Vivim temps de descrèdit, de cansament cívic, de decepció acumulada. Les institucions que haurien de protegir el benestar col·lectiu es troben sotmeses a la voluntat d’aquells que, aprofitant la confiança popular, les utilitzen per a lucrar-se, perpetuar-se en el poder i fomentar trames que tenen més a veure amb l’arrogància que amb el servei públic.
Les darreres dècades han estat testimoni d’una sèrie d’escàndols que han posat en qüestió la qualitat democràtica del nostre país. Des del cas Emarsa, amb els seus viatges extravagants, serveis d’acompanyament, factures falsejades i un despreci absolut pels diners públics, fins a l’actual cas de Koldo García i les presumptes implicacions de Santos Cerdán, passant per les obscures maniobres polítiques dins del Ministeri de Transports. Allò que en principi semblava anecdòtic ha revelat una trama més àmplia, més dolorosa, més sistemàtica.
Resulta repugnant constatar que mentre milers de famílies malviuen amb sous precaris, amb serveis públics tensionats, amb dificultats per accedir a la sanitat, l’educació o l’habitatge, hi haja càrrecs públics que gaudeixen de privilegis injustificables. Que algú puga carregar despeses personals, festes, joies o escortes al pressupost públic, és una ferida moral que travessa tot el cos democràtic.
El cas Emarsa és paradigmàtic per la seua obscenitat. Que una empresa destinada a la gestió de residus urbans es convertira en font d’enriquiment il·lícit, amb viatges a Bucarest on, segons les investigacions, es contractaren serveis de luxe associats a acompanyants femenines, és un insult a la ciutadania. És una mostra de com les estructures públiques poden ser saquejades per individus que han perdut tota connexió amb la realitat social.
Per altra banda, el cas Koldo i les implicacions d’alts càrrecs del PSOE són un cop dur a la credibilitat institucional. Les comissions il·legals, les adjudicacions sospitoses, les gravacions comprometedores… tot això forma un tapís sinistre on la política deixa de ser vocació per a esdevenir negoci.
Aquestes pràctiques no només vulneren la legalitat. Atenten contra el principi d’igualtat. Quan una persona que ostenta poder es creu per damunt de les lleis, s’està construint una societat dual: una per a qui ha de complir i patir, i una altra per a qui pot eludir, manipular i saquejar.
La resposta institucional ha estat ambigua. Algunes dimissions, declaracions superficials, intents de desmarcar-se. Però massa sovint es troben rèmores dins dels partits, pactes de silenci, complicitats invisibles que fan que la veritat trigue a eixir. I quan eix, ho fa esguitant més enllà del que aparentment estava implicat.
Cal alçar la veu. No des de la ràbia estèril, sinó des de la consciència activa. Cal una regeneració profunda. No n’hi ha prou amb retocs, amb lleis cosmètiques. Necessitem una revisió integral dels mecanismes de control, de transparència, de fiscalització.
La societat no pot continuar observant com els grans escàndols passen amb una certa normalitat. Cal que cada persona siga conscient del valor del vot, de la vigilància constant, de la participació activa. Si les institucions són de totes i tots, cal que siguen veritablement controlades per totes i tots.
És imprescindible incorporar una perspectiva feminista, inclusiva i antiracista en la gestió pública. Les trames de corrupció solen estar vertebrades per un model de masculinitat agressiva, competitiva i patriarcal. No és casual que, en molts casos, els escàndols estiguen associats a serveis d’acompanyament, exhibicions de poder sexual i dinàmiques de dominació.
El repte és construir un país on la política recupere el seu sentit original: la gestió equitativa dels recursos col·lectius per al benestar de la majoria. On les persones al càrrec entenguen que tenen una responsabilitat, no una autorització per saquejar.
La memòria col·lectiva té un paper fonamental. Recordar cada cas, cada nom, cada maniobra. No per venjança, sinó per justícia. No per ressentiment, sinó per transformació.
Sabem que no hi ha perfecció en cap sistema. Però sí que hi ha redempció en el compromís. Sí que hi ha esperança en la denúncia. Sí que hi ha dignitat en la resistència.
És hora de dir prou. Prou d’impunitat. Prou de cinisme. Prou de privilegis encoberts.
Som el poble. El que vota, el que pateix, el que treballa. Tenim dret a una política neta, a uns governs que ens respecten, a unes institucions que ens representen dignament.
Que cap corrupte dorma tranquil. Que cap partit amague la veritat. Que cap càrrec torne a pensar que pot jugar amb les vides de la gent com si foren fitxes d’un tauler sense conseqüències.
Això no va de sigles. Va de valors. Va de decència. Va de futur.