parts de la consciència, com si els fils que connecten memòries, emocions i pensaments estigueren tallats o reorganitzats. En molts casos, el treball terapèutic es centra a construir ponts entre estes parts, fomentant la integració o, almenys, la convivència harmònica. Però és important insistir: no totes les persones amb este diagnòstic desitgen "unificar-se". Algunes prefereixen mantindre la seua pluralitat com a part essencial del seu jo. Esta visió més àmplia i menys patologitzadora és la que defensen molts activistes i professionals que treballen amb la diversitat psíquica.
Ara bé, si deixem el terreny clínic i ens endinsem en la cultura popular, trobem que el desdoblament ha estat, sovint, abordat amb estigma o amb un excés de dramatització. En el cinema, el personatge amb múltiples personalitats sol ser assassí, perillós o profundament inestable. Això, a pesar que alguns guions tracten amb sensibilitat el tema —com Sybil o United States of Tara—, perpetua una imatge distorsionada. Les persones amb esta condició no són monstres: són éssers humans que han trobat formes de sobreviure en contextos molt difícils. El problema no és que la ficció represente el desdoblament, sinó com ho fa. Pot usar-se com a recurs narratiu, però ha de fer-ho des del coneixement i el respecte.
A la literatura, la idea de dualitat ha estat motiu de reflexió profunda. No cal tindre un trastorn per sentir-se dividit o contradictori. Els personatges de Kafka, Proust, McEwan o Palahniuk parlen sovint de la lluita entre el jo racional i el jo emocional, entre el que volem ser i el que temem ser. En este sentit, el desdoblament és també una experiència existencial que moltes persones reconeixen en moments de crisi, canvi o introspecció. L’ús del narrador com a alter ego, com veu que dubta o que se separa del protagonista, és una tècnica literària que dona cos a este debat intern.
I si mirem l’art visual, la fragmentació de la identitat apareix en obres com les de Kim Noble, una artista britànica amb diagnòstic de trastorn dissociatiu. Cada pintura que fa és creada per una de les seues identitats, amb estils i temes diferents. El resultat no és només artístic: és un diari vital, una forma de donar veu a totes les parts que viuen dins ella. Noble ha estat entrevistada i exposada arreu del món, i les seues obres han servit per a trencar tabús i per a inspirar altres persones que conviuen amb esta realitat.
Més enllà del desdoblament clínic i simbòlic, hem de parlar també del desdoblament contemporani que vivim totes les persones. Les xarxes socials han convertit la nostra identitat en una espècie de collage. Som una cosa en Facebook, una altra en Twitter, una altra en Instagram. Estes versions de nosaltres estan curades, modificades, ampliades o limitades segons el públic, el context i l’emoció. No estem parlant d’un trastorn, sinó d’una forma moderna de gestionar la imatge i la comunicació. Però també ací hi ha conseqüències: si vivim massa temps en identitats separades, podem perdre la connexió amb el nostre jo genuí. La multiplicitat digital té avantatges —com la llibertat de ser diverses coses— però també pot generar ansietat, dispersió o insatisfacció.
En este context, parlar de desdoblament és també parlar de com ens entenem i com ens construïm. Moltes persones senten dins elles mateixes una tensió constant: el jo que vol ser útil i responsable, i el jo que vol descansar i fugir; el jo que estima i el jo que té por; el jo que vol agradar i el jo que vol rebel·lar-se. Estes contradiccions són part del procés de créixer. Acceptar-les pot ajudar-nos a construir una identitat més rica, més autèntica. No som una sola peça, som un mosaic en construcció. I això no és una malaltia: és una oportunitat.
Vull acabar amb una reflexió personal. Quan llegim o escoltem testimonis de persones amb desdoblament, no podem limitar-nos a la curiositat o al judici. Hem de fer un esforç per entendre, per empatitzar, per vore que darrere de cada veu hi ha una història que mereix ser escoltada. En una societat que ens vol simples, lineals i previsibles, les persones que conviuen amb diferents parts de si mateixes ens recorden que la diversitat interna és una forma de resistència, una manera de dir que la vida no sempre cap en un sol nom, en una sola forma de ser.
El desdoblament, al final, ens parla de totes i tots. Ens parla de com ens dividim per a sobreviure, de com trobem veus internes que ens guien o que ens confonen, de com la identitat és, sovint, un espai compartit. Potser si escoltàrem més eixes veus —les nostres i les dels altres—, entendríem millor què significa ser persona. Amb les seues llums i les seues ombres. Amb totes les seues veus.