En un món on els conflictes es fan presents en massa racons, on les fronteres tornen a alçar-se amb duresa i els discursos de la por amenacen la convivència, és necessari tornar a mirar-nos amb ulls d’humanitat. En 2025, la proclamació del lema “La amistat, camí cap a la pau” per al Dia Internacional de la Amistat no és només una frase bonica: és una crida. Una crida a trencar el silenci còmplice davant la injustícia, a generar vincles des de la complicitat i el respecte entre col·lectius, persones i pobles que, malgrat les diferències, comparteixen les ganes de viure en pau.
L’amistat, entesa com una pràctica política i transformadora, té el potencial d’eixamplar horitzons, desafiar narratives dominants i crear espais compartits on la dignitat es multiplica. No és una amistat naïf, romàntica o desconectada del món real; és una amistat arrelada en les lluites, les memòries i els somnis. És una amistat que pregunta, incomoda, acull i camina.
Cultivar vincles en un món fragmentat
La fragmentació no és només territorial. És cultural, lingüística, emocional. Ens han ensenyat a sospitar de la diferència, a competir pel reconeixement, a mirar l’altre com a rival. Però l’amistat entre pobles i cultures té la capacitat de revertir aquesta lògica. Quan una persona palestina troba suport en una persona sahrauí, quan una jove amaziga connecta amb una activista que defensa el català, quan un kurd i un maputxe comparteixen el relat de les seues ferides, es crea alguna cosa que va més enllà del gest individual: es genera una consciència compartida de resistència i esperança.
Aquests vincles no sorgeixen de les cancelleries ni dels despatxos governamentals. Naixen als carrers, en espais comunitaris, en moviments socials, en intercanvis culturals. Són gestos quotidians que construeixen una nova geopolítica emocional, on la identitat no és motiu d’exclusió sinó de celebració.
Els pobles sense estat i la dignitat compartida
Parlar de l’amistat entre pobles sense estat és reconéixer que hi ha comunitats que, tot i no tenir veu en institucions internacionals, habiten el món amb una riquesa cultural que mereix ser escoltada. Pobles com el kurd, el català, el amazic, el sahrauí o el palestí han patit persecucions, negacions i silenciaments. Tot i això, han resistit. Han creat literatura, art, cançons, llengües vives que desafien l’homogeneïtzació.
Quan entre aquests pobles s’estableixen relacions de complicitat i reconeixement mutu, es reivindica una altra manera d’estar al món. Una manera que no necessita l’aval d’un estat per existir, sinó que es fonamenta en el respecte, la solidaritat i la memòria compartida. L’amistat entre pobles sense estat trenca amb la idea d’invisibilitat. És un crit que diu: existim, resistim, somiem.
La joventut com a agent de canvi
La joventut juga un paper fonamental en aquesta construcció. És la generació que menys arrossega les ferides del passat i, alhora, la que més pot imaginar futurs diferents. Quan les persones joves es troben en espais interculturals, comparteixen inquietuds i visions del món, s’activa una energia capaç de transformar estructures. Ja no es tracta només de defensar una causa local, sinó d’entendre que totes les causes estan connectades.
Una persona jove que defensa la llengua pròpia no pot mirar cap a un altre costat quan una altra llengua és prohibida. Una jove que denuncia l’ocupació militar d’un territori no pot ignorar els camps de refugiats on es vulneren drets humans. Aquesta interconnexió és el fonament de l’amistat política: reconéixer que els patiments s’entrellacen, però també les esperances.
Una política de la tendresa i del reconeixement
Parlar d’amistat com a camí cap a la pau implica també recuperar valors que sovint són considerats febles en l’esfera política: la tendresa, l’escolta, la cura. Però, en realitat, són valors revolucionaris. Fer política des de la tendresa és atrevir-se a mirar l’altre amb empatia radical. És decidir no ignorar, no classificar, no estigmatitzar. És entendre que la pau no és només absència de guerra, sinó presència de vincles.
Quan dues comunitats marginades es troben i es reconeixen, estan generant una política del reconeixement. Aquesta política trenca amb el centralisme, amb les lògiques hegemòniques, i construeix des de la perifèria. Des de la memòria, des del cos, des de la llengua. Això també és amistat: fer lloc a l’altre perquè puga florir sense haver de renunciar a qui és.
Construir ponts en lloc de murs
Els murs que divideixen territoris també divideixen cors. Són murs físics, però també simbòlics. Murs que diuen qui pot existir, qui té veu, qui té drets. Davant d’això, l’amistat entre pobles i cultures és una acció radical. És decidir construir ponts. Ponts fets de paraules, de gestos, de complicitats. Ponts que no neguen la diferència, sinó que la abracen.
Construir ponts és escoltar cançons en una llengua desconeguda i trobar bellesa. És cuinar plats que tenen una història que no és la nostra però que ens nodreix igual. És compartir lluites sense voler protagonismes, celebrant que les victòries són col·lectives. És saber que no hi ha pau sense justícia, i que no hi ha justícia sense amor.
Un futur per imaginar juntes
No podem parlar de pau sense parlar de futur. I no podem parlar de futur sense imaginar-lo col·lectivament. Els discursos dominants sovint ens conviden a competir, a defensar-nos, a tancar-nos. Però l’amistat entre pobles obri finestres. Ens convida a somiar ciutats on totes les llengües són escoltades, on les memòries són respectades, on les identitats diverses conviuen sense temor.
Imaginar juntes no és una utopia infantil. És una necessitat política. És reconéixer que tenim el dret a pensar un món diferent. Un món on les fronteres no siguen tanques, sinó llocs de trobada. On les diferències no siguen motiu de guerra, sinó font d’aprenentatge. On la diversitat no es gestione, sinó que es celebre.
Conclusió: l’amistat com a acció política
L’amistat entre pobles i cultures, especialment entre aquells que han sigut silenciats, és una eina potent per transformar el món. No és un luxe ni una frivolitat: és una urgència. En temps de guerres, d’exilis, de persecucions, decidir mirar l’altre com a aliada és fer política. És plantar cara a la violència amb gestos de complicitat.
La amistat és resistència. És reconeixement. És futur. I en 2025, fer de la amistat un camí cap a la pau és molt més que celebrar un dia: és sembrar les bases d’un món on cap poble haja de demanar permís per existir.